Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El líder libi Muammar al-Gaddafi amb el primer ministre italià Silvio Berlusconi, que va visitar el país africà

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Indemnitzacions, compensacions econòmiques, ajuts (274)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Al-Saadi Gaddafi (2)
Jacques Chirac (161)
Muammar al-Gaddafi (26)
Romano Prodi (88)
Saddam Hussein (164)
Seif Al-Islam Gaddafi (2)
Winston Churchill (4)
Entitats Entitats
Agència Internacional de l´Energia (2)
Comissió Europea (242)
FIAT (12)
Fundació Gaddafi (2)
Juventus de Torí (23)
Lybian Arab Foreign Investment Company (2)
Middle East Policy Council (2)
Unió Europea (1018)
UTA (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Líbia (16)
38 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Gaddafi, favorable a Occident
Líbia
El 2004, el líder libi Muammar al-Gaddafi va confirmar des de tots els punts de vista i davant tota la comunitat internacional la seva adscripció al bàndol occidental, sobretot després que el 25 de març rebés oficialment a Trípoli el primer ministre britànic, Tony Blair, en la que era la primera estada d’un cap de govern britànic al país des de la visita que hi va fer Winston Churchill en els anys de la Segona Guerra Mundial. Blair va arribar a un acord geoestratègic amb Gaddafi, ja que va acceptar de desmantellar el programa d’armes de destrucció massiva, tal com havia promès el desembre del 2003 als responsables de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), i va prometre una obertura política i econòmica del seu règim. Un mes després, el coronel Gaddafi va ser rebut amb tots els honors a Brussel·les pel president de la Comissió Europea, Romano Prodi, i va pronunciar un discurs en què va exposar les necessitats i possibilitats de cooperació que oferia Líbia a la Unió Europea. Com a conseqüència de la visita, la Comissió Europea va aixecar a l’octubre la prohibició de vendre armes i material militar a Líbia, en un un gest que el govern italià havia demanat amb insistència com a manera que Líbia ajudés a controlar millor els fluxos migratoris cap al continent. En resposta, Gaddafi va oferir el seu territori com a indret d’acolliment per a la immigració africana en trànsit cap a Europa. El 26 de novembre, Gaddafi també va rebre a Trípoli en una visita oficial de 24 hores el president francès Jacques Chirac, que així mateix li va manifestar la seva voluntat de cooperació, en reconeixement a les indemnitzacions de 216 milions de dòlars pagades pel règim libi per l’atemptat del 1989 contra un avió de la companyia francesa UTA quan sobrevolava el nord d’Àfrica en el qual van morir 170 persones.

Finalment, el cas de Muammar al-Gaddafi era el cas més espectacular de reconversió política de l’escena internacional contemporània i, particularment, del món àrab, en haver passat en pocs anys d’impulsor del terrorisme mundial a aliat incondicional d’Occident. Arribat al poder el 1969 en un cop d’Estat que va enderrocar la monarquia, va instaurar un règim nasserista, pseudosocialista i panarabista. El 1977, va proclamar la Iamahiria (Estat de les masses), va esdevenir suport de la causa palestina i va promoure un Estat social finançat amb les riqueses petrolieres i gasístiques del país. En desaparèixer l’URSS i quedar orfe de tutelatge, Gaddafi es va decantar per les inversions internacionals, principalment a Itàlia (Juventus i Fiat), i després del fracàs de la revolució iraniana i dels crims de Saddam Hussein a l’Iraq es va reconciliar amb Washington, va deixar de produir armes de destrucció massiva i va indemnitzar les víctimes dels atemptats promoguts. També es va proclamar africanista i, a través de Nigèria, va instal·lar les multinacionals del petroli al país.

El següent pas hauria de ser habilitar la successió en l’entorn familiar (la seva dona actual, Safiya, i un total de set fills i una filla). Segons els especialistes, el probable successor era el seu fill Seif al-Islam, de 32 anys, president de la Fundació Gaddafi, interlocutor del Polisario i ferm partidari del liberalisme econòmic i de l’obertura de Líbia al mercat internacional. A més, Seif al-Islam feia anys que mantenia molt bones relacions amb el Middle East Policy Council nord-americà per impulsar el restabliment de relacions amb els Estats Units. Un altre fill seu amb possibilitats era Al-Saadi, que va fer servir el futbol per revitalitzar la imatge de Líbia, quan el 2002 el país va acollir la final de la Supercopa italiana i va adquirir el 8% d’accions de la Juventus a través de la Lybian Arab Foreign Investment Company (Lafico), la mateixa companyia que als anys setanta havia comprat un 10% de les accions de la Fiat.