Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Maria del Mar Isla

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Personatges Personatges
Paul Ormerod (1)
Entitats Entitats
London Business School (2)
The Economist (11)
Unió Econòmica i Monetària (32)
Unió Europea (1018)
37 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
L'economia mundial el 1996
Parlar del futur de l'economia mundial és una tasca apassionant pel que té d'intentar endevinar el que ens espera, des del punt de vista econòmic, en el futur. Però, d'altra banda, sembla talment una empresa impossible, donada la gran quantitat de variables i agents que interactuen i que poden fer variar, en múltiples sentits, qualsevol tipus de predicció que es faci, sobretot tenint en compte que, en ser l'economia una ciència o matèria social, condicionada doncs per la visió o la ideologia dels qui s'hi dediquen, hi pot haver diferents prediccions del futur a partir d'una mateixa realitat teòrica.

En aquest sentit, en un interessant llibre recent, Paul Ormerod ens ha recordat tant les similituds de les prediccions econòmiques amb les prediccions meteorològiques o astronòmiques, com la seva falta d'encert, tot i presentar-se en la forma de sofisticats models matemàtics o econometries. Així, en un recent estudi de la London Bussines School es conclou que la millor recepta per tenir èxit en les prediccions econòmiques és fer pronòstics sovint -perquè així hi haurà més possibilitat que algun d'ells, per pura casualitat, resulti encertat- i tard -perquè hi haurà més informació disponible sobre el que és probable que passi.

Una revista econòmica tan seriosa com The Economist considera que les tres qüestions més importants en l'economia mundial durant aquest any seran: el dèficit públic dels EUA, amb les consegüents dificultats del dòlar i el més que probable augment dels tipus d'interès a nivell mundial; la crisi del sistema financer japonès; i les dificultats financeres de les economies emergents.

Una altra expressió d'aquesta tendència és la insistència en el compliment de les condicions nominals de la convergència cap a la Unió Econòmica i Monetària de la Unió Europea, tot i que en la majoria de països europeus la població considera que el problema més important de les economies europees és un fenomen real com l'altre. Així, tot i l'evidència de dificultats molt grans, i en alguns casos pràcticament insuperables, per arribar a complir les condicions de la convergència nominal (dèficit públic, deute públic, inflació, tipus d'interès, tipus de canvi), la majoria dels països de la Unió Europea es plantegen com a objectiu fonamental de la seva política econòmica en els pròxims anys arribar a aconseguir-les.

Des d'aquesta perspectiva, es considera que l'única possibilitat de recuperació econòmica passa per una reducció del dèficit públic que permeti fer baixar els tipus d'interès, cosa que fomentaria la inversió i el creixement econòmic i permetria fer disminuir l'atur, tot suposant, d'altra banda, un augment de la recaptació global d'impostos (sense augmentar la pressió fiscal individual) i, per tant, una tendència a la desaparició del dèficit públic.

Aquesta política suposa considerar el dèficit públic com la causa de la situació en què es troba l'economia actual, quan en realitat és la conseqüència d'una política excessivament preocupada pel manteniment de la credibilitat i dels equilibris monetaris. Per tant, es fa difícil entendre com serà possible disminuir-lo sense afectar encara més negativament el ritme de creixement econòmic i el nivell i la taxa d'atur.

En efecte, el manteniment continuat d'una política monetària restrictiva suposa, a mig i llarg termini, una disminució del ritme de l'activitat econòmica i un augment de la recessió i l'atur, que a la vegada suposen una disminució dels ingressos públics i un augment de les despeses públiques, amb el corresponent creixement del nivell absolut i relatiu del dèficit públic.

Lògicament, els mercats financers internacionals, als quals no agrada prestar als que ja estan molt endeutats, exigiran una prima de risc per donar crèdits als països que es trobin en aquesta situació, amb el consegüent augment dels tipus d'interès a llarg termini, que alhora afectaran els tipus a curt termini, cosa que reforça la política d'austeritat i de restricció monetària.

Davant d'aquesta política, centrada en la consecució dels equilibris macroeconomies nominals, però que es mostra incapaç d'aconseguir el creixement de l'economia i la creació d'ocupació, i que fins fa poc temps no tenia pràcticament cap contestació, són cada cop més els economistes (per exemple, Modigliani des dels Estats Units, Ormerod des del Regne Unit i Fitoussi des de França) que proposen una política alternativa que posi en primer pla el creixement econòmic i la disminució de l'atur, especialment en un moment de clara moderació de la inflació.

Per aconseguir-ho, es constata la necessitat d'unes polítiques monetària i fiscal que fomentin una demanda avui clarament insuficient, acompanyades, a mig i llarg termini, de polítiques d'oferta (formació, innovació tecnològica, millora d'infraestructures i equipaments, etc.) per millorar l'entorn i la competitivitat de les empreses, junt amb un contracte econòmic i social entre els diferents agents presents i condicionadors de l'activitat econòmica, per evitar la reaparició de tensions inflacionistes i posar les bases per a una reforma de l'Estat de benestar i la millora del desequilibri financer del sector públic.

Una condició indispensable per a l'èxit d'una política d'aquest tipus és el funcionament d'un nou ordre econòmic internacional en els àmbits comercial, monetari i financer, que permeti i faciliti la cooperació i la coordinació de les polítiques econòmiques dels diferents països, molt especialment dels països més desenvolupats, que concentren una gran part de les relacions econòmiques internacionals.