Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Les campanyes massives de vacunació han elevat el nivell de salut de tots els habitants

Louis Pasteur, pare de les vacunes

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Malalties, epidèmies, virus i infeccions (167)
Pobresa, desigualtats (147)
sanitat i salut pública (251)
Personatges Personatges
Louis Pasteur (2)
Manuel Elkin Patarroyo Murillo (6)
Entitats Entitats
Institut d'Immunologia de Santa Fe de Bogotà (2)
Organització Mundial de la Salut (74)
406 lectures d'aquest article
145 impressions d'aquest article
Les vacunes en el centenari de Pasteur
El 1995, quan la indústria farmacèutica estava abocada en l'intent de trobar una vacuna contra la sida i encara durava el debat sobre la vacuna contra la malària desenvolupada pel colombià Manuel Elkin Patarroyo. es va celebraré! centenari de la mort de Louis Pasteur. Amb el centenari de Pasteur es va commemorar també l'inici de la història de les vacunacions, ja que va ser ell qui va elaborar la primera vacuna obtinguda mitjançant un procediment basat en la teoria microbiana de la malaltia i assajada seguint el mètode científic experimental.

Pasteur va ser qui va enginyar el mètode per obtenir el que coneixem amb el nom de vacunes: preparats constituïts per microorganismes –vius, atenuats o morts-, o parts d'ells, que en ser administrats estimulen la formació d'anticossos contra ells, i per tant eviten la presentació de la malaltia que ocasionen. Les aportacions de Pasteur i els seus col·laboradors van enderrocar definitivament les teories de la generació espontània de la matèria viva, en demostrar la presència de microbis en tots els ambients, i la seva responsabilitat causal en la presentació de malalties i de diverses alteracions en la matèria.

Aquests i altres descobriments, junt amb l'observació que els éssers vius que havien presentat determinades malalties no les tornaven a patir, van ser les bases que van portar Pasteur al desenvolupament de la primera vacuna obtinguda per manipulació de material orgànic infectat. Va ser l'any 1881, quan va atenuar la virulència del bacil del carboncle cultivant-lo a temperatura elevada, el va inocular en aquest estat atenuat a un grup d'animals, i al cap de dues setmanes va demostrar que aquests s'havien tornat immunes a la malaltia, ja que, en injectar els bacils en estat natural a aquest grup i a un altre que no havia rebut la vacuna, només els no vacunats van agafar el carboncle. Posteriorment, Pasteur, amb el seu equip, va desenvolupar altres vacunes contra malalties habitualment limitades als animals, fins que va considerar el seu mètode prou segur per aplicar-lo en éssers humans. Així, l'any 1885 va aplicar per primer cop una vacuna antiràbica a un nen que havia estat mossegat per un gos afectat d'hidrofòbia -o ràbia-, i va aconseguir que no presentés la malaltia.

La vacuna antiràbica de Pasteur va posar els fonaments per al desenvolupament de totes les vacunes que es coneixen avui en dia. Poc abans d'acabar el segle XIX, es van elaborar les primeres vacunes constituïdes per microorganismes morts, les vacunes antitifoïdal (1896), anticolèrica (1896) i antipestosa (1897). En aquest cas, els gèrmens són completament inactivats per mitjans físics o químics, però es conserven de tal manera que en ser administrats també provoquen la formació d'anticossos i, per tant, proporcionen protecció immunitària contra la malaltia.

En el primer terç de segle XX es va desenvolupar encara un altre tipus de vacunes, les vacunes antitòxiques, que ja no estan constituïdes per microorganismes sinó per toxines, és a dir, substàncies produïdes per determinats bacteris que en aquests casos són les responsables dels seus efectes patògens. Naturalment, les toxines s'inactiven per mètodes físico-químics en el procés de producció de la vacuna. Li vacuna antidiftèrica (1923) i l'antitetànica (1927) van ser les primeres representants d'aquest grup.

No va ser fins després de la II Guerra Mundial, però, que es va prendre consciència de la gran importància sanitària que podien tenir les vacunes per prevenir les malalties infeccioses i per evitar-ne la propagació, en un món on els avenços tecnològics facilitaven una mobilitat geogràfica de les poblacions cada cop més gran. Al mateix temps, els accelerats progressos científics en el camp de la microbiologia, especialment en l'àmbit de la virologia, van contribuir a l’obtenció de noves vacunes i a la millora de la qualitat de les ja existents.

En aquesta època, la cada dia més potent indústria farmacèutica va assajar nous tipus de vacunes, amb l’objectiu d’aconseguir acostar-se al màxim al que serien les característiques ideals: mètode de producció fàcil i de baix cost; possibilitat de transportar-les i emmagatzemar-les a temperatura ambient (sense haver de mantenir la cadena del fred); administració per via oral o una altra de no injectable, i millor en dosi única; resposta immunitària eficaç, i si pot ser permanent; i inexistència de reaccions adverses.

Es van buscar noves formes de presentació, que facilitessin l'administració sistemàtica de les vacunes més eficaces i recomanables. Així, les vacunes contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina es van presentar conjuntament en la vacuna coneguda com a DTP. Des de principis dels anys seixanta, es va generalitzar també l'ús de la vacuna contra la poliomielitis. El tipus més antic de vacunes, les constituïdes per microorganismes vius atenuats, no ha estat abandonat, sinó perfeccionat, en les últimes dècades. A aquest grup hi pertanyen també les eficaces i innòcues vacunes antixarampionosa, antirubeòlica i antiparotidítica, que actualment s'administren conjuntament en la forma coneguda com a Triple Vírica.

També va ser en la segona meitat de segle que es va obtenir un nou tipus de vacunes, les constituïdes per fraccions antigèniques -o antígens purificats-, és a dir, fraccions dels microorganismes que en ser administrades provoquen la formació d'anticossos, capaços d'impedir l'activitat i creixement dels gèrmens si posteriorment es produeix una infecció. Pertanyen a aquest grup la vacuna antipneumocòccica, l'antimeningocòccica, les primeres contra l'hepatitis B, les noves vacunes antigripals i la vacuna contra l'Haemophilus influenzae.

La vacuna contra l'hepatitis B és un bon exemple de com la tecnologia pot aconseguir abaratir els costos i facilitar la difusió d'una vacuna. Els primers tipus de vacuna antihepatitis B tenien un molt alt cost i no es podien produir en grans quantitats, ja que s'elaboraven mitjançant un complicat procés d'aïllament de fraccions antigèniques, obtingudes dels virus de plasma extret de malalts donants. Per aquest motiu, el seu ús estava restringit a les persones que tenien un molt alt risc d'encomanar- se la malaltia. Les modernes tècniques d'enginyeria genètica van permetre elaborar un altre tipus de vacuna mitjançant un procés inicialment molt complex, però que després permet produir grans quantitats de vacuna. Primer es va identificar el gen -fragment d'ADN- responsable de la síntesi del seu principal antigen, és a dir, de la part del virus que dóna lloc a la formació d'anticossos contra ell. Aquest gen es va aïllar i es va implantar en altres microorganismes, aconseguint que s'hi repliqués i donés lloc a la formació d’antígens de l'hepatitis B. El creixement d'aquests cultius de microorganismes permet obtenir amb facilitat grans quantitats d'antigen, amb les quals es produeixen les noves vacunes contra l'hepatitis B, a un cost molt inferior a les primeres. Això ha permès generalitzar aquesta vacuna, que actualment s'administra de forma sistemàtica a tots els adolescents de 12 anys d'edat.

En aquest entorn d'alta tecnologia dominat per les grans multinacionals farmacèutiques i les universitats dels països més avançats, va sorprendre el món la presentació l'any 1994 dels resultats inicials de l'experimentació amb la primera vacuna antimalàrica, ideada pel colombià Manuel Elkin Patarroyo i elaborada a l'Institut d'Immunologia de Santa Fe de Bogotà. Aquesta va ser a més la primera vacuna contra un paràsit, i la primera obtinguda per síntesi química, mètode més simple i barat que la síntesi mitjançant recombinació genètica. Malgrat l'escepticisme de la comunitat científica, el 17 de febrer de 1995 es va iniciar a Tanzània la vacunació antimalàrica amb SPf66 de forma generalitzada, amb l'aval i el suport econòmic de l'OMS. Si es demostressin les expectatives obertes pels assajos previs, la tècnica de les vacunacions hauria de permetre fer un altre pas de gegant en la lluita contra les malalties infeccioses.

El fet que un humil centre d'un país amb escassos recursos dedicats a la recerca passés al davant de les grans potències científicotècniques i les multinacionals farmacèutiques en el desenvolupament de la vacuna més prioritària per a la humanitat és significatiu. La investigació i el desenvolupament de productes fàrmaco-biològics nous és actualment molt costosa, i en el camp de les vacunes la indústria del sector centra els seus esforços en les que potencialment tindran una elevada demanda en països desenvolupats, sobretot si es preveu que aquests les podrien incorporar als seus programes de vacunacions sistemàtiques. Aquest va ser el cas, per exemple, de les vacunes contra l'hepatitis B i l’Haemphilus influenzae i les constants investigacions per al desenvolupament de nous tipus de vacunes contra la grip. La vacuna contra la varicel·la, comercialitzada l'any 1995, té un cost elevadíssim i un benefici escàs, atesa l'habitual benignitat de la malaltia, i per això es pot considerar un autèntic luxe a l'abast només de poblacions riques.

En canvi, sembla que queden més relegades les vacunes amb un mercat potencial més restringit a determinats grups de població relativament poc nombrosos, o a països amb escassos recursos econòmics, que poden ser insuficients per pagar la factura de la indústria farmacèutica. Aquest seria el cas de les vacunes contra el còlera o la tuberculosi, de les quals fins avui només es disposa de productes relativament poc efectius, de la ja esmentada vacuna contra la malària, o de les encara inexistents vacunes contra diversos virus, com l'Ebola, que el 1995 va ocasionar un nou brot epidèmic al Zaire, d'efectes devastadors.

La vacuna contra la sida és una altra de les grans assignatures pendents de la microbiologia contemporània. En aquest cas, hi ha importants obstades científico-tècnics que encara no s'han salvat: el desconeixement dels mecanismes immunologies que confereixen protecció; la falta de models animals adequats per a l'experimentació; la facilitat del virus de la sida per imitar i així eludir els anticossos formats; la falta de recuperació malgrat una aparent bona resposta immunològica, i el deteriorament del sistema immunològic que provoca la mateixa malaltia.