Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Justícia, judicis i sentències (1209)
Poder judicial i jutges (405)
Personatges Personatges
Carlos Jiménez Villarejo (11)
Felipe González (226)
José María Mena (18)
Juan Alberto Belloch (43)
Margarita Robles (4)
Mariano Rubio (16)
Mario Conde (51)
Rafael Vera (38)
Entitats Entitats
Audiència Nacional (322)
Banca Catalana (7)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
30 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
L'hora dels jutges



August Gil Matamala

Si haguéssim de qualificar d'alguna manera l'any 1994, en diríem sens dubte l'any dels jutges. L'escenari mediàtic espanyol ha estat ocupat permanentment per informacions relatives a actuacions judicials, a incidències processals o jurisdiccionals, i els jutges, ja sigui com a protagonistes de les notícies o com a objecte de comentaris, crítiques o lloances, han estat reiteradament les estrelles de l'actualitat política i econòmica. Aquest fenomen no és pas la conseqüència d'un sobtat increment de les preocupacions jurídiques de la ciutadania, sinó del descobriment de l'emergència d'un poder -el judicial- fins fa ben poc menystingut. La popularitat de determinats jutges ha crescut paral·lelament a la comprovació pràctica que podien disposar de la llibertat de persones tingudes per molt poderoses, des de Mariano Rubio fins a Rafael Vera, passant per Mario Conde, i que no s'estaven d'exercir aquest poder fins i tot entrant en contradicció amb els altres poders de l'Estat.

Està clar que la facultat de ficar la gent a la presó l'ha anat exercint la judicatura des de sempre, i a ple rendiment. Però en la percepció popular el poder judicial no era més que una roda inerta de l'administració de l'Estat, que exercia la funció repressiva que li era pròpia amb total supeditació al poder polític i als interessos econòmics dominants. És per això que l'aparició aquests darrers temps d'un nombre significatiu de jutges entestats a trencar espectacularment aquesta imatge de supeditació ha provocat la sorpresa i, en certa manera, l'escàndol.

No podem compartir l'opinió dels qui atribueixen als jutges mateixos la responsabilitat de l'exagerada judicialització de la política i l'economia espanyoles. El fet que unes limitades i, ens atrevim a dir, molt prudents intervencions d'uns quants jutges, però operant amb efectiva independència en zones reservades fins ara a la raó d'Estat i a la raó del diner, hagin provocat un daltabaix tan considerable, només s'explica si partim d'una situació prèvia extremadament degradada de determinats aparells de l'Estat, on la delinqüència - corrupció, vulneració de drets humans fonamentals- prosperava amb total impunitat. La irrupció dels jutges en les clavegueres del ministeri de l'Interior i en els santuaris de la delinqüència econòmica, precisament ara, no es pot atribuir, doncs, a l'afany de protagonisme, als interessos polítics i les obsessions personals, o a una especial agressivitat de l'aparell judicial, i en tot cas no únicament ni principalment a aquests factors. No podem oblidar que la judicatura ha viscut aquests darrers anys una important renovació i ampliació dels seus efectius, amb la incorporació d'homes i dones joves, molts d'ells provinents de l'advocacia per la via del quart torn. Subsisteix, sens dubte, el model tradicional de jutge lligat ideològicament amb les classes dominants, dur amb els febles i obsequiés amb els poderosos i, sobretot, gens disposat a plantejar problemes al poder polític de torn. Però ha anat sorgint un nou model de jutge (i de fiscal), més professional que funcionari, no necessàriament progressista en l'àmbit polític i social, format ideològicament en la sacralització de la legalitat constitucional, i ben decidit a fer de la independència del poder judicial, més enllà de les proclamacions retòriques, una realitat operativa, tal com ho volia la llei orgànica provisional del poder judicial de 1870. En la mesura que no cauen en l'escepticisme o són recuperats pel mateix poder (casos Belloch, Margarita Robles) constitueixen ja un petit exèrcit de campions de la legalitat i d'executors de la justícia caigui qui caigui.

Però, molt probablement, l'acció d'aquests magistrats no hauria arribat tan lluny (recordem el fracàs, en una altra conjuntura, dels fiscals Mena i Jiménez Villarejo en l'afer Banca Catalana) sense les condicions polítiques creades pel Partit Popular i per determinats mitjans de premsa que, en la seva implacable decisió desestabilitzadora del govern del PSOE, han arribat a perdre el que Felipe González en diu pudorosament el "sentit de l'Estat", i que traduït vol dir la ruptura del consens polític general, forjat en la transició, de tapar-se mútuament les vergonyes en nom de la "consolidació de la democràcia". El futur immediat ens dirà si la lluita de la judicatura contra la corrupció i els abusos de poder té alguna capacitat de sobreviure fora de l'espai de respiració mediàtic de què ha estat gaudint fins ara, gràcies a la seva confluència objectiva amb l'estratègia de presa del poder del Partit Popular. No sembla previsible, en qualsevol cas, que la magistratura espanyola pugui arribar a jugar un paper transformador i depurador de la vida pública comparable al seu referent italià. Una operació mans netes de la mateixa envergadura en l'àmbit espanyol requeriria un suport social que permetés apuntar més enllà d'interessos polítics immediats. Però aquest suport social és improbable, a causa, entre altres factors, de la insuficient comprensió i acceptació popular dels valors ètics i jurídics democràtics que fonamenten la lluita contra la corrupció i els crims d'Estat, i també de la desconfiança que inspira el mateix poder judicial, molt lluny encara d'haver superat el dèficit de legitimació social que arrossega històricament. La credibilitat de la judicatura espanyola es veu també condicionada negativament pel caràcter poc respectuós amb els drets fonamentals de la persona de molts dels instruments jurídics que utilitza. Ens estem referint a l'existència de la mateixa Audiència Nacional, jurisdicció que trenca amb el principi del jutge natural i concentra en solament cinc magistrats un protagonisme exagerat; a l'obligada utilització d'un desafortunat tipus de procediment penal que malgrat anomenar-se abreviat possibilita el manteniment d'una persona durant un temps indefinit en situació d'inculpat però sense ser objecte de cap acusació concreta; a l'aplicació arbitrària i desproporcionada de la presó preventiva, convertida de fet en una pena anticipada; i finalment a l'acceptació de mitjans de prova viciats, producte de la delació, promoguda i retribuïda pels beneficis de l'article 57 bis b) del Codi Penal. L'actual marc legislatiu de l'administració de justícia en el camp penal, distorsionat per la política repressiva antiterrorista i contaminat per una ideologia ultrareaccionària de la seguretat ciutadana, representa doncs importants contradiccions amb drets humans fonamentals, i per tant la depuració de la vida pública hauria de començar per profundes reformes en el si del poder judicial i de les lleis que aplica. Però aquesta seria una altra història.