Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Partidaris del president Kabila es manifesten per celebrar l'ajuda angolesa

Un tanc dels soldats rebels es passeja a prop de la capital, Kinshasa

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Drets humans (136)
Eleccions i processos electorals (1758)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Personatges Personatges
Arthur Z´Ahidi Ngoma (2)
Bernard Kolelas (1)
Denis Sassou Nguesso (7)
Fidel Castro (78)
Frederick Chiluba (1)
Jesse Jackson (4)
Jonas Savimbi (6)
José Eduardo dos Santos (5)
Joseph Kabila (15)
Kofi Annan (135)
Laurent Kabila (32)
Mobutu Sese Seko (27)
Muammar al-Gaddafi (26)
Nelson Mandela (48)
Pascal Lissouba (2)
Paul Kagame (9)
Robert Mugabe (16)
Sam Nyoma (1)
Yoweri Museveni (10)
Entitats Entitats
Aliança de Forces Democràtiques per l'Alliberament del Congo-Zaire (7)
Moviment popular per a l'alliberament d'Angola (3)
Organització de la Unitat Africana (20)
Organització per l´Alliberament del Sud-Oest d´Àfrica (1)
Unió Nacional per a la Total Independència d'Angola (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Àfrica (23)
41 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
L'eterna crisi a la regió dels Grans Llacs
Congo
El 29 de maig de 1998, la República Democràtica del Congo va celebrar el primer aniversari de Laurent Désiré Kabila com a cap d’estat del país, càrrec al que havia accedit després de consumar la victòria militar sobre el dictador Mobutu Sese Seko. Kabila, que comptava amb el reconeixement dels països veïns i amb el vist-i-plau dels Estats Units i la República Sud-africana, va prometre la ràpida formació d’un congrés constituent, la celebració d’un referèndum constitucional el 1998 i d’unes primeres eleccions democràtiques multipartidistes el 1999. Però de moment les coses eren ben diferents. L’antic Zaire era un cau de conspiracions, corrupcions i enfrontaments, mentre Kabila, que assumia els càrrecs de president, primer ministre i líder de l’únic partit autoritzat del país, l’Aliança de Forces Democràtiques, repartia favors entre els seus familiars, nomenant, per exemple, el seu fill Joseph Kabila cap de les forces armades del país.

La gran coalició militar tutsi que havia dut Kabila al poder s’havia esmicolat, evidenciant serioses divisions entre els diferents clans de l’ètnia tutsi. Un cop instal·lat en el poder, Kabila va desfer l’aliança amb els tutsi banyamulengue, temorós de la seva aliança amb Uganda, Ruanda i Burundi, i fins i tot els va negar la nova la nacionalitat congolesa, mentre construïa el gruix del seu poder militar en base a les antigues forces d’èlit de Mobutu, prioritàriament composades d’hutus i mai-mai.

Aquestes divisions van quedar paleses en les commemoracions de l’aniversari de la República, a les que no van assistir-hi ni el vicepresident i home fort ruandès, Paul Kagame, ni el president d’Uganda, Yoweri Museveni. En canvi, sí que van ser-hi presents els màxims representants d’Etiòpia, Kènia, Tanzània, Zàmbia, Moçambic, Gabon i el Congo-Brazzaville, país on l’any anterior el general Denis Sassou Nguesso havia enderrocat el president Pascal Lissouba amb l’ajut de l’UNITA angolesa de Jonas Savimbi i havia proms eleccions lliures per l’any 2000. Sassou Nguesso, que comptava amb la confiança de França, donava suport al règim de Kabila per garantir l’estabilitat frontera entre els dos països, marcada precisament pel riu Congo, i poder fer front internament a les guerrilles partidàries de l’anterior cap d’estat, exiliat a Costa d’Ivori, i dirigides per l’antic primer ministre, Bernard Kolelas.

També van assistir a les commemoracions els representants d’Angola, Zimbabwe i Namíbia. Amb el suport explícit al règim de Kabila, l’Angola de José Eduardo Dos Santos, líder de l’oficial Moviment Per l’Alliberament Nacional d’Angola (MPLA), la segona potència militar del continent després de Sud-àfrica, volia assegurar-se el control de la rica regió de Cabinda, lim’trof entre Angola i el Congo, que l’any anterior havia estat controlada momentàniament per l’opositora Unió per a la Independència Total d’Angola (UNITA) aprofitant la seva intervenció al Congo-Brazzaville. Zimbabwe i Namíbia eren els més fidels aliats d’Angola i Pretòria i els seus dirigents, Robert Mugabe i Sam Nujoma, líder del SWAPO (Organització per l’Alliberament del Sud-Oest d’Àfrica) en el poder, volien seguir jugant fins al final l’estratègia d’aliances engegada l’any anterior i evitar així una nova generalització del conflicte a la regió dels grans llacs.

En mig d’un clima de creixent tensió entre els països de la zona, les Nacions Unides van publicar el 30 de juny un informe en què feien responsables els règims congolès i ruandès del genocidi contra la població hutu comès entre 1996 i 1997 i les subsegüents denúncies dels governs de Ruanda i Burundi sobre l’anterior genocidi tutsi a mans dels hutus el 1994, van crear l’escenari d’un nou enfrontament. El mes de juliol Ruanda va denunciar nombrosos atacs de rebels hutus, suposadament entrenats i organitzats per Kabila, a l’entorn de la capital, Kigali.

Simultàniament, Washington va manifestar la seva irritació per les traves posades per Kabila a les investigacions internacionals sobre violacions dels drets humans i per la seva negativa a rebre el pastor Jesse Jackson, enviat especial del president Bill Clinton a Kinshasa. Kabila, a més, va protagonitzar alguna trobada amb el líder cubà Fidel Castro i el líder libi Muammar al-Gaddafi, contribuint a augmentar l’allunyament de Washington. La diplomàcia nord-americana, però, conscient del seu segur arrelament a Sud-àfrica, Tanzània, Zimbabwe, i també a Ruanda, Burundi i Uganda, va decidir no jugar directament la partida ja que aquest cop, França, antiga aliada de Mobutu, havia pres clarament partit per Kabila.

El president sud-africà Nelson Mandela va exercir, com era tradicional en els darrers anys, un paper de mediador i va convocar pels dies 8 i 9 d’agost una cimera de caps d’estat a Harare, capital de Zimbabwe. La cimera, però, no va pas amortir les disputes, que, de fet, ja havien esclatat plenament el 4 d’agost, quan una revolta dels tutsis banyamulengue va aconseguir, en pocs dies, controlar la part oriental del Congo (Bunia, Goma, Bukavu, Uvira, i Kisangani).

Els èxits inicials pels rebels van anar seguits de dues noves ofensives a la zona de Lubumbashi, en la zona propera a Zàmbia, de Mbuji-Mayi, en la frontera d’Angola i de Kitona i Matadi, prop de la capital, Kinshasa i de la frontera amb el Congo-Brazzaville. Kabila va acusar directament Ruanda i Uganda de l’acció i va demanar ajuda als seus aliats Angola, Zimbabwe i Namíbia.

L’entrada en combat de l’exèrcit angolès a favor del règim de Kabila, el 23 d’agost, va capgirar la situació, obligant a retrocedir els tutsis. En els dies que van seguir, Zimbabwe i Namíbia van sumar els seus soldats als angolesos, alhora que llançaven conjuntament la seva aviació contra les posicions dels rebels, que no estaven preparats per resistir una ofensiva militar d’aquesta envergadura i que, a finals d’agost, havien perdut definitivament la partida. La guerra havia durat poc, però els morts, bàsicament civils, van ser més de dos mil.

Un cop finalitzats els enfrontaments, la consolidació del front format pel Congo, Angola, Zimbabwe, Namíbia va determinar la retirada de l’escena bè l.lica de Ruanda i Uganda, que, aprofitant la seva posició a l’Organització de la Unitat Africana (OUA), van instar el president sud-africà Nelson Mandela a cercar una solució diplomàtica al conflicte. Després de diverses negociacions durant la 12ena cimera de països no alineats celebrada a la ciutat sud-africana de Durban el setembre, una nova conferència celebrada pocs dies després a Zimbabwe sota la mediació del president de Zàmbia, Frederick Chiluba i unes noves negociacions que es van produir a Botswana el novembre sota la tutela de l’OUA i la República Sud-africana, es va arribar a la celebració de la XX cimera franco-africana del 27 al 29 de novembre a París.

Kabila va aprofitar la seva estada al continent europeu per visitar Bèlgica, camí de París, el 24 de novembre i donar a conèixer al món occidental la seva intenció d’autoritzar els partits polítics al seu país en un termini màxim de dos mesos. Laurent Kabila, però, va haver de fer front a Bèlgica a tres denúncies presentades pels seus opositors acusant-lo de genocidi, crims contra el Dret Internacional i crims contra la Humanitat, i a París a diferents manifestacions organitzades per ONG i altres organitzacions humanitàries contra el seu règim, mentre el màxim representant dels banyamulengue, Arthur Z’Ahidi Ngoma, demanava un altre cop el reconeixement dels drets del seu poble en el fòrum de la XX cimera francoafricana.

De la cimera en va sortir l’acord, avalat pel secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, que va permetre la firma d’un d’alto-el-foc preliminar el 8 de desembre a Lusaka, la capital de Zàmbia, i de l’acord de pau que va ratificar en una cimera dels països dels Grans Llacs que celebrada a Ouagadougou, capital de Burkina-Fasso, els dies 17 i 18 de desembre.

Novament es tornava a l’statu-quo, però els problemes de fons quedaven sense resoldre i les esperances que la pau pogués ser estable eren escasses.