Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Reportatge

Any 2012

Imprimir    Recomanar article
Depuradora d'aigües de Castellar del Vallès. / Xavigivax

Dessalinitzadora de la Conca del Llobregat. / ATLL

El riu Besós és un dels que més ha millorat la qualitat de l'aigua i la riquesa de fauna i flora gràcies a les polítiques de gestió de l'aigua. / Pere López

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Crisi Econòmica (462)
Medi ambient, ecologia, parcs naturals (342)
Política catalana (2179)
Entitats Entitats
Agència Catalana de l`Aigua (34)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
38 lectures d'aquest article
17 impressions d'aquest article
Les retallades a l'ACA posen en perill les millores mediambientals als rius



L'objectiu de reducció de l'endèmic deute de l'Agència Catalana de l'Aigua ha eclipsat l'ambiciós pla de gestió que el govern tripartit va aprovar. Els 240 milions que s'han aconseguit retallar en dos anys i els incompliments econòmics de l'Estat en la matèria han suposat la paralització de les inversions i polítiques impulsades pel que era un organisme de referència estatal i internacional i un perill seriós de regressió en les millores mediambientals dels rius i aqüífers.

Roger Tugas
@rogertugas

"L'aigua només entra a l'agenda quan hi ha sequera", es lamenta un prestigiós expert en la matèria que prefereix mantenir l'anonimat. I els dos últims anys les pluges han estat generalment generoses, pel que el debat sobre la gestió hidràulica ha restat en un discretíssim tercer pla. Durant aquest temps, però, les tisores del Govern no hi han passat de llarg i els plans d'ajustos que ha patit l'ha situat com una de les matèries que s'ha vist més delmada pel context econòmic i fins i tot per les prioritats ideològiques de l'executiu.

La situació en què es troba actualment l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), l'empresa pública que s'encarrega de la gestió integral del cicle de l'aigua, contrasta especialment pel prestigi del que gaudia i de l'impuls que va rebre durant la gestió del tripartit. "L'ACA era un referent i ara hem tornat 25 anys enrere", lamenta Narcís Prat, catedràtic d'Ecologia de la UB, exassessor de l'ens i un dels impulsors de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua. Segons el seu últim pla de gestió, aprovat per decret pel Govern el 2010 i que havia de guiar les polítiques de gestió de l'aigua fins el 2015, l'objectiu era situar en el 65% el percentatge de masses d'aigua en bon estat aquell any partint del 54% en què es trobava, així com facilitar que la resta de contingents ho tinguessin més fàcil per assolir aquesta categoria. Al marge de la bona voluntat del govern, eren unes metes que tenien com a objectiu aplicar la Directiva Marc de l'Aigua, d'obligat compliment a nivell europeu.

Més enllà de les metes numèriques, el pla contempla i planifica mesures concretes i pautades en diferents àmbits, per exemple, per reduir la contaminació salina a la conca del Llobregat, recuperar la connectivitat fluvial i les lleres, riberes i basses, resoldre el dèficit d'aigua del Ter-Llobregat i a Tarragona, modernitzar els regadius o millorar la xarxa de distribució i la qualitat de l'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona, i preveia la construcció de diverses noves depuradores i dues dessalinitzadores (Tordera II i Foix). Per aconseguir-ho, calia invertir 7.523 milions fins el 2015 o, el que és el mateix, 1.254 milions anuals, i l'ACA i Aigües Ter-Llobregat se n'havien de fer càrrec del 59% d'aquesta quantitat.

La nova administració de l'Agència que va nomenar el primer govern d'Artur Mas, amb un president i un gerent provinents d'Agbar, ho van trobar inviable, especialment quan havien aterrat amb la missió de reduir l'endèmic deute de l'organisme i, per tant, el pla de gestió de l'aigua va quedar en suspens i a l'espera de reformular-se. "El motiu d'aquesta revisió anticipada es deu a què el pla presenta unes inversions i uns terminis impossibles d'assolir en el context econòmic actual", justifiquen fonts de l'ACA. A finals del 2010 el deute acumulat era de 1.380 milions, a causa d'un globus que tots els anteriors executius havien contribuït a inflar: el 2000, any de creació de l'Agència, el deute que va assumir va ser de 570 milions, el 2003 ja havia crescut fins a 830 milions i el tripartit va acabar d'enfilar-lo uns 550 milions més. Aquests dos anys de retallades han servit per reduir-lo en 240 milions, fins als 1.140 milions.

El problema rau en què l'ACA es finança gairebé en exclusiva del cànon de l'aigua, totalment insuficient per cobrir les despeses, però no pot incrementar aquest sense el consentiment del Govern, que molts cops l'obliga a aplicar unes polítiques determinades sense un finançament adequat, pel que ha de recórrer a l'endeutament. Professionals del sector i veus de dins de l'Agència recorden amargament com l'últim conseller de Medi Ambient del tripartit, Francesc Baltasar, va frenar un increment del 9,5% del cànon ja aprovat pel consell de l'administració de l'ACA el 2009 –any de la pitjor sequera de les últimes dècades– per "no pagar-ne el cost polític". I això que, segons recordaven, llavors l'aigua de Barcelona (1,78 €/m3) era la més barata de totes les capitals europees, només per sobre de Roma (0,95 €/m3) i per sota de París (2,12 €/m3), Londres (2,56 €/m3) o Berlín (4,92 €/m3). "La gestió pèssima de Baltasar li ha servit en safata de plata a CiU la privatització d'Aigües Ter-Llobregat", comenta un professional del sector.

Efectivament, els següents administradors de l'ACA van decidir obviar completament el pla de gestió encara vigent i van començar a aplicar una política de guerra. "Primer de tot es va decidir assumir únicament les competències a les que estàvem obligats per llei", expliquen des de l'Agència, el que implica, per exemple, deixar d'encarregar-se de la recollida de sòlids flotants del litoral o realitzar "amb personal propi de l'ACA alguns treballs que estaven externalitzats". I, per suposat, les principals inversions previstes van quedar ajornades sense cap horitzó definit. Altres modificacions, però, són menys compartides entre els defensors de polítiques més ambicioses de l'aigua, que denuncien: "Tothom entendria que els terminis del pla canviessin, però CiU vol canviar els objectius del pla de gestió".

D'aquesta manera, malgrat que des de l'ACA s'assegura que les prop de 430 depuradores "funcionen al ritme que estan dissenyades" i "amb total normalitat", altres fonts i informació provinent de l'interior de l'Agència certifica que no és ben bé així. "El més greu de tot és el menor ús de les depuradores", lamenta Narcís Prat. Efectivament, la reducció de la despesa en personal i en electricitat provocaria que el seu funcionament fos força inferior al que hi havia fins abans de les retallades, el que comporta un empitjorament de la qualitat de les aigües i els ecosistemes propers als rius i aqüífers. De la mateixa manera, les dessalinitzadores treballen a un ritme més baix del que pertocaria. S'haurien d'activar a partir del moment en què fossin necessàries segons la capacitat dels embassaments, per compensar-la. Però això no es compleix, motiu pel qual es provoca una sobreexplotació de l'aigua. Igualment, un dels "projectes estrella" en la gestió de l'aigua, la barrera hidràulica contra la intrusió salina al Delta del Llobregat es va aturar el juny de 2011 per "justificació econòmica", segons fonts internes de l'ACA. Aquesta iniciativa pretenia frenar l’avenç de la intrusió marina injectant aigua regenerada (15.000 m3/dia) mitjançant un total de 14 pous en 3 zones del delta, però les millores aconseguides durant els darrers anys poden ser ja història.

Tanmateix, és força difícil saber les conseqüències que ja hi ha hagut als ecosistemes i rius catalans, perquè els processos són més lents i també perquè on hi ha hagut més retallades ha estat precisament en el control de la qualitat de l'aigua. Segons un document que la direcció de l'ACA va fer arribar al comitè d'empresa, es pretenia reduir un 50% les despeses d'inspecció, així com es reduirien les actuacions contemplades en el pla de conservació i manteniment de lleres i al programa de planificació d'espais fluvials. "És un autèntic caos conèixer l'estat en què es troben els punts de control de l'Agència", assegura una veu crítica dins de l'organisme, que explica que "els punts de control han passat de 471 piezòmetres per a la mesura de nivell de les aigües subterrànies el 2010 a 233 en la planificació del 2012". "En el cas de la xarxa hidroquímica, no tan sols s'ha reduït el nombre de mostres sinó que també el mostreig, atès que només s'ha realitzat la campanya del març, no la del setembre, més important perquè coincideix amb l'època de nivells més baixos en els rius i aqüífers", afegeix. Això implica també una reducció en els controls a les empreses que aboquen residus als rius. "S'ha arribat a l'absurd de posar un interventor del departament d'Economia que es dedica a negar qualsevol cosa", es lamenta Narcís Prat. Fins i tot s'ha reduït la flota de cotxes pel simple fet que alguns no passaven la ITV i "les estacions que mesuren el cabal del riu ja no s'arreglen".

Malgrat tot, des de l'ACA sí que es detecta un empobriment dels ecosistemes al Besós, a trams del Llobregat, el Segre o el Ter i hi ha constància "d'una pujada de la salinització en el Delta del Llobregat, fins al punt que ja hi ha pous afectats", i tot i això no s'activa la barrera hidràulica com requeriria la regressió actual. La salut humana en el consum domèstic en principi no se n'ha de veure afectada, perquè les potabilitzadores depenen de les distribuïdores, però sí que ho fa la salut ecològica de l'entorn de rius i aqüífers, que veuen com perillen les immenses millores aconseguides en trams industrialitzats on antigues espècies marines havien tornat a aflorar i les persones s'hi havien pogut banyar amb tranquil·litat.

Certament, les conseqüències no han estat nefastes, atès que, com recorda Narcís Prat, "aquests anys han estat humits i la qualitat de l'aigua es manté en general", però alerta que en aquest sentit s'ha tingut sort i que, en tot cas, el cicle de millores s'ha aturat. "I si els següents anys no són tan humits, la qualitat de l'aigua baixarà", alerta el catedràtic d'Ecologia, i això que el 2015 cal passar l'examen europeu sobre l'aplicació de la Directiva Marc de l'Aigua i, si no se supera, hi haurà multes. Prat ho veu magre: "No sabem si superarem l'examen perquè no estem fent bé la feina". Així, per exemple, el pla zonal de l'Alt Ter que contempla les actuacions a aplicar en aquesta zona –el primer redactat–, està aprovat des de fa temps però "s'està pendent del moment que les finances ho permetin per poder-lo aplicar", segons l'ACA, atès que contempla diverses indemnitzacions.

Tot i això, els diners no ho són tot. La Directiva Marc de l'Aigua exigeix que la gestió del cicle de l'aigua es realitzi amb participació ciutadana i, per això, el pla de gestió del 2010 contemplava la creació de 13 consells de conca per fer una revisió de l'aplicació de les polítiques sectorials amb participació de les administracions, agents socials, empreses i usuaris. No havien de costar diners, però les lleis òmnibus els van suprimir abans d'haver-se creat. "No creuen en la participació pública", critica Narcís Prat. Altres mesures aprovades al pla de gestió que es podrien haver aplicat sense cap despesa i que han quedat al tinter eren la revisió de les concessions donades a les conques interiors per rescatar-les a cost zero si no es complien les condicions inicials o incrementar el cànon per als usos amb valor afegit, per part de balnearis, gols o pistes d'esquí, que paguen la mateixa taxa que tots els ciutadans. Un dels principals laments dels professionals del sector també és que "el treball abans es feia en equips de diferents disciplines i ara es torna a la política vertical, ja no hi ha col·laboració", segons Prat.

Finalment i per tot això, és important recordar que ja ara la Generalitat té competències plenes en conques internes –és a dir, totes excepte les de l'Ebre– i és l'única administració responsable de la planificació hidrològica i de fer-la complir. És, per tant, responsabilitat seva orientar cap a on vol dirigir aquestes polítiques. Més enllà de les dificultats econòmiques actuals i els incompliments fiscals de l'Estat, les entitats en defensa d'una altra política de l'aigua li reclamen més diàleg i un horitzó i un rumb clars per garantir la qualitat d'uns ecosistemes que tornen a perillar, perquè aquests ja no es veuen prioritaris. El medi ambient sol considerar-se secundari, en segon pla respecte les necessitats de les persones, però "lluitar per la salut dels rius i mars és lluitar per una vida digne de la gent que viuen i viuran sobre aquest planeta", va dir Pedro Arrojo, expert en economia de l'aigua andalús. Seria, per tant, imprescindible que una estructura d'estat de les que es contemplen vagi encarada a reforçar l'ACA i la funció que aquesta exerceix amb els recursos adequats i els reptes definits.