Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Mapa

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Demografia, població (95)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Pobresa, desigualtats (147)
Personatges Personatges
Felipe González (226)
Iàsser Arafat (288)
Entitats Entitats
Associació de Càmbres de Comerç del Mediterrani (1)
Autoritat Nacional Palestina (180)
Commonwealth (11)
Consell d`Europa (38)
Fòrum de Cooperació Econòmica de l´Àsia i del Pacífic (9)
Mercado Común del Sur (12)
Organització per a l`Alliberament de Palestina (26)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Magrib (13)
Mediterrània (16)
Pròxim Orient (Orient Mitjà) (52)
Barcelona (3483)
35 lectures d'aquest article
13 impressions d'aquest article
Un mar de desigualtats
L'economia mediterrània
La celebració de la Conferència Euromediterrània, els dies 28, 29 i 30 de novembre i I'1 de desembre de 1995 a Barcelona, va posar en evidència davant l'opinió pública internacional la gravetat dels problemes sòcio-econòmics de l'àrea mediterrània i la necessitat d'habilitar mesures de resolució a curt, mitjà i llarg termini per evitar-ne l'empitjorament i garantir el desenvolupament integral de tota la zona amb els ulls posats en un futur de pau i convivència.

Aquest va ser el missatge que van transmetre els principals dirigents internacionals durant les seves intervencions a l'euroconferència. Felipe González va incidir en aquestes qüestions a la cerimònia de clausura, destacant l'oportunitat de la Declaració de Barcelona com a punt de partida per a un nou equilibri agrícola, migratori, comercial i industrial.

González va afegir que els països de la riba sud del Mediterrani eren el tercer soci comercial de la UE, amb uns intercanvis comercials de l'ordre dels 80.000 milions d'ecus anuals, que representaven les dues terceres parts del total de les seves transaccions comercials, i que dins de les fronteres de la UE hi vivien prop de cinc milions de persones provinents d'aquests països.

El president del govern espanyol i president en exercici de la Unió Europea va acabar el seu discurs dient que en els últims anys ja s'havia anat forjant una voluntat d'acció que, potenciada per la Conferència Euromediterrània, acabaria forjant una associació mediterrània com a perspectiva de futur, plasmada ja en els 4.568 milions d'ecus en ajudes a quinze anys aprovats pel Consell Europeu i en la consecució d'una zona de lliure canvi que permeti fer créixer el nivell de vida dels menys afavorits i estableixi un nou marc de relacions igualitàries entre persones i comunitats.

Totes aquestes paraules i reunions no eren més que l'expressió d'una necessitat objectiva en un món que, a finals del segle XX, s'encaminava cap una nova era de relacions econòmiques globalitzades i de llaços internacionals interdependents.

La Unió Europea havia estat pionera en aquest terreny, i no es podia permetre fracassar en un intent del qual depenia, en última instància, la seva supervivència com a potència mundial enfront dels Estats Units i les noves aliances de lliure comerç, forjades a Nord-Amèrica amb el Tractat de Lliure Comerç (el Canadà, els Estats Units i Mèxic); a l'Amèrica Llatina, amb Mercosur, i al sud-est asiàtic, amb l'Àrea de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic (APEC).

La recuperació de l'espai euromediterrani seria equivalent a reconstruir l'abast comercial i econòmic de la Roma imperial sobre bases més cartagineses, és a dir, posant l'accent més en els aspectes comercials i d'intercanvi que no pas en els militars i de domini.

Tota aquesta tasca, però, no seria senzilla ni ràpida de dur a terme. El mosaic de països mediterranis amb necessitats per cobrir era molt ampli i extens.

ELS DESEQUILIBRIS
Els 12 països mediterranis no membres de la UE assistents a la conferència sumaven un total de 220 milions de persones, enfront dels 370 que tenia la UE, però amb la diferència que les xifres de natalitat al Magrib, per exemple, triplicaven les de qualsevol país de l'Europa occidental. Això volia dir que cap al 2025 la proporció demogràfica seria inversa: els països europeus mediterranis només representarien el 36% del total de població, mentre que els seus veïns del sud serien el 60%.

D'altra banda, el 1995 la diferència entre riquesa per càpita entre un ciutadà de la UE i un del Mediterrani sud era de 20 a 1. Pel que fa a la balança comercial, els països del Magrib mantenien el 75% de les seves exportacions amb la UE, mentre que només importaven un 1% de mercaderies de la UE. El Marroc exportava productes agraris i manufacturats; Tunísia, oli, tèxtil, combustible i productes químics, i Algèria, petroli i derivats. El Marroc i Tunísia eren, a més, competidors turístics d'Espanya i Grècia. Quant a Egipte, Síria, Jordània i el Líban, tots quatre mantenien estadístiques diferenciades, però totes a anys llum de l'economia israeliana, molt més desenvolupada, forta i ben relacionada.

Pel que fa a les infraestructures, tots els països del Magrib i els països àrabs que envoltaven Israel patien un subdesenvolupament econòmic endèmic que dificultava la reutilització de les seves pròpies fonts energètiques i posava de manifest les mancances industrials que impedien fer créixer el seu producte interior brut. Així, es donava la paradoxa que un 25% del petroli i un 33% del gas natural que consumia Europa provenia del Magrib i representava un 80% de tot el seu potencial energètic, mentre que ells només n'aprofitaven per a usos interns un 20%. Segons els experts, de tot això es deduïa un dèficit global en infraestructures energètiques superior als 250.000 milions de dòlars.

La clau per superar totes aquestes limitacions eren les inversions. En els cinc anys anteriors, els països del sud del Mediterrani només havien aconseguit captar de la UE dos ecus per habitant i any, mentre que els països de l'Est havien estat afavorits amb 10 ecus per habitant i any. La falta d'inversions, però, era subsidiària, a més de la falta d'infraestructures abans esmentada i de la falta de tecnologia i telecomunicacions, on s'haurien de fer inversions de l'ordre dels 500.000 milions de dòlars, començant per les carreteres i arribant a les xarxes commutades i digitals.

Aquesta situació, però, segons els entesos de l'Associació de Cambres de Comerç del Mediterrani (Ascame), creada a Barcelona el 1982, no era irresoluble, i les tendències dels últims anys permetien mantenir l'esperança, si bé la tendència de moment era la utilització del Magrib com a plataforma per reduir costos. El Marroc o Tunísia, de fet, presentaven una situació equivalent a la d'Espanya als anys cinquanta, i el que els convenia era, justament, una bona fase de desarrollismo, on la UE podia ara fer el paper que al seu dia van fer els nord-americans a Espanya.

La situació era una mica diferent als països del Pròxim Orient, el major enemic dels quals no havia estat, de fet, el subdesenvolupament endèmic, sinó els anys i anys de guerra que havien devastat el seu territori i havien fet organitzar les seves economies en funció de la lluita. Síria, per exemple, tenia un nivell de despeses militars situat en un 9,3% del PIB, mentre que a Espanya, per exemple, era de I'1,7%, a Itàlia del 2,1% i a Franca del 3,6%.

El Líban també mantenia un índex alt de despeses militars (4,4%), però això no era el més significatiu de la seva situació. El problema era que el país havia quedat devastat per quinze anys de guerra i enfrontaments interns (1975-1990), tot i mantenir el seu caràcter d'eix financer internacional i disposar d'un nivell d'industrialització. Jordània no constituïa, de fet, una potència econòmica cabdal, però gaudia des de feia gairebé vint anys d'una estabilitat creixent.

El problema més greu de l'àrea era Egipte, un dels països capdavanters del món àrab, precursor en la descolonització i el restabliment de relacions amb Israel (1977), però ofegat per una demografia explosiva: la seva població augmentava a raó d'1,2 milions de persones cada any. El 1995, un egipci guanyava la meitat que un sirià, un libanès o un jordà, cosa que volia dir uns 50 dòlars mes de mitjana. Durant anys, aquests dèficits s'havien pogut tapar, més o menys, amb el turisme, pern la revifada de l'integrisme el 1992 i els freqüents atemptats contra turistes occidentals havien deixat el país amb un deute extern de 9.921 milions de dòlars i sense recursos per eixugar-lo.

A més, la creació d'un Estat palestí, encara només veladament reconegut com a Autoritat Nacional Palestina, requeria tot l'esforç financer de la comunitat internacional, per garantir unes condicions de vida mínimament dignes als seus prop de 2,5 milions d'habitants. L'estructura política, militar i organitzativa de l'OAP, l'organització dirigida per Iàsser Arafat, que encapçalava el procés, afavoria el recurs als contactes internacionals, ja que tenia molts negocis dispersos per tot el món heretats de la fase de la diàspora, però lògicament, per a un país constituït com a tal, l'economia guerrillera de resistència no era suficient.

Finalment, el grup de països mediterranis prooccidentals, format per Turquia, Xipre i Malta, presentaven tot un altre tipus de problemes. Tots tres països havien aspirat des de sempre a formar la frontera sud i oriental comunitària, i de fet la Unió Europea ja havia pactat un calendari d'ingrés per a Malta i Xipre, un cop culminada la reforma del Tractat de Maastricht. Per a Turquia, sotmesa a problemes de més envergadura, la UE havia previst l'entrada en vigor d'una unió duanera a partir de I'1 de gener de 1996.

Per a Xipre, precisament, el problema eren els turcs. El país va patir una invasió turca el 1974 i el repoblament de la meitat de l'illa amb turcs provinents de l'Anatòlia depauperada. El 1995, els dirigents de Nicòsia consideraven que, en vint anys, havien aconseguit fer de l'illa un país pròsper, amb una taxa d'atur del 3% i una renda per càpita de l'ordre dels 10.000 dòlars, superior a la d'alguns països de la comunitat, cosa que justificava de sobres la unificació del país i el final de la tutela turca.

Quant a Malta, país membre de la Commonwealth i governat pels democristians, l'aspiració màxima era vincular-se a la UE com a membre de ple dret i beneficiar-se del seu tradicional paper de pont entre Occident i Orient i entre Europa i el Magrib.

En resum, la situació econòmica dels països del sud i l'est del Mediterrani era greument inestable. La combinació de subdesenvolupament i alt creixement demogràfic era una bomba de rellotgeria. En els anys anteriors, alguns d’aquests països havien començat un procés de creixement econòmic que es demostrava encara insuficient, però que podia ser una bona base per a l’arrencada si comptava amb l'impuls de l’ajuda exterior. Per als països de la UE, proporcionar aquest impuls s’estava convertint en una qüestió de supervivència. No hi ha fronteres que puguin aturar milions d’homes joves que busquen un jornal.