Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia espanyola (471)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Empreses multinacionals, transnacionals (451)
Globalització (26)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Hugo Chávez (56)
Jean-Claude Trichet (26)
Koizumi Junichiro (30)
Entitats Entitats
Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (9)
Comissió Europea (242)
Organització Mundial del Comerç (56)
Unió Europea (1018)
37 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
L’emergència asiàtica neguiteja Occident
Economia mundial
L’economia mundial va estar marcada el 2005 per la definitiva emergència dels països asiàtics. Com en anys anteriors, la Xina va ser el país que va protagonitzar les principals notícies econòmiques de l’any. Amb un creixement econòmic superior al 9%, el gran país asiàtic va ser protagonista de litigis com el sostingut amb la Unió Europea i els Estats Units per les exportacions tèxtils, que demostraven que s’estava convertint en la gran fàbrica del món. Aquesta capacitat exportadora revertia en l’augment de les seves reserves en dòlars fins a superar el mig bilió, i era facilitada per un tipus de canvi que els seus competidors consideraven excessivament baix. Des de feia temps la Unió Europea i, sobretot, els Estats Units pressionaven perquè la Xina abandonés el seu tipus de canvi fix amb el dòlar i acceptés revaloritzar la seva moneda, el iuan. Finalment, el mes de juliol, la Xina va acceptar introduir petits canvis en el seu sistema de paritats, però el canvi real en la cotització del iuan va ser mínim, de només un 0,2%, amb molt pocs efectes sobre el comerç internacional.

L’Índia, que va seguir creixent per sobre del 5%, va consolidar la tendència dels cinc anys anteriors, va assolir relacions formals plenes amb els Estats Units després de la trobada de responsables dels dos països de principis de setembre i es va configurar com el nou gegant emergent. Justament, l’Índia havia estat el principal país beneficiari de les deslocalitzacions de les indústries nord-americanes d’informàtica i auditoria comptables des de 2000, i comptava amb nombroses factories farmacèutiques, petroquímiques i automobilístiques, nord-americanes i japoneses, a més d’una incipient indústria agroalimentària de base hortofrutícola.

El Japó també va gaudir d’un fort protagonisme el 2005 en superar una deflació que havia durat 10 anys i reiniciar el creixement, en base a l’augment de les seves exportacions i a les expectatives de reforma financera i fiscal obertes amb la reelecció al setembre del primer ministre, Junichiro Koizumi, que havia convocat eleccions anticipades per referendar els plans de privatització de Correus que volia impulsar.

A la zona també destacava Singapur, la segona economia més competitiva del món, no pels baixos costos de mà d’obra, sinó per l’aposta feta en educació i economia del coneixement. El 2005, el país acollia gairebé 100 multinacionals i era el primer exportador d’electrònica del món, a més d’ocupar un lloc destacat en la indústria farmacèutica, química, biotecnològica i de programari. Singapur dedicava un 2,3% del seu PIB a R+D, i volia arribar fins al 3% -el nivell dels Estats Units- en menys de cinc anys. Amb un creixement del 5%, era el país que més creixia del sud-est asiàtic. També va destacar Corea del Sud, que al tercer trimestre de l’any va superar el rècord de creixement dels dos darrers anys fins al 4,4%.

Tots aquests països, encapçalats per la Xina van esdevenir al 2005 els principals consumidors de petroli del planeta, ajudant a provocar alces rècord en el preus del cru, que, després de l’estiu, es va situar a l’entorn dels 70 dòlars en el cas del barril Brent. Justament el petroli va motivar que al juny la Xina National Offshore Oil Corporation (CNOOC) presentés una oferta per comprar la històrica companyia petroliera californiana Unocal per 18.500 milions de dòlars, el que va fer créixer els temors nord-americans sobre el gegant asiàtic, fins al punt que, finalment, no va ser autoritzada l’adquisició per motius de seguretat nacional. Uns mesos abans, IBM havia venut la seva divisió d’ordinadors personals a la companyia xinesa Lenovo, motivant una discussió similar. Tot plegat, però, va posar en relleu el nou paper econòmic de la Xina, que deixava de ser un simple país receptor d’inversions i començava a jugar un paper actiu en els mercats i els fluxos financers internacionals.

Els temors nord-americans sobre la Xina es devien en bona part a la consolidació dels dèficits de l’economia dels Estats Units, el pressupostari i el de balança de pagaments, producte de la guerra de l’Iraq i de la lluita antiterrorista, però també de la gran tendència cap al consum i no cap a l’estalvi de la classe mitjana nord-americana, tendència que els poders públics no havien tractat de corregir perquè confiaven en els bons índex de creixement assolit, fins al 3,5 cap a finals d’any, i en el gran volum de reserves en dòlars de què gaudien la majoria de països asiàtics, fins a més d’1,5 bilions de dòlars. L’única acció significativa de política econòmica va ser l’increment progressiu dels tipus d’interès del dòlar durant el 2005 que va passar del 2,25% de principis d’any al 4,25% del desembre.

En contrapartida, a la zona euro els tipus es mantingueren durant l’any estables en el 2%, si bé el president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, va anunciar pujades imminents. En tot cas, a la zona euro la situació econòmica era menys dinàmica que als Estats Units. Durant l’any no només no es va confirmar la represa econòmica, sinó que les darreres dades assenyalaven una desacceleració del creixement del PIB. La Comissió Europea va revisar a la baixa les previsions de creixement europeu per al conjunt de l’any 2005, fins a només l’1,6%. Aquest alentiment del creixement econòmic es va traduir en una molt modesta creació d’ocupació, però no va servir per frenar la tendència a l’alça de la inflació, fins al 2,6 % al setembre, cauada en bona part als augments del preu petroli. La notícia positiva va ser que aquest augment del preu del cru no es va traslladar a la resta de preus de l’economia, ja que la inflació subjacent, que descomptava els preus de l’energia i dels aliments no elaborats, es va situar en un 1,5%, un nivell força moderat. Per països, la situació econòmica tampoc era optimista. Alemanya va créixer en el primer semestre de l’any en taxes gairebé nul·les, mentre que França i el Regne Unit van registrar una desacceleració al segon trimestre, fins a taxes inferiors al 2%. Val a dir, que en aquest context de pèrdua de dinamisme econòmic, Espanya continuava liderant en termes absoluts els creixement europeu.

A Llatinoamèrica, el fet cabdal de l’any va ser la celebració, al primer cap de setmana de novembre a Mar del Plata, Argentina, de la IV Cimera de les Amèriques. La cita va reunir 34 representats dels països llatinoamericans i a l’agenda figurava la definició d’una política comuna en matèria de comerç, ocupació i immigració continental. L’actitud de bloqueig practicada per Argentina, contrària a la constitució d’una àrea de lliure comerç per a Amèrica (ALCA), que ja havia estat plantejada a la primera cimera de Miami al 1994, va trencar les perspectives d’èxit. Argentina va argumentar que volia deixar-ho tot pendent del que passés al desembre a Hong Kong en les negociacions de l’OMC, on els Estats Units i la Unió Europea haurien de fer retallades de subsidis i aranzels als productes agraris. Brasil es va solidaritzar amb Argentina, i també s’hi van afegir els socis del Mercosur, Paraguai i Uruguai, i el cabdill veneçolà, Hugo Chávez. A la fi, el comunicat final només va poder constatar la divisió el dues postures: la favorable a l’ALCA, integrada pels Estats Units i 28 països més, entre els quals destacava Mèxic, amb un PIB total de 14,5 bilions de dòlars, i la contrària, integrada per Veneçuela, Brasil, Argentina, Uruguai, Paraguai, amb un PIB conjunt de poc més de 2 bilions.

Pel que feia a l’Àfrica, el continent va continuar creixent a un ritme moderat del 3%, sense que, per altra banda, es produís cap fet determinant que produís canvis positius en la seva estabilitat. En general, i donada la persistència de guerres importants al Congo o el Sudan, la gran expectativa de redreçament per a països com Costa d’Ivori o Libèria, i també Burkina-Fasso, Ghana, Guinea-Conakry, o, fins i tot, de Moçambic o Namíbia, era que triomfessin les tesis de liberalització econòmica mundial que defensava l’Organització Mundial del Comerç (OMC) davant l’intervencionisme econòmic europeu, que ja havien fet fracassar l’anterior cimera. Es tractava de reduir al mínim els ajuts i les barreres comercials occidentals de manera que els productes africans poguessin arribar a ser venuts en bones condicions Occident. A Hong Kong, al desembre, però, la cimera bianual de l’Organització Mundial de Comerç (OMC) va finalitzar amb un acord on només es recollien petits avenços respecte a l’accés als mercats de béns industrials i el compromís dels països desenvolupats de reduir progressivament els subsidis a l’exportació de productes agrícoles fins a eliminar-los totalment a finals de 2013. També es va acordar que els 49 països menys desenvolupats del món podrien vendre el seus productes sense cap tipus de contingent o quota a partir de 2008. El problema quedava, un cop més, posposat. Però en aquest cas hi havia la petita esperança que per fi s’havia establert una data concreta.