Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
El tripartit celebrava el 13 de desembre del 2005 l'equador del seu mandat, marcat per l'elaboració de l'Estatut.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Energies renovables i alternatives (41)
Estatut d`Autonomia de Catalunya (EAC) (630)
Infraestructures ferroviàries: trens, estacions (300)
Infraestructures portuàries i transport marítim: ports, vaixells (69)
Infraestructures viàries: carreteres, ponts, túnels (211)
Papers de Salamanca (89)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Caterina Mieras (55)
Joan Saura (281)
Joaquim Nadal (189)
Josep Piqué (189)
Josep Bargalló (100)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Marta Cid (24)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
22@ (13)
Ajuntament de Barcelona (355)
Associació Catalana de Municipis i Comarques (15)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Federació de Municipis de Catalunya (24)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Institut Català del Crèdit Agrari (3)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de Catalunya (319)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Plataforma Logística del Delta (1)
Port de Barcelona (21)
Presó Model (6)
RENFE (133)
Unión de Centro Democrático (30)
Vandellòs 1 (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Uruguay (8)
Catalunya (2926)
Barcelona (3483)
41 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
L’Estatut de màxims i governació de mínims
Catalunya
El 13 de desembre de 2005, els tres partits que integraven el govern català van celebrar oficialment l’equador del seu de mandat. Unes tènues autocrítiques -“sorolls i discrepàncies” (Joan Saura), “cal millorar la política de comunicació” (Josep Lluís Carod-Rovira) van acompanyar el caire il·lusionat que van voler donar a l’efemèride davant la societat catalana. El balanç ofert no era molt diferent al que havia exposat el president Pasqual Maragall en complir-se els 500 dies de Govern, tret de l’expectativa de reforma de l’Estatut oberta amb l’acord de les tres forces del govern i CiU que va permetre aprovar un ambiciós projecte al Parlament de Catalunya el 30 de setembre i presentar-lo a consideració al Congrés dels Diputats el 2 de novembre.

Pel que feia a la falta de cohesió interna o d’imatge externa del govern, un dels dèficits ressenyats per tots els analistes durant l’any va ser quan es van produir dues crisis de particular intensitat. La primera quan, arran de l’esvoranc del barri del Carmel, el president Maragall va insinuar que CiU havia cobrat una comissió del 3% sobre les obres públiques mentre era al govern. Les acusacions van crispar el clima polític fins al punt que CiU va dir que en aquestes circumstàncies la formació no podria col·laborar amb el PSC en l’elaboració del nou Estatut. El president Maragall va qualificar la crisi de “souffle”, però va haver d’avançar el retorn d’un viatge oficial a l’Uruguai per a calmar la situació. El president va rectificar i la moció de censura que va presentar Josep Piqué, líder del PPC, fet que va servir perquè Mas i Maragall apropessin posicions, després que el president s’excusés i Mas retirés la querella per injúries que havia interposat.

La segona crisi no va ser de naturalesa parlamentària, sinó que va tocar el moll de l’os del tripartit, ja que, un cop el Parlament havia aprovat el projecte d’Estatut, es va filtrar als mitjans que el president Maragall volia canviar el govern, ERC i algun sector del PSC s’hi van negar. Així, van obligar a intervenir per a posar pau el primer secretari del partit i ministre d’Indústria del govern espanyol, José Montilla. El que no va poder evitar que la figura presidencial quedés molt tocada, i la del tripartit també en haver traspuat una greu falta de cohesió i coherència entre els partits de govern. D’ordre diferent va ser la tempesta política que es va produir en el viatge que el president Maragall i Josep-Lluís Carod-Rovira van fer a Israel la tercera setmana de maig. Al marge dels comentaris que van generar ambdós per haver-se fet una fotografia en la qual es veia retratat el president de la Generalitat posant-li una corona d’espines a Carod, hi va haver una gran polèmica perquè el president d’ERC no va voler participar en un acte d’homenatge a Isaac Rabin, en el desè aniversari del seu assassinat, perquè només hi onejaven les banderes israelianes i espanyola, però no la catalana.

En el balanç de governació pròpiament dit, hi constaven les dificultats per tirar endavant obres públiques de gran transcendència com el túnel de Bracons, que havia de facilitar el trànsit entre Osona i la Garrotxa, o el Quart Cinturó, que pretenia resoldre les comunicacions i transports entre l’àrea metropolitana i les comarques properes, i entre el sud i el nord del país. Així mateix, l’augment de preu dels carburants, el nou cànon de l’aigua, i alguns plans de xoc -trànsit, sanitat, focs, calor, etc.-, un esborrany d’un pla energètic 2006-2015, un pla d’equipaments penitenciaris per ubicar quatre nous centres penitenciaris entre el 2007 i el 2009, i un pla d’infrastructures per carretera i ferroviàries, presentat a finals d’any.

A mitjans de maig del 2005, el govern català va aprovar el pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 que pretenia multiplicar de forma significativa l’esforç de les administracions per fer de l’eficiència energètica un camp d’actuació d’importància creixent. En tot cas, el nou pla energètic no concretava la interconnexió elèctrica d’alta tensió amb França, que deixava en mans del ministeri d’Indústria espanyol, ni el calendari de tancament de les centrals nuclears previst al Pacte del Tinell, que s’ajornava fins al 2022. El pla sí que insistia en el foment de l’estalvi, enumerant un total de 141 mesures d’estalvi i eficiència en la promoció de les energies renovables, el desenvolupament d’infrastructures energètiques i el suport a la recerca i el desenvolupament, amb unes inversions associades de 9.955 milions d’euros a 10 anys, 1.464 milions dels quals haurien de ser aportades per les administracions públiques. En general, l’acord assolit pels partits del govern, que es fonamentava en gran part en les esmenes presentades per entitats i particulars durant el període d’exposició pública, marcava l’objectiu que les energies renovables representessin, cap el 2015, l’11% de l’energia primària consumida a Catalunya, raó per la qual es preveia la construcció de centrals eòliques amb una potència instal·lada de 3.500 megawatts, 500 més dels que constaven en el projecte inicial.

Respecte al nou mapa penitenciari 2007-2009 aprovat pel govern, no va ser ben rebut per l’ajuntament de Barcelona, malgrat que cap de les dues institucions va voler reconèixer l’existència de cap enfrontament. El projecte obligava a revisar el conveni signat amb l’ajuntament de Barcelona el 2001, pel qual es tancaven les presons urbanes, en el cas de Barcelona, Wad-Ras, Trinitat i La Model. El nou mapa preveia que la Model continués oberta com a centre preventiu almenys fins al 2010, una condició que no satisfeia al consistori barceloní. En general, el nou mapa preveia la construcció de sis nous centres repartits pel territori i la remodelació d’altres que ja funcionaven, amb una inversió de 450 milions d’euros. Un d’aquests centres estava previst de fer-se a Tàrrega, un altre al Catllàr (Tarragonès), als antics terrenys militars de Mas Enric, per a substituir el de Tarragona, un altre a Llers (Alt Empordà), que substituiria la presó de Figueres i de Girona; un altre a Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès), destinada a dones, i un altra a de Sant Joan de Vilatorrada (Bages).

El 7 de desembre de 2005, el Departament de Política Territorial i Obres públiques, que dirigia el conseller Joaquim Nadal, va presentar el Pla d’Infrastructures del transport, que dibuixava les prioritats actuals i futures en el desenvolupament de la xarxa viària i ferroviària catalana fins al 2026, amb un pressupost global de 37.115 milions d’euros, un 68% destinats al ferrocarril i un 32% a carreteres. En termes generals, el govern català apostava per a la construcció de 800 quilòmetres de noves línies d’alta velocitat, més de 300 quilòmetres de noves línies convencionals, i 576 quilòmetres de millora en les línies existents. Quant la xarxa viària, preveia uns 1.500 quilòmetres d’autovies i el condicionament global de la qualitat en les carreteres catalanes.

En la seva tramitació, el pla seria obert en una primera fase de seguiment a la col·laboració i participació institucional i ciutadana, i, un cop elaborat el projecte, hauria de ser sotmès a la consideració dels informes rebuts per part dels ajuntaments catalans, la Federació de Municipis de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, organitzacions empresarials i sindicals més representatives i altres organismes i entitats de la mobilitat, així com a una avaluació estratègica ambiental. Finalment, fetes les adaptacions adients, havia de ser aprovat pel Govern, que n’informaria al Parlament. Entre els objectius, destacava la fita de poder assolir una quota modal de mercaderies superior al 10% l’any 2026. Les transportades per ferrocarril havien d’augmentar un 8,5% anual (al 2005 era del 4%), i el transport per carretera s’havia de mantenir en un 3,1% anual, una xifra inferior al 4,9% de creixement constatat el 2005. Així mateix, el trànsit terrestre generat i l’atret pel Port de Barcelona, i la Plataforma Logística del Delta havien de doblar el trànsit actual el 2020, mitjançant nous accessos viaris i ferroviaris.

També destacava la previsió de que 311 nous trens de mercaderies travessessin el Pirineu, multiplicant gairebé per 10 els que circulaven el 2005, en una xifra equivalent al pas de 12.500 camions. Amb tot, un 20% de les mercaderies que travessessin el Pirineu haurien de ser transportades per tren. Quant a passatgers, el pla volia fer que creixessin el doble que el vehicle privat, tot proposant una desacceleració de la mobilitat intermunicipal, fixant la mobilitat en vehicle privat per sota del 60% cap al 2026, mentre que la mobilitat en transport públic hauria de superar el 120%. Entre les noves propostes destacaven, en matèria ferroviària, l’Eix Transversal Ferroviari, que hauria d’unir les principals capitals de la Catalunya central, des de Lleida fins a Girona, amb connexió amb el Port de Barcelona; l’Orbital ferroviària Vilanova-Mataró, sense passar per la ciutat de Barcelona; la nova línia d’alta velocitat al corredor mediterrani per a unir València-Barcelona en 1h 30 minuts; la Variant Barcelona- Mataró; i un nou túnel d’accés a Barcelona des del Vallès.

En les noves actuacions, el desdoblament de l’Eix Transversal, des de les Oluges, prop de Cervera, fins a la connexió amb l’N-II a Vilobí d’Onyar; la prolongació de l’Eix del Llobregat; el tancament de l’Anella de les Gavarres; l’Autovia Besalú-Girona; l’Autovia Litoral-Maresme-Vallès Oriental-Osona; la potenciació de l’Eix Diagonal; la nova autovia de Vic a Ripoll; la potenciació del corredor del Mediterrani; el desdoblament Eix de l’Ebre; la construcció d’un Eix Occidental; un nou accés al Pallars Sobirà per Comiols; l’Eix del Lluçanès; l’Eix Pirinenc; i una nova autovia Tarragona- Montblanc-Tàrrega.

Quedava per veure l’efectivitat de tot plegat, havent-hi Renfe pel mig, perquè la Generalitat no disposava dels recursos financers per a les inversions que calia, que eren moltes, i incloïen el manteniment, a més d’afectar línies abandonades durant anys com les que van a Puigcerdà o Manresa, a més de les que arribaven a Portbou, o les inexistents a Tortosa, on feia més de 20 anys que esperaven poder viatjar pel seu compte sense haver d’anar a Tarragona per tot. També calia vertebrar enllaços amb la rodalia de Barcelona, amb serveis Portbou-Girona o Portbou-Maçanet/Massanes; i brancals ferroviaris Figueres-Olot-Vic i Figueres-Roses, i una més gran coordinació horària, més material mòbil en circulació, més trens, i més vagons.

Per la banda positiva, tot i que amb controvèrsia per la seva ubicació al 22@ en lloc de a Vandellòs, al 2005 es va saber que Catalunya (Barcelona) acolliria la seu europea de l’ITER, el laboratori del qual havia de ser instal·lat a França. Així mateix, la criticada consellera de Cultura, Caterina Mieras, va aconseguir destacar en sobremanera en aparaular en ferm el retorn dels anomenats Papers de Salamanca, cosa que no havia aconseguir cap dels seus predecessors de CiU, tot i que UCD, PSOE i PP van necessitar successivament el suport parlamentari de la federació. Pel que fa a l’educació, la consellera Marta Cid va fer un esforç important respecte a la construcció i rehabilitació de centres escolars. Així, el balanç oficial parlava de la posada en marxa de 67 nous centres educatius i la construcció de més de 18.000 places de llars d’infants.

Però tots aquests aspectes, van quedar amagats per les discussions per al nou Estatut que van omplir l’actualitat de l’any 2005 i van posar en evidència les importants diferències en la concepció que de la reforma tenien els diversos partits catalans. Fins arribar, el 30 de setembre, a l’aprovació per part del Parlament de Catalunya del projecte de reforma estatutària, la divisió va ser molt gran entre les forces polítiques catalanes, i no només en relació al tema de l’Estatut, sinó que, principalment, per les crítiques fetes des de l’oposició a la manca de governació evidenciada des de la Generalitat tripartida. En el balanç que l’oposició havia fet l’any anterior ja s’havia destacat el poc nombre de lleis endegades, 9, incloent-hi la llei de pressupostos, i pel que feia al 2005 només destacava la llei de protecció, gestió i ordenació del territori, i les primeres disposicions pressupostàries per a endegar les primeres actuacions previstes a la llei de barris.

Amb tot, va passar com si res l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat del passat 21 de desembre (29.689 milions d’euros, el 20% del PIB català), en una sessió marcada per l’absència del president Pasqual Maragall i del conseller primer Josep Bargalló, i per l’efecte corró de rebuig practicat pel tripartit sobre totes les esmenes (238) presentades per CiU i PPC al ple, a excepció de dues presentades per CiU i referides a l’acord estratègic per a la internacionalització i a l’Institut Català de Crèdit Agrari, que van ser incorporades com a transaccions als pressupostos.