Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
François Mitterrand i Elisabet II inaugurant oficialment l'Eurotúnel que uneix Gran Gretanya amb el continent europeu

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Infraestructures ferroviàries: trens, estacions (300)
Infraestructures viàries: carreteres, ponts, túnels (211)
Personatges Personatges
Elizabeth Alexandra Mary Windsor (13)
François Mitterrand (35)
Jacques Delors (14)
Margaret Thatcher (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
França (306)
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
Londres (Regne Unit) (179)
París (França) (222)
35 lectures d'aquest article
30 impressions d'aquest article
Europa ja no està aïllada
L'Eurotúnel
La reina d'Anglaterra, Elisabet II, i el president de la República francesa, François Mitterrand, van inaugurar oficialment a Calais el 6 de maig de 1994 l'anomenat eurotúnel, una obra d'enginyeria del segle XXI que permet travessar el canal de la Mànega en tren en 35 minuts i situa la capital de França a només tres hores de Londres sense deixar de tocar de peus a terra. Una vella idea de dos segles enrere, anunciada el 1802 durant el període napoleònic, en què un primer projecte de túnel havia fet aixecar les suspicàcies britàniques, es convertia en realitat, tal com va expressar André Bernard, en nom del consorci privat Eurotunnel: "S'ha realitzat un vell somni." Un somni que va costar vora 100.000 milions de francs.

Físicament, la Gran Bretanya quedava unida al continent, un símbol d'enllaç que reforçava la Unió Europea. El 6 de maig, els dos caps d'Estat van viatjar en tren i van estacionar l'un davant de l'altre a les 12.40 hores del 6 de maig a la terminal de Calais. La reina Elisabet havia agafat el tren a l'estació de Waterloo, a Londres, i el president Mitterrand a l'estació del nord de París.

Mitterrand va confessar en l'acte d'inauguració la seva emoció i orgull per haver completat dos segles de somnis i projectes, i no va deixar de subratllar "el compromís personal i polític" de l'ex-primera ministra Margaret Thatcher, present també a la cerimònia. La reina Elisabet II, per la seva banda, en una lliçó de diplomàcia, va destacar que en el curs d'aquell segle "en els moments més durs, la conjunció de l'impuls francès i del pragmatisme britànic han fet meravelles".

La reina anglesa, que es va expressar en un correcte francès, va matisar: "He vingut sovint a França, però mai en circumstàncies com aquestes. Per primer cop a la història, els caps d'Estat de França i la Gran Bretanya es troben sense haver hagut d'agafar el vaixell o l'avió." La reina també va recordar que els homes d'Estat i els constructors havien somiat durant segles reunir el que la naturalesa havia separat feia quaranta milions d'anys. "El túnel -va afegir- proclama aquesta simple veritat: continuem fent causa comuna en benefici de tota la humanitat."

La interpretació dels himnes francès i britànic va precedir la de l'Himne de l'alegria, l'europeu, en presència de Jacques Delors, president de la Comissió Europea. Tots dos estadistes van tallar una cinta tricolor i la reina va lliurar una moneda al president Mitterrand, una tradició britànica per assenyalar la bona sort. Elisabet II i Mitterrand, després de dinar a Calais, van embarcar en el Rolls Royce de la reina en el tren especial dels cotxes (Le Shuttle). En acabar els 35 minuts, fets a una velocitat punta de 130 km/h, van arribar a Folkestone, on es va repetir la cerimònia.

Més de 50 quilòmetres, 37 dels quals a cent metres sota el canal, unien oficialment tots dos països. El primer contacte entre Anglaterra i França per sota el mar es va produir l'1 de desembre de 1990, quan els equips de perforadors francesos i anglesos es van poder donar la mà, tres anys després de la inauguració oficial de les obres. Segons Jean-Paul Courant, director de màrqueting d'Eurotunnel, "si volguéssim fer un paral•lelisme, el túnel sota la Mànega s'inscriu en la línia del que va representar el metro i el canal de Suez, que fa un segle van revolucionar el transport de passatgers en el medi urbà i van acostar dos pobles de diferents continents".

El túnel ofereix dos serveis diferents: el ja anomenat Le Shuttle, un sistema per al transport d'automòbils particulars (a més de camions, autocars, etc.) que funciona ininterrompudament des de les terminals de Calais i de Folkestone. I el tren Eurostar o servei de TGV, per als viatgers sense cotxe, que enllaça de forma directa Londres amb París o Brussel•les.

De fet, a l'eurotúnel hi ha tres túnels: un d'anada, un de tornada i un de central per al manteniment. El túnel, excavat a cent metres sota el nivell del mar, té 50,5 quilòmetres de llarg i un diàmetre de 7,6 metres. El túnel central de serveis, connectat amb els altres dos túnels cada 375 metres i amb un diàmetre de 4,8 metres, permet l'accés als equips de manteniment 1 facilita la ventilació: 143 metres cúbics d'aire fresc per segon.

La seguretat i l'estètica van ser les preocupacions principals que van tenir els enginyers anglesos i francesos. Cada vagó està equipat amb portes tallaincendis, sistemes de detecció de fums molt sofisticats i extintors que entren en acció automàticament. Cada compartiment, de dos pisos, disposa d'aire condicionat i d'un sistema d'il•luminació que reprodueix la llum del dia.

També la tecnologia i la preocupació pel medi ambient es van donar la mà en aquest projecte. Efectivament, a Calais s'hi va produir un canvi radical del paisatge: s'hi va fer un enorme dic, bastit amb els 5,6 milions de tones de terra treta del subsòl de la Mànega, que va servir per fer un llac artificial on poden descansar les aus migratòries.

Els treballs van mobilitzar unes 12.000 persones per excavar el túnel més llarg del món. La factura i els terminis de realització de l'obra s'havien anat ampliant des del 1987, quan el projecte s'havia xifrat en uns 48.000 milions de francs, quantitat que es va duplicar. Tanmateix, les perspectives el 1994 eren optimistes, ja que es parlava d'uns 30 milions de passatgers a partir de 1995, que assegurarien la rendibilitat.

Eurotunnel és un consorci privat franco-britànic que posseeix una concessió de 55 anys. Una companyia nova que s'enfronta a l'explotació del material ferroviari més sofisticat del món. Les altres xifres d'aquest projecte no van ser menys importants que les de la pura inversió econòmica: la terminal anglesa de Folkestone va ser elevada gràcies a 2,6 milions de metres cúbics de sorra, mentre que de la banda francesa s'havien mogut més d'11 milions de metres cúbics.

Per fer moure els trens es necessitava una potència elèctrica de 165 megawats. que equivalia al consum total en una hora punta d'una ciutat de 250.000 habitants.