Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
La mort de Rafik Hariri, ex-president el Líban, va originar una escalada violenta al país, enterbolida pel suport del seu valedor, el règim sirià de Baixar el-Assad, a Saddam Hussein

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Eleccions i processos electorals (1758)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Pau i resolució de conflictes (406)
Poder executiu i governs (1139)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Émile Lahoud (8)
Fuad Siniora (1)
Gazi Kanaan (2)
Hafez al-Assad (12)
Nabih Berri (2)
Omar Karami (2)
Rafik Baha`eddin Hariri (16)
Saddam Hussein (164)
Entitats Entitats
Hezbol·là (24)
Organització de les Nacions Unides (606)
30 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Acaba la tutela siriana
Líban
L’assassinat el 14 de febrer de 2005 de l’exprimer ministre Rafic Hariri, juntament amb el seu seguici de seguretat al centre de Beirut davant la seu d’un banc britànic, va obrir la caixa dels trons al país. Tot i que l’ atemptat no va ser reivindicat per cap grup conegut, totes les sospites van recaure de seguida sobre Síria, sense descartar una possible implicació d’Al-Qaida. A la fi, el magnicidi va provocar una protesta general dels sectors d’oposició, que des d’aquell dia van encapçalar un seguit de mobilitzacions per reclamar la democratització del país i la fi de la tutela militar siriana, que es mantenia al país des del final de la guerra civil que va assolar el Líban entre 1975 i 1990.

L’anomenada pax siriana havia estat concertada pel llavors màxim dirigent de Síria, Haffez el-Assad, i feia anys que tenia data de caducitat en una resolució pertinent de l’ONU, tot i la tolerància de la comunitat internacional. Aquesta havia vist durant molts anys en la presència siriana una manera d’afavorir la reconstrucció del Líban i d’evitar baralles i enfrontaments entre les comunitats que l’habitaven: cristians, maronites, ortodoxos, xiïtes, sunnites i drusos. La mort de Haffez el-Assad ho va canviar tot, perquè el seu successor i fill, Baixar el-Assad, no va estar a l’alçada de les circumstàncies, i traint les promeses de liberalització i democratització fetes, va donar suport a Saddam Hussein durant la crisi internacional de 2003 que va precedir l’ocupació aliada. A més, un cop produïda, va aixplogar el terrorisme islamista, segons que havien denunciat repetidament els serveis d’intel·ligència nord-americans.
Rafic Hariri, precisament, havia dimitit l’octubre de 2004 com a cap de l’executiu libanès per no veure’s involucrat en la situació, i volia crear un partit polític nou per guanyar les properes eleccions, amb la demanda de retirada militar de Síria com a punt principal de programa. En tot cas, davant l’allau de protestes populars, als pocs dies de l’assassinat de Hariri, va dimitir el govern prosirià d’Omar Karami en ple i l’Aràbia Saudita i Egipte van pressionar Damasc perquè retirés els 15.000 soldats que hi tenia instal·lats. Alhora, Hezbol·lah, l’organització armada xiïta ubicada al sud del Líban i tradicional enemiga d’Israel, va optar per a presentar-se als comicis que s’havien de convocar per estabilitzar la situació. En tota aquesta situació hi havia, a més, una gran coincidència entre França i els Estats Units a demanar la marxa de l’exèrcit sirià del Líban. Així, ambdós països, juntament amb Nacions Unides, van pressionar el règim de Baixar al-Assad perquè abandonés el país, cosa que Síria va fer de forma definitiva el 26 d’abril, obrint el camí a la democratització.

Finalment, les eleccions, que van acabar el 19 de juny, van fer retornar una majoria antisiriana al Parlament per primer cop des de la guerra civil, en una amalgama de partits, encapçalats pel Bloc del Futur que dirigia Saad Hariri, fill de l’expremier assassinat al febrer. Davant la contundència dels resultats, el president libanès, Emile Lahoud, reconegut partidari de continuar sota influència de Síria, va cedir a la voluntat del Parlament, i el 30 de juny va encarregar la formació del primer executiu al també dirigent del Bloc del Futur, Fuad Siniora, antic ministre d’Hisenda i Finances en governs de Rafic Hariri. Siniora comptava amb el suport de 126 dels 128 diputats que integraven el Parlament libanès, que el 27 de juny havia reelegit el xiïta Nabih Berri, com a nou president de la institució.

L’efecte que tot plegat va tenir sobre Síria va ser molt gran, a causa del caràcter clau a la regió que havia tingut aquest país en altres temps, i sobretot pels lligams que havia tingut amb l’extinta URSS. Per mantenir la seva preponderància a la regió, Síria havia procurat de mantenir un control total sobre el Líban, de manera la comunitat internacional acceptés el seu paper de gendarme al país per garantir la pacificació entre les antigues comunitats enfrontades a la guerra del 1975-1990: cristians, maronites, ortodoxos, xiïtes i drusos.
El resultat de les eleccions libaneses, contrari als interessos i partidaris de Síria, va induir una forta debilitat al règim de Baixar Al-Assad, fill i successor del rais Haffiz Al-Assad, que ja feia temps era contestat a l’interior i a l’exterior del país, en no haver complert amb les seves promeses de reforma. El partit Baas dominant el responsabilitzava de la pèrdua d’influència al Líban, així com d’haver-se allunyat de l’amistat de Rússia, Egipte i l’Aràbia Saudita. Occident criticava clarament el suport que Damasc oferia a l’Iran en el tema de les centrals nuclears per a usos civils que Teheran volia instal·lar, i pel que també donava als xïita-libanesos d’Hezbol·lah, tradicionals enemics d’Israel i els Estats Units.

La crisi siriana va arribar al seu punt màxim d’expressió en produir-se el 12 d’octubre el suposat suïcidi del ministre de l’Interior sirià, Ghazi Kanaan, antic responsable de seguretat del Líban. Molts observadors van acusar Damasc del crim, i van acusar Síria d’haver volgut acabar d’aquesta manera amb les sospites i investigacions de Nacions Unides sobre l’assassinat de Hariri. En tot cas, al marge que Baixar Al-Assad va negar les acusacions, l’efecte va ser tot el contrari, ja que la comunitat internacional va continuar sospitant de la seva implicació en l’assassinat de Hariri, i també de Kanaan, mentre els Estats Units i els seus aliats a l’Iraq acusaven Síria d’aixoplugar terroristes d’Al-Qaida al seu territori, i van iniciar atacs sistemàtics contra feus islamistes instal·lats a la província iraquiana d’Al-Anbar, fronterera amb Síria.