Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
El 80% dels casos de malària es donen en nens i dones embarassades

La vacuna contra la malària ha estat una autèntica revolució

Les malalties infeccioses estan especialment arrelades en el Tercer Món

Articles dependents
Manuel Patarroyo
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Científics, innovadors, investigadors (120)
Malalties, epidèmies, virus i infeccions (167)
Medicina i investigació mèdica (210)
sanitat i salut pública (251)
Tercer món (32)
Personatges Personatges
Manuel López (1)
Manuel Elkin Patarroyo Murillo (6)
Pedro Alonso (9)
Entitats Entitats
Consell Superior d´Investigacions Científiques (26)
Fundació Clínc (1)
Fundació per a la Recerca Biomèdica de l'Hospital Clínic i Provincial de Barcelona (1)
Institut d'Immunologia de Santa Fe de Bogotà (2)
Institut de Parasitologia i Biomedicina de Granada (1)
London School of Hygiene and Tropical Medicine de la Universitat de Londres (1)
Ministeri de Sanitat (38)
National Institute for Medical Research de Tanzània (1)
Organització Mundial de la Salut (74)
Premi Príncep d`Astúries (99)
Swiss Tropical Institute de Basilea (1)
53 lectures d'aquest article
127 impressions d'aquest article
Un nou horitzó
Les vacunes sintètiques
Feia molts any que la investigació en medicina no aconseguia un triomf tan esperat i alhora tan revolucionari com va suposar l'obtenció d'una vacuna contra la malària. A l'Institut d'Immunologia de Santa Fe de Bogotà, el doctor Manuel Elkin Patarroyo i el seu equip van aconseguir la primera vacuna contra la malària, que també era la primera contra un paràsit humà i la primera sintetitzada químicament de la història de la medicina.

Si aquest treball no va tenir fins a l'any 1994 el ressò que li corresponia, era potser a causa de la resistència del món anglosaxó, que dominava completament el món de la recerca científica, a creure en la tasca d'un metge sud-americà que treballava en un hospital de Colòmbia.

Patarroyo sempre havia mostrat especial interès pel món en vies de desenvolupament (es deia d'ell que tenia "vocació de Tercer Món") perquè és on viu el 80% de la població mundial i on hi ha la més alta incidència de malalties infectocontagioses, donada la falta d'higiene i de recursos socio-sanitaris d'aquests països. Ell considerava que està molt bé buscar possibles solucions per a la hipercolesterolèmia, però que hi ha més gent que passa fam que opulents i més milions de persones que pateixen i moren per culpa de la malària que de la Sida. Aquesta nova malaltia era, per ell, el pànic del segle, més que la pandèmia del segle.

Aquesta filosofia l'allunyava de les convencions del món de l'investigador. La dedicació i el tromf del científic s'adreçaven sobretot al Tercer Món i afectaven poc els països rics i les malalties dels països rics. Aquests són els que s'ocupen de divulgar i fins i tot de premiar les tasques de recerca científica a tots els nivells.

La malària o paludisme és una de les malalties més esteses arreu del món, especialment a les zones menys desenvolupades, com ara Àfrica, Sud-amèrica o Àsia. És endèmica en més de 100 països, amb un total de més de 2.000 milions d'habitants, i es calcula que es produeixen uns 400 milions de casos clínics, és a dir, que presenten símptomes de malaltia, no simplement infectats, i que moren entre 1 i 3 milions de persones l'any, la majoria nens de l'Àfrica subsahariana.

Àfrica era l'escenari de més del 90% de la mortalitat mundial per malària, ja que en aquest continent hi predominava el tipus de malària més greu, la produïda pel Plasmodium falciparum.

Hi ha quatre espècies dels protozous anomenats Plasmodium que produeixen la malària: P. vivax, P. ovale, i P. malariae, que produeixen formes benignes de paludisme, i el P. falciparum, que és el tipus més escampat, el que produeix la forma més greu de malària i l'única variant que pot provocar la mort. Tots ells infecten l'home a partir de la picada de la femella del mosquit Anopheles, i provoquen quadres aguts o crònics, o infecten però sense que apareguin símptomes de malaltia.

El més característic del paludisme són les febrades -durant unes hores el cos pateix pujades i baixades de temperatura, amb gran afectació de l'estat general-. Un altre símptoma important és l'anèmia, ja que el Plasmodium parasita els eritròcits i els destrueix.

Segons el tipus de malària i la virulència de la infecció, poden aparèixer trastorns de la coagulació de la sang, fracàs de la funció renal, trastorns del sistema nerviós i altres complicacions. Durant l'embaràs, el paludisme augmenta la incidència d'avortaments espontanis i de nadons de baix pes.

Els tractaments que s'havien fet servir contra la malària fins a aquells moments no havien estat capaços de vèncer la malaltia o tenien efectes secundaris més perjudicials que la malària mateixa. Com en altres malalties infeccioses, la millor solució era trobar una vacuna eficaç.

Durant molts anys, totes les vacunes s'havien obtingut a partir de material biològic del mateix microbi que es volia combatre, virus o bacteris. Però en el cas de la malària, l'agent causal és un protozou d'estructura molt més complexa, i això feia molt difícil aconseguir una vacuna convencional.

Patarroyo va voler anar més enllà de tot el que s'havia fet fins llavors i es va llançar a la síntesi química de la vacuna l'any 1988. Per aconseguir-ho, primer calia aïllar una part específica i vital del paràsit, com eren les mans, la part amb què s'agafa a la cèl•lula que infecta, i després reproduir aquesta part al laboratori. Per fi es va obtenir l'anomenat SPf66 (Synthetic Plasmodium falciparum 66), que a més, pel fet de ser sintètic, resulta fàcil de fabricar, de guardar i molt econòmic, ben al contrari de les vacunes biològiques.

Tot seguit, Patarroyo va començar els assajos a Sud-amèrica, on es va demostrar que la vacuna es podia administrar sense risc en humans, que provocava una reacció immunològica i que era eficaç, és a dir, que protegia contra la malària en un 40-60% dels casos. Però hi havia dos problemes: Sud-amèrica és una zona de baixa transmissió del paludisme, i a més el disseny estadístic de Patarroyo tenia bastants defectes. L'OMS va demanar, el juny del 1990, la realització d'assajos a l'Àfrica, una zona d'altíssima transmissió de la malària, per avaluar adequadament l'eficàcia de la vacuna.

El gener de 1991, Patarroyo, conscient de les seves limitacions en els camps de l'epidemiologia i la bioestadística, va sol•licitar, a través de l'Institut de Parasitologia i Biomedicina de Granada, l'ajuda del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). El científic volia elaborar un programa que complís les exigències de l'OMS.

A mitjans del 1992, la Fundació Clínic es va afegir al projecte. El doctor Pedro L.Alonso, cap de la unitat d'epidemiologia i bioestadística de la Fundació per a la Recerca Biomèdica de l'Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, coneixedor del treball de Patarroyo i del projecte d'assajos a l'Àfrica, va oferir la seva experiència i es va posar al capdavant del programa, supervisat pel doctor Manuel López, del CSIC. El programa es va dur a terme a Tanzània des del juliol del 1992 fins al juliol delt 994.

Com a pas previ calia una llicència d'assajos clínics que va arribar el gener del 1992 del ministeri de Sanitat i Consum d'Espanya, que era l'únic país on l'SPf66 tenia registre d'especialitat farmacèutica. Aleshores es va iniciar la col•laboració amb el National Institute for Medical Research de Tanzània, el Swiss Tropical Institute de Basilea i la London School of Hygiene and Tropical Medicine de la Universitat de Londres per realitzar les primeres proves a la localitat d'Idete, situada a la vall de Kilombero, al sud de Tanzània.

La ciutat d'Idete era una de les zones amb més malària del món; es calculava que allà cada persona rebia una picada infectada al dia i que un 80% dels nens havien estat infectats als sis mesos de vida. El 80% dels casos eren nens i dones embarassades. L'assaig consistia a comparar la incidència de la malària en dos grups de nens, un que rebia la vacuna i l'altre que no la rebia.

Les conclusions del treball van ser molt clares: l'SPf66 és segura i immunògena, i disminueix en 1/3 el risc clínic de malària en els nens exposats a una intensa transmissió de P. falciparum. Es podia dir que la vacunació massiva reduiria en un terç els casos de malària en les zones d'alta transmissió i en un 50-60% en les zones de baixa transmissió.

Un cop comprovats els molt bons resultats, Patarroyo va decidir entregar la patent mundial de la vacuna a l'OMS per evitar que la indústria farmacèutica en fes un negoci i per assegurar-ne la distribució a uns preus molt baixos (no més de 25 centaus de dòlar, unes 35 pessetes, les tres dosis necessàries). El descobridor de la vacuna volia que aquesta es pogués comprar als països on més es necessitava. A més, demanava el reconeixement per al seu país com a descobridor de la vacuna i que, a igual preu, Colòmbia tingués prioritat sobre d'altres en la seva producció. La seva intenció era iniciar les vacunacions massives a Àfrica i Amèrica Llatina el 1995.

Però les coses anaven a poc a poc. Patarroyo es va declarar descontent de l'actitud de l'OMS en diverses ocasions, ja que s'havien iniciat contactes amb la indústria farmacèutica que ell no aprovava. També va denunciar que es negaven a accelerar els tràmits per a la producció, que ell demanava, per iniciar les vacunacions a gran escala. Patarroyo va arribar a declarar que era l'última vacuna que donava a l'OMS. A finals d'any s'insinuava un canvi d'actitud de l'organització, potser per la contundència dels resultats de l'assaig a Tanzània.

Manuel Patarroyo, que va rebre el premi Príncep d'Astúries d'investigació científica i tècnica a finals de novembre, seguiria treballant a Bogotà en l'obtenció de vacunes sintètiques contra la tuberculosi i la lepra. Segueix en la línia de prioritzar la recerca sobre malalties que afecten el Tercer Món i creu que també podria aconseguir-se una vacuna d'aquestes característiques contra la sida.

Així doncs, l'obtenció de la primera vacuna sintètica no suposarà només un gran estalvi de morts per malària, sinó que obre un nou horitzó en la lluita de l'home contra un dels seus més antics enemics: les malalties infeccioses.

Encara que ens costi de creure, virus, bacteris i altres microbis provoquen encara epidèmies a nivell mundial (pandèmies) com la grip, l'hepatitis B, la sida, el paludisme o la tuberculosi, i maten milions de persones l'any. Més de 4 milions de morts per infeccions respiratòries, més de tres per malalties diarreiques, quasi la mateixa quantitat per tuberculosi, entre 1 i 2 milions per hepatitis B, entre 1 i 3 per malària, quasi 1 milió per xarampió, més de mig milió per tètanus al nounat, una xifra similar per la sida.

La sida, amb raó tan temuda, és molt menys mortífera que altres malalties que ens semblen benèvoles, com el xarampió, o quasi inexistents, com el tètanus. Cinquanta anys després del descobriment de la penicil•lina, les infeccions continuen amenaçant la humanitat. Malalties conegudes des de l'antiguitat com la pesta o el còlera, que a l'estiu va assolar els camps de refugiats ruandesos al Zaire (més de 50.000 morts), persisteixen i fins i tot n'apareixen formes més virulentes. Apareixen microbis desconeguts fins ara, que provoquen noves malalties com la sida, i la ciència s'ho mira amb un cert aire d'impotència.

Les malalties infectocontagioses corren per tot el món, però a causa de la falta d'higiene i la pobresa, que en faciliten l'extensió i en dificulten la prevenció, són especialment arrelades i devastadores als països del Tercer Món. La contaminació ambiental afavoreix les infeccions transmeses pels aliments i l'aigua. Països com l'índia, superpoblada i amb una infraestructura sanitària molt deficient, són camp adobat per a les epidèmies. Així va ser aquest setembre, quan, com un fantasma de l'Edat Mitjana, va reaparèixer la pesta bubònica a la ciutat de Surat i va provocar el pànic a tot el país. Produïda per la Yersinia pestis, aquesta malaltia es transmet a l'home per les puces de les rates, i d'un home a l'altre per la tos o els esternuts.

A Surat la misèria és extrema. Hi ha un lavabo per cada 150 famílies i les escombraries s'apilonen pels carrers. Tot i que es van adoptar mesures per limitar l'extensió de la pesta -com fumigar amb insecticides, cremar més de 1.500 tones d'escombraries i procurar l'administració de tetraciclina a tothom (les autoritats sanitàries van prendre les mesures necessàries per intentar evitar que es cobrés més del normal pel medicament, malgrat les recomanacions oficials)-, quasi la tercera part del 2,5 milions d'habitants van fugir de la ciutat i van dur la malaltia a altres parts del país.

Una setmana després de declarar-se l'epidèmia se n'havien detectat casos a Nova Delhi, Bombai i Calcuta, i es va témer una extensió massiva de la malaltia, que aquest cop va poder ser aturada i va deixar només algun centenar de morts, segons dades oficials. La por no es circumscrivia a les fronteres, i els països veïns van prohibir els vols amb l'índia; molts països occidentals realitzaven controls mèdics als vols amb origen o destí a l'índia i algunes empreses evacuaven el seu personal. També es controlaven els vaixells procedents d'aquell país. La pesta és com el llop de la medicina; la humanitat no ha oblidat que a l'Edat Mitjana una epidèmia de pesta va eliminar la quarta part de la població mundial.

Avui dia és difícil imaginar que es pugui arribar a aquests extrems, però les vacunes, els antibiòtics i les mesures sòcio-sanitàries, si bé han alleujat molt la magnitud de les malalties infeccioses, no han estat capaces d'eradicar-les. Només ha estat vençuda la verola (l'últim cas va ser l'any 1977), i es calcula per a l'any 2.000 la desaparició de la poliomielitis. Pobres victòries per a una guerra tan llarga contra un enemic tan petit. Potser la porta que ha obert Manuel Patarroyo és el principi del final d'una llarga lluita. La recerca continua.