Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Augusto Roa Bastos

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Personatges Personatges
Alfredo Stroessner (2)
Augusto Roa Bastos (4)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Asunción (Paraguai) (2)
Buenos Aires (Argentina) (28)
Tolosa de Llenguadoc (França) (18)
29 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
Augusto Roa Bastos (1917-2005)
Literatura
Augusto Roa Bastos, considerat el millor escriptor del Paraguai, va morir el 26 d’abril, als 87 anys, al sanatori Santa Clara d’Asunción, on havia ingressat uns dies abans després de patir una caiguda a casa seva que li va causar un hematoma subdural.

Perseguit per la dictadura d’Alfredo Stroessner, Roa Bastos va ser un referent ètic i literari per a tota una generació de joves intel·lectuals d’Amèrica llatina. La seva obra està impregnada dels paisatges i la història tortuosa que va haver de patir al seu país i després en els cinquanta anys d’exili.

Nascut a Asunción, la capital del Paraguai, el 13 de juny de 1917, de mare d’origen portuguès molt cultivada i d’un petit burgès gerent d’una fàbrica de sucre, de ben petit es va traslladar amb la seva família a Iturbe, un petit poble sucrer de la regió del Guairà, escenari dels seus primers relats. Allà va viure els desastres de la Guerra del Chaco, que va oposar Paraguai i Bolívia entre el 1932 i el 1935. En una ocasió es va escapar amb un grup d’amics de l’escola a les zones de combat per fer d’auxiliar d’infermeria.

La seva infància al paradís idíl·lic d’Iturbe, que s’anava destruint per la fàbrica que hi feia el seu pare, també li va obrir la consciència de la destrucció de la naturalesa, una altra de les constants de la seva obra.

Posteriorment, va anar a viure a la capital amb el seu oncle, el bisbe Hermenegildo Roa, qui va promoure les seves lectures. Als 13 anys, va escriure la seva primera obra de teatre, i als 14 el primer llibre de contes, Lucha hasta el alba (1931).

El 1933 va deixar els estudis per treballar com a administratiu a la banca i en altres oficis, i va començar a col·laborar al diari paraguaià El País. El 1945, invitat pel British Council, va ser corresponsal d’aquest rotatiu a Gran Bretanya i a França, i va cobrir el final de la Segona Guerra Mundial. Tot l’horror que l’envoltava el combatia escrivint i recitant poesia i elaborant la seva primera novel·la, Fulgencio Miranda.

V anar tornant al seu país, però un seguit de cops d’Estat i dictadures el van obligar a exiliar-se a Buenos Aires el 1947, on també va ser expulsat pels militars argentins, i va acabar traslladant-se a Tolosa (França). No va poder tornar al seu país fins després de la caiguda del règim del general Stroessner (que va manar des del 1954 al 1989), i s’hi va instal·lar definitivament el 1996, amb quasi 50 anys d’exili.

En els anys 80, va iniciar una sèrie d’estades a Espanya que li van concedir la nacionalitat espanyola el 1983.

El 1989, va rebre el Premi Cervantes per l’acollida que havia tingut la seva obra a l’estat espanyol. Roa Bastos va destinar part de la dotació del premi al Congrés del Paraguai, concretament al projecte Fundalibro Cervantes, que ell mateix va dirigir.

En el seu exili a França, Roa Bastos va ensenyar llengua i literatura guaraní. El seu matrimoni amb Iris Giménez, especialista de la llengua náhuatl i cultures antigues de Mèxic, el va ajudar a mantenir la seva defensa per les cultures indígenes de l’Amèrica Llatina, una altra de les constants de la seva obra.

Gran creador de novel·les, com Hijo del hombre (1960), El sonámbulo (1976), Vigilia del Almirante (1992), Contravida (1994) i Un país detrás de la lluvia (2002), també en va ser un genial destructor. A finals dels anys vuitanta, va destrossar el manuscrit d’una de les seves novel·les més esperades, El fiscal, quan ja gairebé la tenia acabada. Segons ell mateix explicava, el va destruir per no desmoralitzar el procés democràtic del Paraguai, ja que la primera versió de la novel·la era “un judici molt fort no solament contra la dictadura com a règim de poder total, sinó també de tota la societat que havia tolerat el seu ressorgiment”. Aquesta destrucció el va alliberar i li va permetre tornar a escriure El fiscal amb llibertat i publicar-la el 1994, amb gran èxit.

La seva obra més emblemàtica, Yo, el supremo (1974), considerada per la crítica una de les més importants de l’Amèrica Llatina, és un fascinant retrat de l’exdictador Gaspar Rodríguez de Francia (1814-1840), que va governar el país amb mà de ferro durant 25 anys després de la independència el 1811.

A Madama Sui (1995), Roa Bastos s’ocupa de Stroessner, a qui anomenava “Tiranosaurio”, definint el seu règim com “la més llarga dictadura que registra la cronologia dels règims de força en terra sud-americà”.

Roa Bastos, qui va tenir sis fills, també va escriure contes com El trueno entre las hojas (1953), El baldío (1966), Madera quemada (1967), Moriencia (1969), Cuerpo presente y otros cuentos (1972), Antología personal (1980), Contar un cuento y otros relatos (1984) i El polisapo (2002); obres de teatre, com Mientras llegue el día (1946), i poesia: El ruiseñor de la aurora y otros poemas (1942), El naranjal ardiente, nocturno paraguayo (1960), Metaforismos (1996) i La tierra sin mal (1998).