Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Rafael Alberti va rebre l'homenatge dels seus veïns després de la seva mort

Articles dependents
José Agustín Goytisolo
Maria Àngels Anglada
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Literatura i llibres (278)
Personatges Personatges
Alejo Carpentier (1)
César Vallejo (1)
Dámaso Alonso (1)
Federico García Lorca (8)
Gerardo Diego (1)
Juan Ramón Jiménez (1)
Miguel Ángel Asturias (2)
Pablo Ruiz Picasso (21)
Pedro Salinas (1)
Rafael Alberti (5)
Entitats Entitats
Premi Miguel de Cervantes (25)
Premio Nacional de Teatro (8)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Cadis (Andalusia) (11)
54 lectures d'aquest article
28 impressions d'aquest article
Adéu a Alberti, l'últim poeta del 27
Literatura
El dijous 27 d’octubre del 1999 va morir al seu domicili de Puerto de Santa María (Cadis) el poeta Rafael Alberti, l’últim representant de la generació del 27, aquell excepcional grup del que també van formar part Miguel Hernández, Federico García Lorca, Pedro Salinas, Gerardo Diego, Dámaso Alonso o Luis Cernuda. Alberti va morir als 96 anys a causa d’una insuficiència cardiorespiratòria. Des de feia tres anys el seu estat de salut era molt precari i pràcticament no sortia del seu domicili. En el moment de la seva mort estava acompanyat de la seva segona esposa, María Asunción Mateo.

Rafael Alberti Merello havia nascut el 16 de desembre de 1902 al Puerto de Santa María i era el cinquè dels sis fills que van tenir Agustín Alberti i María Merello, una família d’origen italià i tradició vinatera que el 1917 es va traslladar a Madrid. Afeccionat des de jove a la pintura, la mort del seu pare el 1920 el va conduir també cap a la poesia. En aquells anys d’inquietud artística, va entrar en relació amb altres joves poetes, com Dámaso Alonso, Federico García Lorca o Vicente Alexandre. Entre 1920 i 1924 reuneix els seus primers versos en un poemari titulat Mar y Tierra, que el 1924 va guanyar el Premio Nacional de Literatura juntament amb Gerardo Diego, el llibre finalment es va titular Marinero en Tierra.

A la segona part de la dècada va conèixer els poetes Juan Ramón Jiménez, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Emilio Prados, Manuel Altolaguirreme i al músic gadità Manuel de Falla. En aquells anys va publicar: La amante (1926), El alba del alhelí (1928) Cal y canto (1929) i Sobre los àngeles (1929), una obra de clara influència surrealista, en la que Alberti va reflectir una profunda crisi espiritual.

El 1930 es va casar amb la també escriptora María Teresa León, que va abandonar el seu marit i els seus fills per ajuntar-se amb ell. A principis dels anys trentes, la parella es va afiliar al Partit Comunista i va participar activament en les revoltes contra la Dictadura de Primo de Rivera i en favor de la República. El 1930, Alberti va publicar la seva primera obra de teatre, El hombre deshabitado , i va entrar en contacte amb Pablo Picasso i alguns dels més destacats escriptors llatinoamericans: Alejo Carpentier, César Vallejo i Miguel Àngel Asturias.

El 1932, becat per la junta per l’ampliació de Estudis de la Segona República, va fer el seu primer viatge a la URSS. De retorn a Espanya, el 1933 va fundar amb la seva dona la revista Octubre i va escriure poemaris revolucionaris com Un fantasma recorre Europa (1933) o Trece bandas y cuarenta y ocho estrellas (1936), poema anti-imperialista que va impedir al poeta entrar als Estats Units fins el 1981.

Després de prendre partit pel Front Popular, durant la guerra va ser nomenat director del Museu Romàntic de Madrid. El 1939 Rafael Alberti i María Teresa León van exiliar-se a França, on ell va treballar com a locutor de ràdio mentre escrivia els poemes de Entre el clavel y la espada. En esclatar la segona guerra mundial, van marxar a Buenos Aires on el 1941 va néixer l’única filla del matrimoni, Aitana. A l’Argentina, Alberti va publicar nous llibres de poemes com Oda maritíma. Baladas y canciones del Paraná (1953), va estrenar obres de teatre com El adefesio (1944) o Noche de guerra en el Museo del Prado (1956), i va començar a publicar les seves memòries titolades La arboleda perdida (1959).

El 1963, Rafael i María Teresa van anar a viure a Roma on Alberti va conèixer a la biòloga catalana Beatriz Amposta amb qui va tenir una relació sentimental durant 6 anys. Allà va escriure, entre d’altres, Roma peligro para caminanates (1968) i Los ocho nombres de Picasso i no digo más de lo que digo (1970).

El 27 d’abril de 1977, Rafael Alberti i María Teresa León van tornar a Espanya. Aquell mateix any, el poeta va ser elegit diputat comunista per Cadis. Degut a la seva edat, ben aviat va renunciar a l’activitat política pública, però va seguir publicant llibres com Los hijos del drago y otros poemas (1986). En aquests anys va rebre, entre d’altres distincions, el Premio Nacional de Teatro (1981) i el Cervantes (1984). El juliol de 1987 va patir un greu accident de trànsit que va paralitzar la seva producció. Tot i així, en la convalescència va escriure Accidente, Poemas del hospital (1987).

El 1988 va morir María Teresa León, afectada de la malaltia Alzheimer. El 13 de juny de 1990 Alberti es va casar amb María Asunción Mateo, amb qui va viure al Puerto de Santa María fins al final.

Després de la mort del poeta, el 30 de novembre de 1999 es va procedir a l’obertura del testament, l’últim firmat per Alberti el 10 de desembre de 1996, que deixava la pràctica totalitat dels béns del poeta a María Asunción Mateo i els seus dos fills. Aitana l’única filla del poeta i resident a Cuba va manifestar que es tractava d’“una espoliació i una manipulació barroera” mentre amics i familiars de Rafael Alberti acusaven María Asunción Mateo d’haver obligat el poeta a firmar diversos documents quan les seves facultats estaven minvades.