Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Gadaffi mostra a Aznar un cavall de raça àrab durant la visita del president espanyol.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas 11-S (80)
Conflicte a l`Afganistan (88)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Fonamentalisme islàmic (82)
Guerra d`Iraq (558)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Al-Saadi Gaddafi (2)
Jack Straw (42)
Muammar al-Gaddafi (26)
Saddam Hussein (164)
Seif Al-Islam Gaddafi (2)
Entitats Entitats
Agència Internacional de l`Energia Atòmica (36)
Al-Ittahd (equip de futbol de Líbia) (1)
Cable Network News (16)
Consell de Seguretat de les Nacions Unides (18)
FIAT (12)
Futbol Club Barcelona (971)
Govern dels Estats Units (145)
Juventus de Torí (23)
Lybian Arab Foreign Investment Company (2)
Middle East Policy Council (2)
Organització de la Unitat Africana (20)
Organització de les Nacions Unides (606)
Pan American World Airways (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Pròxim Orient (Orient Mitjà) (52)
Afganistan (65)
Corea del Nord (República Popular Democràtica) (53)
Estat Espanyol (1908)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Iran (Rep. Islàmica) (60)
Iraq (196)
Líban (33)
Líbia (16)
Síria (República Islàmica) (24)
Lockerbie (Escòcia, Regne Unit) (2)
35 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
La renovació de Gaddafi
Líbia
A l’acabar l’any, la notícia que l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) iniciaria la tercera setmana de desembre les inspeccions nuclears a Líbia amb l’autorització expressa del general Muammar al–Gaddafi va fer tornar aquest país nord-africà al primer pla de l’actualitat internacional, de la qual havia estat apartada durant molts anys a causa de l’hermetisme que envoltava la vida del règim libi i del paper que havia jugat en la dècada dels vuitanta al costat del terrorisme internacional, en general, i de l’islamista en particular.

En una entrevista a la cadena de televisió CNN, la primera que concedia a un mitjà nord-americà, el general Gaddafi va confirmar personalment el 23 de desembre aquesta decisió, tot recalcant que el país feia temps que havia renunciat a la possessió d’armes de destrucció massiva, que no tenia res a amagar a la comunitat internacional i que estava personalment interessat a refer els vincles amb Occident per garantir el progrés i el desenvolupament del seu poble. A més, Gaddafi va comminar Corea del Nord, l’Iran i Síria a seguir el mateix camí i a iniciar un corrent de simpatia amb els països més desenvolupats del món, particularment amb els Estats Units.

En el context de lluita radical contra el terrorisme internacional conduïda pels Estats Units des dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 i concretada en la invasió de l’Afganistan i de l’Iraq, Washington va considerar aquestes manifestacions de Gaddafi com una consecució de gran magnitud, equivalent a la captura de Saddam Hussein, produïda el 13 de desembre, al constituir un precedent totalment innovador en el conjunt del món àrab per dissuadir les postures d’aïllament i resistència contra Occident predicades per l’islamisme radical i també per afavorir la via de la cooperació i el desenvolupament econòmic en què els Estats Units posaven les seves esperances de recuperació per a la zona. La perspectiva incloïa també la causa palestina, de la qual Gaddafi havia estat un destacat valedor, sobretot quan a mitjans de la dècada dels vuitanta va acollir la direcció de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) quan aquesta va ser foragitada del Líban. Precisament, per aquesta raó Gaddafi va patir dos raids aeris nord-americans el 1986 que van posar en perill la seva vida i la de la seva família, i va estar implicat en l’orquestració des de Líbia de l’atemptat contra la Panam, que el 1988 va costar la vida a 270 persones a l’explotar l’avió en què viatjaven sobre la localitat escocesa de Lockerbie i pel qual la comunitat internacional li havia demanat repetidament responsabilitats.

Al lliurar a la justícia britànica dos dels implicats en l’atemptat de Lockerbie, a mitjans d’any, Gaddafi va reconèixer públicament la implicació del règim en l’atemptat i es va comprometre a indemnitzar les famílies de les víctimes, i va seguir el preacord que l’any anterior havia establert amb el govern britànic, amb motiu de la visita que el ministre d’Exteriors d’aquest país, Jack Straw, va fer a Líbia aquell any, que va precedir la seva adscripció a la nova Unitat Africana, encapçalada per Sud-àfrica i constituïda el juliol del 2002. El 2003, a més, i coincidint amb la presidència de torn de la comissió de drets humans de les Nacions Unides que va exercir des del mes de gener, posant fi a un llarg aïllament internacional de deu anys, Gaddafi va prendre noves posicions en el context internacional, moderant el seu tradicional panarabisme, assumint la resolució 1.441 de les Nacions Unides contra l’Iraq i condemnant la dictadura de Saddam Hussein.

En tot aquest procés, que va incloure una visita del president de govern espanyol, José María Aznar, el setembre actuant en nom de la coalició aliada a l’Iraq i poc després que el Consell de Seguretat de l’ONU aixequés les sancions imposades el 1992, Gaddafi havia comptat, a més, amb el protagonisme destacat de dos fills seus: Al-Saadi Gaddafi i Seif al-Islam. El primer va fer servir el futbol per revitalitzar la imatge del Líban, quan el 2002 el país va acollir la final de la supercopa italiana i va adquirir el 8% d’accions del Juventus a través de la Lybian Arab Foreign Investment Company (Lafico), la mateixa companyia que la dècada dels setanta havia comprat un 10% de les accions de la FIAT. El 2003, precisament, Al-Saadi Gaddafi va ser a Barcelona per enfrontar el seu equip, l’Al-Ittahd, amb el Barça, previ pagament de 300.000 euros. L’altre fill de Gaddafi, Seif al-Islam, feia anys que mantenia molt bones relacions amb el Middle East Policy Council nord-americà per impulsar el restabliment de les relacions amb els Estats Units.