Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Les acampades pel 0,7%

Manifestació pel 0,7%

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Indemnitzacions, compensacions econòmiques, ajuts (274)
Manifestacions, concentracions, moviments socials/cívics (442)
ONGs, cooperació, voluntariat (104)
Tercer món (32)
Entitats Entitats
Federació Catalana d'Organitzacions No-Governamentals (3)
Fons Català de Cooperació (2)
Grups de Base per al 0,7% (2)
Justícia i Pau (3)
Organització de les Nacions Unides (606)
Plataforma pel 0,7% (2)
175 lectures d'aquest article
382 impressions d'aquest article
Les acampades del 0.7 per cent
L'últim trimestre de l'any 1994 l'avinguda Diagonal de Barcelona oferia un aspecte insòlit. Hi havia centenars de tendes de campanya plantades als parterres amb pancartes que reclamaven solidaritat amb el Tercer Món, generositat i canvis en l'estil de vida. A totes elles hi havia una xifra que havia pres la característica de símbol: el 0,7.

Aquest 0,7 es referia al 0,7% del producte interior brut (PIB) que, segons l'ONU, havien de dedicar els països desenvolupats a ajudar els del Tercer Món.

La resolució de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) era del 1974, i fins llavors ningú no se l'havia pres gaire seriosament. Era una de tantes declaracions retòriques que cap Estat membre es preocupava excessivament per complir. Només en algunes èpoques els països nòrdics havien assolit la xifra. L'Estat espanyol havia dedicat a cooperació un 0,2% del PIB l'any 1994. A més, les ajudes al desenvolupament estaven repartides entre dotze ministeris diferents i, molt sovint, tenien un caràcter interessat i comercial encobert.

Però el 1994 va aparèixer en escena un moviment social de tipus nou: impulsat per les Organitzacions No-Governamentals (ONG), el moviment pel 0,7 es va nodrir alhora de grups cristians de base i de militants de grups d'esquerres. La conscienciació social que s'havia desenvolupat a l'estiu amb la necessitat d'ajuda per a Ruanda, va cristal•litzar a la tardor en un ampli moviment social.

El moviment del 0,7 va créixer espectacularment, durant els quasi quatre mesos de durada, gràcies a l'augment del nombre de participants i del suport de la societat. Des del mes de setembre, les acampades urbanes van anar acompanyades de diverses vagues de fam i nombroses manifestacions.

Aquesta mobilització va començar a fer-se important a Madrid el 17 de setembre, quan els membres de la Plataforma pel 0,7 van iniciar l'acampada al passeig de la Castellana, davant el ministeri d'Economia i Hisenda. L'endemà els seus companys de Granada i Cadis van fer una vaga de fam de dos dies que es va estendre per moltes províncies espanyoles.

Les repetides vagues de fam i l'augment dels participants en les acampades madrilenyes no aconseguien cap resposta administrativa. Per aquesta raó, el 17 d'octubre va començar una nova vaga de fam que incloïa un conjunt d'activitats per a la mobilitazació social i la pressió als polítics.

Les mobilitzacions ciutadanes s'intensificaven amb la intenció d'estendre les acampades arreu i comptar amb la col•laboració dels estudiants. No solament van aconseguir el suport d'estudiants d'institut i universitaris, sinó també el de nombrosos ciutadans que expressaven la seva solidaritat acompanyant els acampats els caps de setmana.

Les 45 comissions 0,7 de l'Estat van contactar amb associacions i ONG, entre elles les catalanes, i van conversar amb Justícia i Pau i el Fons Català de Cooperació (FOC) per organitzar la Setmana pel 0,7%, que es va iniciar el 24 d'octubre. Joan Gomis, president de la Federació Catalana d'Organitzacions No-Governamentals i de Justícia i Pau, va ser l'encarregat de presentar aquesta mobilització a Barcelona.

A finals d'octubre, la coordinadora de les comissions 0,7 intensificava la seva campanya de sensibilització, pocs dies abans que s'iniciés el debat dels pressupostos de l'Estat. Se sentien legitimats pel fort suport social que els arribava, i l'eufòria impregnava les 670 tendes que ja hi havia acampades al passeig de la Castellana de Madrid un mes després de l'inici d'aquesta activitat.

En aquells moments, una seixantena d'organitzacions no-governamentals catalanes van portar la campanya en pro de l'assignació del 0,7 als països del Tercer Món a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Les ONG i els membres de la Plataforma 0,7 catalans pretenien que la Generalitat també destinés el 0,5 per cent dels seus impostos al mateix objectiu el 1995. Això hauria suposat que el govern català augmentés fins a 1.900 milions de pessetes una partida que aquell any 1994 era de només 280 milions.

El dilluns 24 d'octubre centenars de persones es van concentrar a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per reclamar el 0,7 a les institucions catalanes. Començava la Setmana pel 0,7%. El dimarts, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va declarar que hi hauria una "rectificació" dels nous pressupostos, després de reconèixer que en l'assignació del 1994 "havien pagat justos per pecadors". La Generalitat de Catalunya era un dels governs autonòmics de l'Estat espanyol que menys diners destinaven a programes de cooperació amb els països subdesenvolupats.

Aquella mateixa setmana, el dijous 27, el govern valencià va anunciar una partida de 2.500 milions de pessetes a cooperació, que suposava un 0,3 per cent del seu pressupost per a l'any 1995, molt superior al 0,015 per cent -133 milions de pessetes- que hi havia destinat aquell any 1994.

Els 110 Ajuntaments i altres institucions que integraven el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament destinaven 290 milions a finançar un total de 82 projectes de cooperació amb països del sud.

La Setmana del 0,7% es va acabar el diumenge 30 amb una manifestació en què van participar prop d'un miler de persones. Els manifestants, que van desfilar pel centre de la ciutat de Barcelona, anaven precedits per una pancarta on es deia que "Catalunya vol el 0,7% ara". Després d'una breu actuació de la cantant Maria del Mar Bonet, la concentració va començar a moure's a les 13.15 hores des de la plaça Universitat fins a la plaça de Sant Jaume. Era l'últim dels actes programats a la Universitat de Barcelona, on durant el cap de setmana s'havien celebrat actuacions musicals i taules rodones, i per on havien passat més de 2.000 persones.

Durant la manifestació, es va llegir un manifest en què deien no acceptar l'esmena presentada pel Grup Socialista al Congrés de Diputats en què es demanava destinar el 0,5% del PIB per a ajut al Tercer Món. Aquestes entitas van sol•licitar una entrevista amb el president de la Generalitat i amb els secretaris generals de tots els partits parlamentaris per negociar la incorporació del 0,7 dins dels pressupostos generals de l'Estat i de la Generalitat.

Madrid mantenia la seva acampada i anunciava el reforçament de les mobilitzacions de la Plataforma pel 0,7% del PIB. En aquell moment portaven ja més d'un mes i mig de protestes i asseguraven que les mantindrien mentre no es garantís aquest percentatge. Les comissions de Barcelona van adoptar aquesta mateixa actitud.

La setmana de sensibilització s'acabava amb el compromís de la Federació Catalana d'ONG, el Fons Català de Cooperació i els Grups de Base pel 0,7% de fer una acampada de més de seixanta tendes si no s'arribava a un acord amb la presidència de la Generalitat i les direccions dels partits catalans. El nombre de tendes va arribar a ser d'un miler a l'avinguda Diagonal, i es van mantenir les concentracions a la plaça de Sant Jaume tots els dijous.

Tampoc els valencians estaven disposats a abandonar la lluita a costa d'una rebaixa del percentatge. Tot i que la Generalitat Valenciana havia aprovat el 0,3 per cent del pressupost a projectes de desenvolupament, la plataforma demanava com a mínim el 0,5 per cent per al 1995. Les acampades ja havien començat a la ciutat de València, on l'1de novembre hi havia més de cent tendes a l'avinguda Blasco Ibàfiez.

La falta de compromisos polítics i de resultats va allargar i fer créixer les mobilitzacions i el nombre de participants en les acampades urbanes. S'esperava una solució que arribés del debat dels nous pressupostos que s'havia de celebrar al Parlament en les setmanes següents i que finalitzaria a finals de desembre amb la seva aprovació.

Una primera resposta arribava el 2 de novembre des del Congrés de Diputats de Madrid. El vice-president del govern, Narcís Serra, va assegurar que l'executiu espanyol intentaria que la quantitat per ajudar els països del Tercer Món arribés al 0,7 per cent del producte interior brut l'any 2000. El vice-president va recalcar que Espanya havia passat en els darrers anys de ser un país receptor d'ajut a ser un país donant, i va afirmar que, en cas que es complís el projecte, el volum de les aportacions espanyoles se situaria "per sobre de la mitjana de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE)".

Malgrat les bones paraules dels polítics, que discrepaven entre si sobre la quantitat a assignar a la cooperació, el 12 de novembre l'avinguda Diagonal de Barcelona s'omplia de tendes. Començava una acampada de caràcter indefinit, organitzada per la Federació Catalana d'ONG, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i els Grups de Base per al 0,7. Per celebrar l'èxit de les acampades arreu de l'Estat, més de 5.000 persones es van manifestar pels carrers de Madrid l'endemà.

Acampats i polítics no es posaven d'acord. Després de tres setmanes vivint a la Diagonal, ja hi havia un miler de tendes i més de 3.000 persones a l'avinguda esperant la reunió dels seus representants amb el secretari de la Presidència de la Generaliatat, Joaquim Pujol. Les reunions no arribaven enlloc i els participants de la campanya del 0,7 van iniciar noves actuacions.

Havien passat 36 dies de viure en tendes a la Diagonal de Barcelona, quan els acampats pel 0,7 van alçar-les i van reorientar l'acampada cap a la plaça de Sant Jaume. El canvi de lloc volia aconseguir una pressió més directa sobre els parlamentaris que havien de debatre els pressupostos de la Generalitat de 1995. Però efectius de la Guàrdia Civil i dels Mossos d'Esquadra van desallotjar els acampats de la plaça de Sant Jaume una setmana després. Ho van fer a les set del matí del divendres 23 de desembre, quan encara dormien.

L'èxit dels acampats, vaguistes i manifestants del 0,7 per cent va arribar els últims dies de 1994. El govern es va comprometre a incrementar en tres anys la quantitat destinada del PIB, fins a arribar a l'emblemàtic 0,7 per cent, "sempre que ho permeti la situació econòmica". A més, es va aconseguir que creixés el nombre d'Ajuntaments catalans que atorgarien aquest percentatge dels seus ingressos del 1995 per a cooperació amb els països en vies de desenvolupament.