Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Taxa d'atur per comarques (1995)

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Economia espanyola (471)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Personatges Personatges
Ignasi Farreres (14)
Entitats Entitats
Centre for economic policy research (2)
INEM (60)
Servei d`Ocupació de Catalunya (23)
The Economist (11)
116 lectures d'aquest article
247 impressions d'aquest article
L'etern problema de l'atur
L’ evolució de les taxes d'atur als països desenvolupats d'Occident ha estat objecte de molts debats i teories des de la segona meitat dels anys setanta, poc després del primer gran xoc petroler i la recessió que el va seguir. La preocupació va venir perquè les taxes d'atur, que fins aleshores s'havien mantingut de mitjana per sota del 3% de la població activa a Europa i del 6% als Estats Units, van començar a créixer d'una manera constant i, aparentment, irrefrenable amb les eines de política econòmica conegudes.

Als països de la Unió Europea, la taxa d'atur mitjana va arribar a un primer màxim del 10% el 1986 després de créixer sense treva. Als Estats Units, on les taxes d'atur durant els mateixos anys van ser sempre superiors a les d'Europa, hi va haver una certa reducció entre el 1976 i el 1980, en què l'atur va tornar al 6%.

A partir del 1985, els Estats Units van començar a tenir taxes d'atur sempre inferiors a les europees -mentre el 1986 a Europa s'arribava al 9,75%, als Estats Units tenien el 7,25%-, tot i que les corbes d'ocupació seguien un cicle força similar.

La incapacitat de les economies europees per reduir substancialment l'atur fins i tot en períodes de prosperitat va ser un toc d'alerta. Però el que va encendre totes les alarmes va ser que a partir del 1992 la taxa d'atur nord-americana va començar a baixar i l'europea a pujar.

La forta divergència entre les dues economies va fer pensar que, potser, les economies europees es trobaven amb algunes dificultats internes que les estadístiques genèriques de l'atur no podien explicar.

Analitzant la relació entre l'evolució del PIB i de l'ocupació als països europeus i als Estats Units, va resultar que tant a Europa com als Estats Units les corbes seguien pautes similars. Tanmateix, hi havia una diferència que semblava rellevant: a Europa no es produïa cap creixement de l'ocupació de més de l'1% si no es produïa un creixement del PIB del 3%, mentre que als Estats Units hi havia una sincronia bastant gran entre el creixement de l'ocupació i el creixement del PIB.

Tenint en compte la flexibilitat del mercat laboral dels Estats Units i la rapidesa que mostrava a l'hora de crear ocupació, molts economistes van concloure que era probable que la causa de la incapacitat europea per crear ocupació hagués de buscar-se en la rigidesa dels seus mercats de treball, una rigidesa que es manifestava en l'existència de salaris mínims, sindicats amb molt poder, altes indemnitzacions d'acomiadament i un Estat de benestar que incentivaval'existència de parats.

No només això: els dèficits públics dels Estats, que en altres èpoques havien estat l'eina política més utilitzada per crear ocupació en els períodes baixos del cicle, es van convertir en la causa indirecta de l'atur perquè produïen inflació, reduïen la competitivitat de les economies, introduïen inestabilitat en les expectatives i pressionaven a l'alça els tipus d'interès, cosa que impedia que les empreses invertissin en nous projectes.

Durant els anys vuitanta i primers noranta, especialment als Estats Units, també es va advertir un altre fenomen. La internacionalització o globalització de les economies, que tenia un gran impacte especialment sobre els béns industrials, estava produint una creixent desocupació en les capes de treballadors menys qualificats i en els sectors manufacturers (que requerien una inversió més baixa per lloc de treball creat). S'adduïa que la recuperació de l'ocupació als Estats Units durant els anys noranta era conseqüència del creixement de l'ocupació en els sectors de serveis menys sotmesos a la competència però també on els salaris eren més baixos. Segurament això era cert, donat que les diferències salarials als Estats Units durant els vuitanta i noranta es van eixamplar espectacularment. L'atur s'havia reduït, però a costa de baixar els salaris de manera substancial.

Després d'uns quants anys de polítiques restrictives en matèria monetària i fiscal i de polítiques de flexibilització dels mercats laborals a Europa, un estudi del Centre for Econòmic Policy Research (CEPR) de Londres presentat el 1995 va posar en dubte que l'atur es pogués combatre amb l'anomenada flexibilització.

En l'informe, que analitzava la situació a França, Grècia, Itàlia, Espanya i la Gran Bretanya, s'afirmava que en els mercats europeus un de cada sis llocs de treball es crea o destrueix cada any. Una taxa molt poc més baixa que la dels Estats Units o el Canadà. L'experiència de la Gran Bretanya, on es van reduir els subsidis i la protecció a l'ocupació, i es va fer una política decididament antisindical des del 1979, tampoc s'havia traduït en una reducció espectacular de l'atur. Tant és així que el 1960 l'atur a la Gran Bretanya fluctuava entre el 1% i el 3,5%, i en els setanta entre el 3% i el 6%. El 1983 va pujar al 12,4%. Després va tornar a baixar fins al 6,8% el 1990 i va tornar a pujar al 10% el 1993- ¿Quina relació hi ha, per tant, entre desregulació i ocupació? L'informe del CEPR també indicava que l'Estat de benestar tampoc no era el culpable de l'atur, donat que durant els anys 50, 60 i 70 els països europeus ja comptaven amb ajudes molt més generoses que les americanes per als parats i, en canvi, l'atur era més baix a Europa que al Estats Units.

Pels autors de l'informe, moltes de les mesures de liberalització radical del mercat laboral fracassaven o fracassarien perquè eren inaplicables en societats democràtiques. En el cas de la desregulació del mercat laboral, els autors identificaven tres raons. La primera, perquè hi ha un major nombre de perjudicats que de beneficiats; la segona, perquè els beneficiaris són molt heterogenis -petits empresaris, accionistes, obrers qualificats- i amb interessos molt difícils de conciliar, i la tercera, per la incertesa del canvi.

Les polítiques alternatives proposades per l'informe eren: reduir la durada del subsidi d'atur, deixant-la en un màxim de sis mesos, i pagar la indemnització d'un sol cop; en lloc de subsidiar l'atur, subsidiar l'ocupació, convertint la indemnització en un bonus que el parat donaria a l'empresari que el contractés, i, finalment, reduir el salari mínim dels joves i millorar la formació professional.

EL MERCAT DE TREBALL A ESPANYA
Si les economies europees mostraven una gran dificultat per crear ocupació, l'espanyola n'era el paradigma. Però ningú ha sabut explicar-ho de manera científica. The Economist, en una anàlisi feta el 1994, afirmava que segurament més del 60% de l'atur era economia informal o submergida.

Fos quina fos la raó, les taxes d'atur eren molt altes, però també amb una forta dispersió regional. D'una banda, hi havia Andalusia, amb una taxa d'atur segons l'EPA del 34,8% a finals del 1995 -la mateixa que el 1994-, i de l'altra, Navarra i les Illes, amb l'11,2% i I'11,7% respectivament -l'any anterior, 14,4% i 15,1%-. Entremig, Catalunya, amb un 19,4%, i el País Valencià, amb el 22,6%. Si ens ateníem a les dades de l'atur registrat a l'Inem, Catalunya tenia desocupada a finals del 1995 l'11,12% de la població activa, les illes Balears el 12,28% i el País Valencià el 15,31%.

Durant el 1995 es van crear més de 350.000 llocs de treball. La recuperació de l'activitat econòmica, sobretot al sector industrial i turístic, i en menor mesura a la construcció, en un context encara de moderació salarial, van afavorir la millora de l'ocupació. Però el creixement de la població activa va fer que l'atur només disminuís a l'Estat espanyol en la meitat d'aquesta xifra.

Després de la reforma laboral del 1994 s'esperava que els nous tipus de contracte i la flexibilitat introduïda milloressin la contractació indefinida. De fet, les dades indicaven que així era: d'una banda, perquè els contractes temporals, durant el 1995, van anar perdent protagonisme, tot i que encara representaven quasi el 60% dels nous contrades d'assalariats. De l'altra, perquè els contractes a temps parcial van créixer un 18,5%, mentre que l'ocupació a temps complet només ho feia un 1.9%. És a dir, el 40,3% de la nova ocupació es va acollir a aquesta modalitat de contracte. S'ha de dir, no obstant, que els contractes a temps parcial representaven només un 7,5% de l'ocupació total. El descens de l'atur durant el 1995 es va concentrar en els homes i en els joves de menys de 25 anys. Tot i així, la taxa d'atur juvenil va seguir sent molt alta: 42,3%.
Davant d'aquest problema, no paraven de sorgir noves iniciatives per fer-hi front.

Es va discutir àmpliament, i no només a Catalunya, la proposta del conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya,> Ignasi Farreres. d'un nou contracte de treball anomenat . Amb aquest nou contracte es pretenia facilitar la creació de llocs de treball estables. S'argumentava que si bé la reforma del 1994 va reduir les indemnitzacions d'acomiadament, van quedar encara molts supòsits en que el recurs als tribunals podia donar com a resultat indemnitzacions de 40 setmanes. Aquesta incertesa sobre la indemnització es veia com un nou obstacle a la contractació estable, que era molt desitjable econòmicament -perquè impulsava el creixement del consum privat- i socialment -perquè disminuïa la inseguretat i la inquietud a nivell social.

Una iniciativa de la conselleria de Treball que també va tenir forca èxit va ser el Servei Català d'Ocupació, un sistema informatitzat per casar oferta i demanda de treball. Fins a l'any 1994, l'única entitat oficial autoritzada a fer d'agència de col·locació era l'Inem. A partir del 1995, la Generalitat de Catalunya va crear el Servei Català de Col·locació, sense que això signifiqués que renunciava que l'Inem d'àmbit català li fos transferit, com sempre havia reclamat.

A finals del 1995 els seus serveis eren utilitzats pel 20% dels parats de Catalunya. Segons el Servei Català de Col·locació, el sistema havia cobert el 93% de les ofertes de treball rebudes. El SCC havia firmat, abans d'acabar el 1995. convenis per transferir la seva tecnologia a la Junta de Galícia i al govern basc. La Generalitat Valenciana va anunciar la posada en marxa d'un sistema similar per als primers dies del 1996.