Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Dos membres de Greenpeace van desplegar una pancarta durant l'assemblea de l'FMI

El representant d'Àustria a la Cimera de Madrid de l'FMI

Jordi Pujol

Jordi Pujol

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Personatges Personatges
Anthony Morris (2)
Cándido Méndez (42)
Enzio Friso (1)
Estelle Jame (1)
Joan Carles de Borbó (205)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Antonio Griñán (7)
José María Fidalgo (26)
José María Cuevas (14)
Julio Anguita (42)
Lewis Preston (1)
Luis Gamir (2)
Michael Bruno (1)
Michel Camdessus (10)
Pedro Solbes (213)
Entitats Entitats
Banc Mundial (52)
Comissions Obreres (287)
Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (56)
Consell Econòmic Social (3)
Fons Monetari Internacional (136)
G-7 (29)
General Agreement on Tariffs and Trade (7)
Generalitat de Catalunya (1919)
Greenpeace (49)
Izquierda Unida (222)
Partit Popular (1639)
Unión General de Trabajadores (292)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Alemanya (164)
Brasil (47)
Estat Espanyol (1908)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Etiòpia (11)
Índia (59)
Pakistan (60)
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
52 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
L'FMI i Greenpeace es troben a Madrid
El 4 d'octubre es va inaugurar a Madrid la 49a assemblea general conjunta del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial amb la presència del rei Joan Carles. Aquesta cimera comptava amb la participació dels ministres d'Economia i els governadors dels bancs centrals dels 178 països membres dels dos organismes. La cerimònia, revestida de tota mena solemnitats, va ser interrompuda per un incident insòlit.

Dos membres de Greenpeace van aconseguir esquivar la vigilància policial i introduir-se a la sala on es realitzaven els actes. Els dos activistes es van enfilar a l'estructura del sostre i van llançar dòlars falsos en protesta per la política del Banc Mundial i la seva poca sensibilització davant la destrucció de la capa d'ozó. Seguidament, els activistes, John Desmon i Anthony Morris, van desplegar una pancarta en què es podia llegir "Cap dòlar per a la destrucció de la capa d'ozó". Després d'aquesta acció, van ser detinguts per la policia, que va descobrir que els dos ecologistes s'havien introduït a la sala amb acreditacions com a periodistes de la revista On the Americans.

Aquest espectacle, que va fer la volta al món, es va convertir en la gran notícia de la cimera, però de fet va tenir un caràcter purament anecdòtic. El més important era el contingut de les reunions, que es van tancar el dia 6 amb l'aprovació de la Declaració de Madrid, que establia unes línies bàsiques per aprofitar de la millor manera possible la recuperació econòmica, que tots els analistes van constatar que era consistent.

Un dels problemes essencials discutits a la cimera va ser la transferència de recursos als països de l'antic Bloc de l'Est i als països en vies de desenvolupament, per part dels països més rics. En aquest punt no es va arribar a cap acord.

Però, aprofitant que la cimera es feia a Madrid, els experts de l'FMI i el Banc Mundial van fer un seguit de recomanacions a l'Estat espanyol sobre com havia d'orientar la seva política. En el tema de l'atur, que era d'un 23% de la població activa, recomanaven l'eliminació d'obstacles per a la contractació laboral i l'abaratiment dels costos d'acomiadament. Paral·lelament van avaluar de forma molt positiva les mesures de reforma laboral iniciades pel govern espanyol, especialment la creació dels contractes d'aprenentatge. Igualment, l'FMI va alertar sobre el futur de l'aleshores vigent sistema de pensions, que considerava insostenible perquè a llarg termini "caldrà reduir aquestes prestacions de forma substancial" davant el descens de la població activa i l'augment del nombre de persones en edat de jubilar-se.

Les propostes defensades per l'FMI van provocar un cert rebombori. Els primers a rebutjar els consells dels mandataris d'aquella cimera econòmica mundial van ser el ministre espanyol d'Economia, Pedro Solbes, i el de Treball, José Antonio Griñán. Solbes va dir que "semblaria més prudent esperar primer a veure el resultat d'una reforma que tot just s'ha aprovat ara abans d'opinar". No obstant això, el director general de l'FMI, Michel Camdessus, va subratllar que Espanya havia de flexibilitzar encara més el seu mercat de treball. Per la seva banda, el ministre de Treball va manifestar que era "dolent i vergonyós convertir en ciència allò que no és res més que una postura política", i va assegurar que la decisió del govern era continuar compensant les desigualtats socials per garantir la llibertat individual.

Griñán va manifestar que hi ha gent que afirma que "per viure millor cal que les classes més desafavorides visquin pitjor, i això és tot el contrari del que diem nosaltres". El president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va expressar que creia que les recomanacions de l'FMI eren massa "radicals i dures" per poder-les aplicar a l'Estat espanyol tal com havien estat formulades.

Pujol va argumentar que havien estat fetes "sense tenir en compte que les actuacions han de ser econòmicament correctes, però políticament possibles i socialment sensibles". Quant a Luis Gamir, responsable d'economia del Partit Popular, va afirmar que considerava "excessives" les recomanacions i va recordar que la formació popular rebutjava l'acomiadament lliure, encara que va defensar que la reforma del mercat laboral a Espanya tenia com a objectiu acostar-se a la normativa de la resta dels països europeus.

Des de les files d'Izquierda Unida, el seu coordinador general, Julio Anguita, va denunciar que de fet el govern central ja aplicava les propostes econòmiques realitzades per l'organisme internacional, que va batejar com a "defensor del capitalisme més pur i salvatge". De manera semblant es van manifestar fonts sindicals de Comissions Obreres (CCOO), en boca del seu secretari de política institucional, José Maria Fidalgo, i d'UGT, a través de Càndido Méndez, el seu secretari general. Mentre que Fidalgo posava l'accent en el fet que el discurs de l'organisme internacional era "ultraliberal", Méndez va considerar que les tesis de l'FMI per lluitar contra l'atur eren "un tribut ideològic al liberalisme" i "una resposta estúpida, il·lusòria i molt simple" als "complexos" problemes que plantejava l'economia espanyola.

També Enzio Friso, secretari general de la Confederació Internacional de Sindicats Lliures, va exposar que en línies generals les conclusions de l'FMI amenaçaven "les conquestes socials i el desenvolupament de l'economia mundial". Per la seva banda, Federico Duran, president del Consell Econòmic Social (CES), va assegurar que "no hi ha fórmules màgiques" i que per més que es liberalitzi l'acomiadament no s'acabaran els problemes de creació d'ocupació.

Una de les poques veus que es van mostrar d'acord amb les tesis de l'FMI va ser la de José Maria Cuevas, president de la patronal CEOE, que va recordar que precisament la patronal havia defensat tesis semblants reiteradament.

Els experts de l'FMI van presentar també les seves receptes per combatre l'atur estructural a Europa: reduir les ajudes als aturats i substituir-les per mesures actives, com el reforç de la formació als parats, la liberalització del mercat laboral i la reforma del sistema educatiu. El Fons va considerar que la recuperació econòmica havia de contribuir a reduir les xifres de l'atur arreu del món, però va subratllar que en molts països, i especialment a Europa, l'atur només baixaria de forma substancial si es posaven en marxa mesures que acabessin amb l'atur estructural. Segons les xifres del mateix FMI, si no s'aplicaven reformes per eliminar les rigideses del mercat de treball, l'atur a Europa només baixaria fins al 8 o el 9 per cent durant el període d'expansió que tot just havia començat. L'any 1993, la taxa d'atur a la Unió Europea (UE) es va situar en l’11,2 per cent de la població activa.

Pel que fa al sistema de pensions, el Banc Mundial va advertir que era inevitable a curt termini haver-les de minimitzar per a les classes mitges i altes, i impulsar els plans de pensió privats. Michael Bruno va dir que tant als països industrialitzats com als que estan en vies de desenvolupament, les pensions públiques s'havien convertit en una "feixuga càrrega que perjudica l'ocupació, malmet la competitivitat i limita la capacitat de creixement de l'economia". Estelle Jame, cap d'investigació d'un estudi del Banc Mundial sobre L'envelliment sense crisi, va explicar que en molts països les pensions ja absorbien "una quarta part del pressupost". Segons l'informe, a l'Estat espanyol suposaven un 23,2 per cent de tota la despesa pública i equivalien a un 7,5 per cent del producte interior brut (PIB).

Michael Bruno va avisar que el finançament de les pensions a través de cotitzacions socials, a més d'obstaculitzar la rctivació, podia arribar al col·lapse, "i els governs, en el futur, potser no podrien abonar les pensions promeses". L'agreujament de la situació vindria provocada per l'increment de l'esperança de vida, la disminució de l'índex de natalitat i, a més a més, el frau en el pagament dels impostos, factors que limiten l'obtenció de recursos.

L'altre gran pol d'interès pel que fa a la cimera del Fons Monetari Internacional va ser la negativa de l'anomenat G-7 (Grup dels Set), majoritàriament representat al comitè interí del Fons, a ampliar l'ajuda destinada al desenvolupament. Els països pobres i els de l'est van fer evident la seva frustració i indignació per la negativa de la majoria de les nacions riques a ampliar els recursos que l'FMI dedica al desenvolupament.

Els representants de l'índia, Mèxic, el Brasil, Etiòpia i el Pakistan, entre altres, van denunciar la falta de solidaritat d'aquesta posició, defensada principalment per Alemanya, la Gran Bretanya i els Estats Units.

La negativa del G-7 va deixar en una posició molt difícil el director general de l'FMI, Michael Camdessus, que prèviament havia defensat una emissió de 36.000 milions de degs (drets especials de gir, l'actiu de reserves del Fons, canviable en divises) que beneficiés tots els països. Camdessus va haver de respondre a les crítiques de la premsa anglosaxona i va negar que tingués intenció de dimitir o que s'hagués excedit en el seu mandat en defensar els interessos de les economies en desenvolupament i que oblidés la posició contrària dels països més industrialitzats.

Els representants de Rússia van manifestar que si no se li obrien noves vies de finançament tindria dificultats per dur a terme el seu pla d'estabilització. El càlcul aproximat sobre l'impacte negatiu de l'absència d'acords sobre els degs als països de l'est es va calcular en uns 15.000 milions de dòlars.

La fermesa dels països en desenvolupament, encapçalats per l'índia, obria una nova perspectiva sobre les relacions de poder dins el comitè interí, decidits a aconseguir que se'ls tingui en compte perquè tenen prou vots per impedir els acords importants, els que requereixen una majoria del 85 per cent.

Rere la complexitat tècnica d'aquestes negociacions s'amagava una cosa tan senzilla com ara la competència entre països en desenvolupament i economies en transició pels recursos cada cop més escassos que els oferien els països rics.

D'altra banda, el president del Banc Mundial, Lewis Preston, va assegurar davant el comitè de desenvolupament d'aquest organisme i del Fons Monetari Internacional que les perspectives econòmiques generals per als països en desenvolupament "són ara més favorables del que eren en la nostra última reunió", el maig del 1994, va dir Preston en el seu informe al comitè encarregat de dictar la política de desenvolupament de les dues institucions multilaterals.

Per Preston, "aquestes circumstàncies suposen l'obertura d'una oportunitat per esmenar les seves polítiques internes i entrar a participar en un creixement mundial accelerat". En aquest informe Preston va afirmar que el seu missatge central era que les polítiques internes eren crucials per permetre als països aprofitar les oportunitats obertes per l'acord de la Ronda Uruguai del GATT i l'augment dels fluxos de capital als països en desenvolupament.

El president del Banc Mundial va afegir que, amb millors circumstàncies externes, els canvis en les polítiques internes eren menys susceptibles de provocar xocs que no pas en èpoques de crisi. "És important -va dir- adoptar ara les mesures adients i així evitar més ajustaments dolorosos en el futur."