Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Bill i Hillary Clinton saluden uns estudiants de la Universitat de Tiananmen

Els presidents de Taiwan, Koo Chen-fu, i de la Xina, Jiang Zemin

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Demografia, població (95)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
segrestos, robatoris, violacions, tortures, alliberaments (234)
Personatges Personatges
Akihito Showa (8)
Bill Clinton (277)
Boris Ieltsin (157)
Jiang Zemin (47)
Keizo Obuchi (14)
Koo Chen-fu (4)
Li Peng (12)
Wang Dan (2)
Zhu Rongji (8)
Entitats Entitats
Assemblea Nacional Xinesa (3)
Centre d’Informació de Drets Humans i del Moviment Democràtic a la Xina (1)
Fons Monetari Internacional (136)
Fundació Rockefeller (3)
Partit de la Democràcia i la Justícia de Xina (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Xina (104)
58 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
L'economia aguanta
Xina
En mig de les greus crisis financeres que la majoria de països asiàtics van patir el 1998, el gran gegant del continent, la Xina, va aconseguir resistir el cop i va reforçar la seva bona imatge internacional en el terreny econòmic. Les autoritats xineses van evitar la devaluació de la moneda nacional, el yuan, i això els va valer el suport entusiasta del Fons Monetari Internacional que, paradoxalment, va convertir el gran país comunista en el seu millor aliat a la zona.

En mig de la crisi, la Xina seguia tenint unes taxes de creixement econòmic molt importants, properes al 8%. Era un ritme molt elevat, però inferior al de períodes anteriors i les estadístiques oficials ja començaven a reflectir l’existència de l’atur, que xifraven en un 3,1% de la població activa (6 milions de persones), si bé fonts oficioses afirmaven l’existència de 30 milions d’aturats en les zones industrials i de 150 milions en tot el país. Pel que feia a la qüestió demogràfica i segons dades de la Fundació Rockefeller, institució que col·laborava amb el règim xinès des del 1980, entre 1970 i 1997, el nombre de naixements havia passat a la Xina del 33,43 al 16,57 per mil i el creixement de la població havia baixat del 25,87 al 10,06 per mil. En aquest mateix període, la taxa de fecunditat havia caigut del 5,81% al 1,8%, el 40,4% de les dones en edat reproductiva havien estat esterilitzades i, almenys, el 25% de les dones d’entre 20 i 35 anys havien avortat un cop a la vida com a mínim.

Un any després de la reunificació, Hong Kong havia defensat el seu paper de gran plaça financera internacional i, partint de l’estabilitat monetària del yuan xinès, havia mantingut la paritat del seu dòlar amb el nord-americà i havia donat sortida als excedents financers de Taiwan, a més de servir de coixí a la crisi financera japonesa. L’1 de juliol, coincidint amb el primer aniversari de l’assimilació, el president xinès, Jiang Zemin, va inaugurar el nou aeroport internacional de Chek Lop Kok, l’aeroport flotant més gran del món, i va declarar que l’èxit polític i econòmic obtingut a l’excolònia britànica serviria de model per a Macao, que el desembre de 1999 havia de passar a sobirania xinesa.

Tot i així, al llarg de l’any, la crisi financera asiàtica, va acabar incidint sobre la bona marxa de les inversions estrangeres (45.000 milions de dòlars el 1997) i el comerç internacional de la Xina (prop de 70.000 milions de dòlars el 1997) i, juntament, amb el desastre de les inundacions produïdes el mes d’agost a la província central d’Hubei a causa del desbordament del riu Iang-Tsé (2.000 morts i 14 milions de desplaçats) van ser les principals notes negatives de l’any.

En política interna, el 16 de març 1998 els dirigents xinesos van confirmar Jiang Zemin a la presidència del país i l’endemà van elegir Zhu Rongji, de 69 anys i viceprimer ministre d’Economia des del 1992, com a nou primer ministre, en substitució de Li Peng, que va ser nomenat president de l’Assemblea Nacional Xinesa.

En arribar al poder, Zhu Rongji va protagonitzar algunes mesures polèmiques, com l’acomiadament de 4 milions de funcionaris per alleugerir l'administració i la jubilació de mig milió de militars, a més d’impulsar un pla a dos anys per reestructurar les 370.000 empreses estatals i fer-les més competitives, que contemplava deixar sense feina 30 dels 140 milions d’empleats del sector públic. Rongji continuava així la línia marcada pel seu antecessor, que el 5 de març havia decretat el tancament d’11 ministeris i comissions d’estat, afegint-hi una reducció del dèficit pressupostari en un 17% i de la despesa pública en un 6,8%, el manteniment de la paritat del yuan durant tot l’any, la contenció de la inflació en un 3% anual i la promesa de sanejar i reestructurar el sistema bancari xinès, que havia assolit un grau d’insolvència del 25%.

En el terreny polític, Zhu Rongji va mantenir el discurs oficial del règim que justificava la repressió del moviment democràtic de Tiananmen en nom del manteniment de l’estabilitat, però el 19 d’abril va alliberar un dels dirigents de la revolta del 1989, l’estudiant de 28 anys Wang Dan, afectat d’un tumor cerebral, que va exiliar-se a la ciutat nord-americana de Detroit (Michigan). L’excarceració de Wang va ser considerada més aviat com un gest de propaganda cara a la propera visita del president nord-americà al país, tal com va denunciar els opositors del Centre d’Informació de Drets Humans i del Moviment Democràtic a la Xina, que acusaven el règim de fer servir els dissidents com a moneda de canvi en les seves relacions amb Occident. Confirmant aquesta idea, el 30 de novembre, la policia xinesa va detenir, simultàniament a Pequín, Wuhan i Hangzhou, sis integrants del clandestí Partit de la Democràcia i la Justícia de Xina, fundat el 22 de febrer de 1998 per un centenar de persones amb l’objectiu de promoure la defensa dels drets dels ciutadans i el desenvolupament de l’economia de mercat.

Pequín es va mantenir també inflexible respecte a les reivindicacions nacionals del Tibet i la Uiguria (Turquestan), dos territoris que en els anys anteriors havien sofert un volum molt alt d’emigració xinesa promoguda des del govern. De fet, el 1998, els uigurs d’origen turc només representaven el 30% de la població del Turquestan i els tibetans el 50% de la del Tibet. Aquests eren els dos casos més greus del contenciós que el govern de Pequín mantenia des la constitució de la República Popular de Xina amb les 54 nacionalitats presents al país, entre les que hi havia els mongols, igualment minoritaris en el seu territori (20% de la població).

En el camp de les relacions internacionals, la principal novetat de l’any va ser la visita de 10 dies que el 25 de juny va iniciar al país el president nord-americà Bill Clinton, en la que era la primera estada d’un president dels Estats Units a la Xina d’ençà de la repressió de 1989. Les autoritats xineses esperaven aconseguir reforçar els compromisos comercials i financers dels Estats Units a canvi de comprometre’s a limitar la proliferació de míssils i d’armament nuclear.

Les autoritats xineses van tenir un especial interès en què la cerimònia oficial de benvinguda al president Clinton se celebrés a la plaça de Tiananmen, a Pequín, el mateix lloc on 9 anys abans l’exèrcit xinès havia esclafat la revolta dels estudiants demòcrates. La compensació d’aquesta cerimònia va ser una inusual roda de premsa conjunta al Palau del Poble, on Jiang Zemin i Clinton van protagonitzar un sorprenent intercanvi de punts de vista sobre el desenvolupament econòmic, el respecte als drets humans, la dissidència política, la llibertat religiosa i la qüestió del Tibet.

Una altra fita important en el terreny diplomàtic va ser la trobada del president xinès amb el negociador taiwanès Koo Chen-fu, el 18 d’octubre a Pequín, en la que era la reunió de més alt nivell entre tots dos països des de la creació de l’Estat de Taiwan, el 1949. Koo va atacar durament el règim de Pequín per "l´estratègia d’obstaculització practicada per Pequín amb l’objectiu d’aïllar internacionalment Taiwan”, mentre Jiang Zemin aclaria a Koo que no s’acceptaria la independència de Taiwan i l’instava a iniciar el diàleg per la reunificació de la Xina.

També va tenir un fort contingut conciliador la trobada del president xinès amb Boris Ieltsin el 23 de novembre a Moscou, si bé els temes centrals de la reunió, la cooperació econòmica i les diferències frontereres, van haver de ser ajornats a causa de la pneumònia que patia el president rus. El viatge de Jiang Zemin al Japó, que era el primer d’un mandatari xinès des de la fundació de la República Popular de Xina, va tenir un altre tarannà. Des del 25 de novembre al 30 de novembre l’aspecte més important de la feina de Jiang Zemin va ser la consecució del restabliment de relacions estables (comercials i financeres) amb un país que sempre s’havia manifestat bel·ligerant amb la Xina. El president xinès es va entrevistar amb l’emperador Akihito i el primer ministre Keizo Obuchi, però no va aconseguir cap disculpa oficial de Tokio per les atrocitats comeses pel Japó en els anys anteriors a la segona guerra mundial.

A primers de desembre, quan a tot el món se celebrava el cinquantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, el president xinès Jiang Zemin va aprofitar novament l’ocasió per reiterar que això dels drets humans era un invent occidental i no afectava per a res a la política xinesa. Pocs dies després, en una cerimònia dedicada a commemorar el vintè aniversari de l’inici de les reformes econòmiques, el president xinès va prometre que la Xina seria sempre “una dictadura obrera” i que mai no copiaria “els sistemes polítics de tipus occidental”.