Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Internet (135)
Telecomunicacions, innovacions tecnològiques (99)
Telefonia i internet (62)
Entitats Entitats
National Science Fundation (2)
Servicom (1)
Telefónica (115)
83 lectures d'aquest article
39 impressions d'aquest article
Les autopistes de la informació
Des del punt de vista de les telecomunicacions, el 1994 es podria recordar com
l'any de les autopistes de la informació. Va semblar com si, de sobte, tots els dirigents econòmics i polítics mundials haguessin descobert les meravelles que es podien fer amb milers d'ordinadors connectats entre ells a través de línies telefòniques. No és pas que això es descobrís el 1994, és que aquest any va cristal•litzar el convenciment que la telemàtica seria una eina imprescindible per construir la societat del futur.

Les autopistes de la informació van començar a ser usades a Espanya a través de l'empresa Servicom (Serveis d'Informació Interactius), que ja comptava amb més de 10.000 usuaris a finals del 1994. La companyia estava especialitzada en el servei d'informació Online i en el correu electrònic multimèdia d'alta velocitat, i només tenia dos anys de vida. Servicom oferia accés complet i directe a la xarxa internacional més gran en aquells moments, Internet, a través de la qual podia enviar o rebre informació per tot el món de manera molt senzilla per a l'usuari.

A les autopistes de la informació s'hi podia trobar també informació borsària, informació econòmica, ofertes i demandes de treball, vendes per catàleg, etc. Els serveis estaven segmentats per àrees d'informació. Però no tots els serveis eren gratuïts: a més valor afegit ofert, més elevat era el preu. L'abonat també podia participar en conferències nacionals i internacionals, que estaven organitzades per temes; fer compres des de la pròpia casa i estar informat de l'actualitat, a través dels resums que oferien els diaris electrònics diàriament.

El fenomen va crear tanta expectació que fins i tot els governs europeus van començar a fer plans d'acció i a adoptar acords per organitzar la transnacionalització d'aquest servei, estructurar la xarxa i preveure conseqüències. Tots els documents aconsellaven el foment i ús dels serveis genèrics (correu electrònic i vídeo digital interactiu) o les aplicacions telemàtiques (teleensenyament, telemedicina, teleadministració, etc.), mentre Internet es manifestava com la xarxa que donava accés a tots els coneixements i on hi cabia tota mena d'informació. Semblava que s'havia acabat la falta de recursos per transportar la informació, ja que la xarxa es mostrava amb una capacitat de transport gairebé infinita. Però, l'accés a les autopistes de la informació tenia límits econòmics i entrebancs burocràtics.

La xarxa informàtica nord-americana Internet s'havia estès a nivell gairebé planetari, i havia aconseguit més de 30 milions d'usuaris, nombre que creixia en un 20 per cent mensual. Era una infraestructura mundial creada el 1969 pel departament de Defensa dels Estats Units per connectar el Pentàgon amb les investigacions militars a les universitats i grans corporacions. Tot i la seva fundació castrense, el 1986, la National Science Foundation en va estimular l'ús no militar, hi va afegir una xarxa enllaçada amb cinc ordinadors i hi va permetre l'accés als estudiants. Finalment, Internet s'havia convertit en una xarxa universal per on es transportava tota mena d'informació des de qualsevol punt del planeta.

Per moure's en aquest laberint d'informacions va sorgir un sistema d'orientació d'usuaris per les xarxes informàtiques. Aquest sistema, que havia nascut el 1993, es va convertir ràpidament en la forma global d'informació més potent i s'anomenava World Wide Web (WWW o W3, en argot). El 1994 conectava més de 25.000 bases de dades, era de fàcil ús i gratuït per a qualsevol persona que tingués accés a Internet, la xarxa pública més àmplia.

S'havia posat en marxa el que es coneixia com les autopistes de la informació a partir dels esforços de les grans corporacions mundials d'informàtica, telecomunicacions, oci, televisió i altres mitjans de difusió, que van apostar per l'era multimèdia.

El mercat nord-americà disposava de la infraestructura necessària per a la difusió dels nous productes multimèdia entre tota la població, ja que moltes llars disposaven d'entrada del cable de fibra òptica, element essencial per al transport de milers de dades. En canvi, a Europa calia unificar criteris i aconseguir l'homogeneïtat tecnològica. A més, les companyies telefòniques nacionals no volien perdre el monopoli d'alguns serveis. Els europeus tenien el problema afegit de la diversitat de cultures i idiomes, que influïa en la producció dels continguts que podrien circular per aquestes superautopistes de la comunicació.

A Espanya, Telefònica va invertir 270.000 milions de pessetes en el desenvolupament d'aquestes superautopistes, i estava estenent una xarxa de fibra òptica a través de la qual hauria d'atorgar els serveis de telecomunicacions, vídeo a la carta i telecompra. En aquells moments, buscava aliats per al desenvolupament multimèdia a l'espera que la llei del cable definís quin paper tindria l'empresa de telèfons i quin tipus de serveis podrien oferir les firmes de televisió. El projecte de llei de la televisió per cable es va aprovar el 23 de desembre d'aquell any, que va finalitzar sense que es conegués quin era el paper que podien desenvolupar les empreses de telecomunicacions dins el servei de les autopistes de la informació.

Per al desenvolupament d'aquest sistema multimèdia interactiu calia esperar a conèixer la legislació i crear serveis atractius que responguessin als interessos dels usuaris. A Espanya calia també estendre el cable a totes les llars. Un cop s'anul•lessin les barreres legislatives, la capacitat de la comunicació es multiplicaria i no hi hauria raons tècniques per limitar, per exemple, el nombre de canals de televisió.

Però, a més, el cable permetria la connexió dels ordinadors personals amb centres de dades i s'oferirien infinites possibilitats d'intercanvis d'informació, de recepció de productes; podria transportar comunicacions per a les empreses, transmetre dades, imatges i so. Les companyies es podrien enviar cartes multimèdia on apareixeria la cara del remitent en moviment, la seva veu, el text, un mapa, un gràfic o un vídeo. Existien projectes que volien aplicar aquestes tècniques als processos de compres entre empreses, a la formació i al treball a distància.