Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Àngela Berners-Wilson, primera dona ordenada sacerdotessa per l'Església Anglicana

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Gènere, dones (87)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Religió i altres esglésies cristianes: església anglicana, ortodoxa (31)
Personatges Personatges
George Carey (2)
Joaquim Navarro Valls (11)
John Habgood (1)
Entitats Entitats
El Vaticà (67)
Església Anglicana (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
46 lectures d'aquest article
34 impressions d'aquest article
Les primeres sacerdotesses
El 12 de març, l'Església anglicana va ordenar les primeres 32 sacerdotesses a la catedral de Bristol. Tot i que per a la majoria de fidels anglicans l'ordenació representava un pas espectacular en la lluita per la igualtat i contra la discrimincació per raons de sexe, les polèmiques que va provocar amenaçaven la integritat de la institució i les seves relacions amb el Vaticà.

Un dia abans de l'acte d'ordenació, l'ultraconservador secretari de l'organització Forward in Faith (Cap a la Fe), Stuart Wilson, havia denunciat a Londres la imminent i massiva fugida de clergues anglicans. Per la seva banda, a Leicester (Anglaterra), Anthony Kennedy, vicari de l'Església anglicana, havia fet les crítiques més violentes contra l'ordenació de les dones pocs dies abans de la cerimònia. "Les haurien de cremar a totes a la foguera o matar-les d'un tret", havia declarat.

Els seus superiors van respondre al vicari demanant-li "resignació davant un fet irrevocable". Després del sermó, la lectura dels textos, el salm i l'himne, el bisbe va preguntar els assistents si era el seu desig que les dones fossin ordenades. La majoria va dir que sí, encara que es va sentir alguna veu contrària que es va ignorar.

L'arquebisbe anglicà de Canterbury, George Carey, i el de York, John Habgood, van fer una crida a la unitat i la tolerància coincidint amb l'acte d'ordenació de les primeres 32 sacerdotesses. Tots dos van recordar que la majoria dels anglicans creien que l'ordenació de les dones era un desig de Déu. "Cridem tots els membres de l'Església perquè siguin generosos, tolerants, cortesos i estimats pacients", van afegir. En la seva crida, Carey i Habgood van qualificar la cerimònia d'ordenació de les dones de "fita significativa en la llarga història de l'Església d'Anglaterra".

En els 1.100 seients distribuïts a la catedral de Bristol hi havia un grup de catòlics romans partidaris de l'ordenació de les dones i un grup d'anglicans que n'eren contraris.

Aquest esdeveniment protagonitzat per la religió cristiana d'origen anglès accentuava el seu distanciament amb el Vaticà. El portaveu de la Santa Seu, l'espanyol Joaquín Navarro Valls, va reconèixer que la decisió dels anglicans feia més difícil "la gran esperança de la unitat entre cristians". Navarro Valls va recordar que l'Església catòlica es basa en "raons teològiques, de fidelitat a l'ensenyament de Crist i en la pràctica de segles per no autoritzar aquest dret".
Un sacerdot de Bristol, Francis Bown, havia col•locat un rètol en una de les zones més transitades de la ciutat on es podia llegir: "L'Església d'Anglaterra ha estat assassinada avui." Però la majoria dels ciutadans de Bristol no van fer gaire cas de la cerimònia.

Les 32 dones ordenades tenien entre 31 i 60 anys, els cabells curts, i anaven vestides amb la seva millor roba quan van entrar al temple. Totes eren conscients que eren pioneres d'un moviment de renovació de la seva Església. La primera de ser ordenada, per raons alfabètiques, va ser Àngela Berners-Wilson, de 39 anys. Les fins aleshores diaconesses van accedir al presbiterat en una magna cerimònia de més de dues hores, presidida pel bisbe Barry Rogerson, que va ser assistit per 170 capellans.

Amb aquesta cerimònia va culminar la més gran discussió i les divisions més accentuades dels últims 25 anys a l'Església anglicana. Sobretot, així es va fer efectiva la decisió del Sínode de 1992, que havia provocat l'escissió dels sectors més conservadors d'aquesta religió. En els següents tres mesos, 1.200 dones serien convertides en sacerdotesses a tot el Regne Unit. Totes estaven treballant des de feia molts anys en l'àmbit eclesiàstic. La més jove de les que van ser ordenades el 12 de març era Karen Mckinnon, de 30 anys, ardiaca en un barri obrer de Bristol els dos últims anys. L'ordenació va ser entesa per molts com una mesura d'emergència davant la falta de fidels anglicans. Però per a les noves sacerdotesses la baixada del nombre de practicants era una consideració sense importància. Per a elles el més important era que s'havia fet justícia.

L'altra cara de la moneda eren les fugues que havia patit l'Església anglicana des de l'anunci de la primera ordenació de dones. Congregacions senceres de la Santíssima Trinitat a la ciutat de Bath, a l'oest de Londres, s'havien passat al catolicisme i havien abandonat les seves esglésies i rectories. Les autoritats catòliques angleses van haver de fer cursets accelerats per adoctrinar en deu setmanes tots aquells que es volguessin convertir a la religió catòlica.

Durant l'any 1994 es van ordenar 1.380 sacerdotesses, tot i que el nombre previst era de 120. La cua d'ardiaques aspirants a sacerdotesses havia augmentat des del 1987, quan es va aprovar que les dones podien ser ardiaques. El sínode de l'Església anglicana havia estat més de 20 anys debatent l'ordenació femenina, finalment aprovada l'11 de novembre de 1992.

L'alta jerarquia de l'anglicanisme va reformar la seva legislació per acomodar les sacerdotesses i les parròquies opositores contràries a l'ordenació. De les 13.067 parròquies d'aquesta religió, només unes 4.000 es van declarar contràries a les sacerdotesses.

Les desercions de personatges coneguts -com ara la vice-ministra de Treball, Anne Widdecombe, que va reiterar de manera pública la seva fugida cap a Roma qüestionant l'autoritat del sínode; o la decisió del ministre John Gummer, membre de la Cambra dels Seglars- van contribuir a fer més famosa la deserció del que en realitat representava. El portaveu de l'Església anglicana va assegurar que aquelles fugides no van tenir cap efecte entre els feligresos, tot i el ressò que se'ls havia donat en els mitjans de comunicació.

Les 1.380 sacerdotesses que es van ordenar aquell any es van repartir per les parròquies que les acceptaven, on van ser ben rebudes. En algunes, no pas més d'un 15 per cent dels feligresos hi van mostrar la seva oposició. En tot cas, l'Església anglicana no va aconseguir augmentar el nombre de fidels ni l'interès de la societat britànica per la religió, que havia decaigut des de principis del segle.