Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Resultats eleccions

Resultats eleccions

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política espanyola (900)
Relació entre política i mitjans de comunicació (107)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Alfredo Pérez Rubalcaba (65)
Carlos Westendorp (11)
Felipe González (226)
Fèlix Pons (5)
Gustavo Suárez Pertierra (3)
Javier Solana (84)
Jerónimo Saavedra (5)
Joan Lerma (35)
Joan Carles de Borbó (205)
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Aznar (620)
Julián García Vargas (9)
Julio Anguita (42)
Luis Roldán (47)
Narcís Serra (73)
Entitats Entitats
ABC (35)
Cadena COPE (52)
Centre Nacional d´Intel·ligència (38)
Convergència i Unió (1824)
El Mundo (40)
Izquierda Unida (222)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Unió Europea (1018)
31 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
L'impàs de la política espanyola
La política espanyola va estar marcada durant l'any 1995 per la inestabilitat d'un govern socialista contaminat per tota mena d'escàndols i casos de corrupció i per l'ascens del principal partit de l'oposició: el Partit Popular, que no va tenir dubtes a l'hora d'utilitzar tots aquests escàndols com a instrument de desgast contra el govern.

Vista des de Catalunya, la situació va prendre un caràcter específic, ja que el suport parlamentari que oferia Convergència i Unió al govern de Felipe González va ser utilitzat reiteradament per l'oposició no només per combatre CiU, sinó també per acusar el conjunt de catalans. Les transferències eren presentades com a botins de guerra obtinguts mitjançant el xantatge, i de la immersió lingüística en deien genocidi cultural.

Aquesta visió era formulada tant per l'oposició de dretes dirigida per José Maria Aznar com per la d'esquerres de Julio Anguita. De fet, PP i Izquierda Unida van actuar al llarg de l'any amb una estratègia coordinada de desgast que alguns van qualificar de pinça. Al costat de la pinça dels partits, n'hi havia una altra de tant o més poderosa: la que formaven mitjans de comunicació com Abc, EI Mundo o la COPE, que van fer de l'insult contra el govern i qui li donava suport la seva principal línia informativa.

De fet, a principis d'any semblava que el govern tenia prou capacitat per continuar. El 9 de febrer es va acabar el debat de política general al Congrés i, malgrat les peticions de dimissió llançades per PP i IU, es va aprovar una resolució presentada conjuntament pel PSOE i CiU amb l'objectiu de deixar clara la voluntat de governar i l'estabilitat parlamentària del govern.

Una setmana abans s'havia produït la detenció a Laos de l'ex-director general de la Guàrdia Civil Luis Roldán. El govern havia demostrat la seva voluntat de perseguir els corruptes, però alhora havia demostrat també les seves deficiències quan no va ser capaç d'aclarir des del començament en quins termes s havia dut a terme la detenció.

Ben aviat la proximitat de les eleccions municipals i autonòmiques, en què totes les enquestes preveien una espectacular davallada del PSOE, i el progressiu escalfament del cas GAL des de l'ingrés a la presó de Rafael Vera el 16 de març, van tornar a tensar l'ambient polític.

ELECCIONS MUNICIPALS I AUTONÒMIQUES
El Partit Popular va presentar les eleccions del 28 de maig com unes primàries en què calia votar per criteris de política general i no pas en funció d'interessos específics dels municipis o les comunitats autònomes convocades a les urnes (totes excepte Catalunya, Euskadi, Galícia i Andalusia).

L'aposta li va sortir bé. El Partit Popular va arrasar el PSOE tant en les eleccions municipals com en les autonòmiques i va capgirar el mapa polític espanyol. El PP va ser la força més votada en 11 de les 13 autonomies on hi havia eleccions i en 42 dels 50 Ajuntaments de capital de província. En el còmput total de vots, el PP va sumar el 35,26% dels sufragis i el PSOE un 30,81%.

Després d'aquesta victòria, el PP va canviar lleugerament la seva estratègia. Els seus dirigents van creure que, després del triomf electoral, la seva arribada al govern de l'Estat era inevitable i que només necessitaven tenir una mica de paciència i no cometre errors gaire grossos. En aquest sentit, els nous governs del PP a ajuntaments i comunitats autònomes van adoptar un perfil baix tot esperant unes eleccions generals que tothom considerava imminents.

Al llarg del mes de juny, mentre el cas GAL no parava de créixer, CiU va començar a reconsiderar la seva estratègia de donar suport al govern socialista. El 10 de juny el consell nacional d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va anunciar que retiraria el suport al govern del PSOE tan bon punt l'executiu presentés el projecte d'ampliació de la llei de l'avortament, que Felipe González havia decidit rellançar per guanyar els suports perduts per l'esquerra.

Dos dies després, el comitè d'enllaç de CiU va anunciar que el 17 de juliol decidiria si continuava mantenint o no el suport al govern del PSOE, que acusava d'adoptar una posició tímida en el terreny econòmic, que no permetia aprofitar la conjuntura expansiva, i de retardar o fins i tot obstruir sistemàticament els traspassos de competències pendents.

Pràcticament CiU donava per acabada l'etapa de col·laboració amb el govern, però buscava una forma de trencament que permetés garantir dos dels seus principals objectius: que no se celebressin eleccions a les Corts durant el segon semestre de l'any i que les eleccions espanyoles no acabessin coincidint amb les del Parlament de Catalunya.

Si a CiU encara hi havia algun dubte sobre la conveniència de provocar eleccions anticipades, el 12 de juny El Mundo va fer públic que des del 1984 el Centre Superior d'Informació de la Defensa (Cesid) havia interceptat i enregistrat converses telefòniques, privades i oficials, de destacades personalitats de la vida política i econòmica espanyola, inclòs el rei Joan Carles. Aquest nou escàndol va conduir a la dimissió del vicepresident del govern, Narcís Serra, que havia tingut un paper cabdal en la potenciació del Cesid des de la seva arribada al ministeri de Defensa l'any 1982, i la del ministre de Defensa, Julián García Vargas. La vicepresidència va quedar vacant, el ministre d'Educació Gustavo Suárez Pertierra va ser designat nou ministre de Defensa. Jerónimo Saavedra va passar d'Administracions Públiques a Educació i Joan Lerma es va fer càrrec del ministeri d'Administracions Públiques.

El portaveu del govern, Alfredo Pérez Rubalcaba, va manifestar que aquests canvis permetrien "arribar fins a final d'any", i que es garantia "una raonable continuïtat per desenvolupar els treballs de la presidència de la Unió Europea i aquells que marca la resolució del debat de política general". Després d'aquesta crisi, el govern es trobava ja, de fet, en una situació de provisionalitat.

CAP A UNES ELECCIONS ANTICIPADES
El 14 de juliol Felipe González va anunciar que les eleccions a Corts Generals s'avançarien a la primavera del 1996. Tres dies després, Jordi Pujol va comunicar que el comitè d'enllaç de CiU havia decidit retirar el suport global que havia donat al govern central en els dos anys anteriors. Ja només calia aclarir si CiU votaria a favor o no dels pressupostos generals de l'Estat per al 1996 i en quina data es convocarien les eleccions al Parlament de Catalunya. Finalment, CiU va decidir no votar els pressupostos, i les eleccions al Parlament de Catalunya van ser fixades per al 19 de novembre de 1995.

A partir d'aquí, i mentre la presidència espanyola de la UE es desenvolupava sense entrebancs i es tramitaven i s'aprovaven lleis tan importants com el nou Codi Penal, la gran incògnita de la política espanyola era si Felipe González tornaria a encapçalar les llistes socialistes.

González havia declarat reiteradament que volia deixar pas a un nou candidat, i dintre del PSOE ja s'havia iniciat, tímidament, el debat sobre la figura del possible successor. L'evolució del cas GAL i el fet que Felipe González pogués ser imputat pel Tribunal Suprem reforçava la conveniència de canviar el cap de llista. A totes les travesses Javier Solana es configurava com l'home destinat a substituir González si aquest decidia finalment no presentar-se.

Però els primers dies de desembre, Solana va ser nomenat secretari general de l'OTAN i Carlos Westendorp y Cabeza el va substituir tom a ministre d'Afers Estrangers. El mateix dia que es va fer públic el relleu, el 18 de desembre, Felipe González va anunciar que encapçalaria el cartell electoral del PSOE a les pròximes eleccions, que tothom preveia que se celebrarien el març del 1996. González seria el cap de llista socialista per setena vegada consecutiva.

Totes les cartes eren ja sobre la taula. El semestre de presidència espanyola de la UE s'havia tancat amb la Cimera de Madrid, i els pressupostos generals de l'Estat no s'havien aprovat i s'havien de prorrogar els del 1995.

Les enquestes seguien parlant d'avantatge del PP, però semblava que el PSOE, i personalment Felipe González, encara tenia alguna possibilitat de fer capgirar els resultats en unes eleccions que finalment se celebrarien el 3 de març de 1996.

El final de la legislatura, tot i que les eleccions encara no havien estat oficialment convocades, va tenir lloc el 27 de desembre. "S'aixeca la sessió i alguna cosa més." Amb aquesta fina ironia, que combinava una fórmula rutinària i l'anunci d'esdeveniments importants, el president del Congrés de Diputats, Fèlix Pons, posava fi al període de sessions, a la legislatura i a la seva pròpia carrera com a president de la Cambra.

En el seu últim discurs, Pons va dir a ses senyories que si "xifren les seves esperances de felicitat en béns que abastin a tothom, la seva felicitat serà més duradora".