Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Bohumil Hrabal, amb Pasqual Maragall, en la seva visita a Barcelona el novembre del 1995

Dario Fo rebent el premi Nobel de literatura 1997 de mans del rei Carles Gustau de Suècia

L'autor de 'Mort accidental d'un anarquista', Dario Fo, va ser guardonat amb el Nobel de literatura

Articles dependents
Bohumil Hrabal
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Premis Nobel (196)
Personatges Personatges
Dario Fo (7)
Franca Rame (1)
Franco Parenti (1)
Giustino Durano (1)
Entitats Entitats
Partit Comunista Italià (11)
Premis Nobel (98)
30 lectures d'aquest article
26 impressions d'aquest article
Dario Fo, Nobel accidental a un comediant
Literatura
El divendres 9 d'octubre de 1997 l'Acadèmica Sueca va atorgar el premi Nobel de Literatura a l’actor i autor teatral italià Dario Fo, de 71 anys. L'Acadèmia va avalar la seva elecció, qualificant a Dario Fo com "el còmic més seriós del món" i destacant la seva capacitat per compaginar els llenguatges de la provocació i de la imaginació, a la manera com ho feien els joglars de l’Edat Mitjana. Poques hores després de donar a conèixer la seva decisió, l’Acadèmia Sueca va desmentir la notícia que afirmava que Dario Fo ja coneixia la seva elecció des feia quinze dies, segons deien alguns mitjans que havia comentat la seva dona, Franca Rame.

L’elecció de Dario Fo per part de l’Acadèmia Sueca va sorprendre tothom i, en molts casos, va ser objecte de no poques crítiques, fins i tot del Vaticà, que no veien amb bons ulls el guardó atorgat a un destacat militant comunista, que mai s’havia avingut amb el poder oficial, ni dins ni fora del seu país. L'Osservatore Romano va escriure que l’elecció de l’Acadèmia Sueca era com "afegir el nom d’un bufó en una llista en la qual abans hi figuraven genis." En general, els comentaris adversos a Dario Fotenien la seva explicació en el fet del caràcter compromès, popular i, a cops, propagandístic que havia tingut la seva obra, tant en la seva vessant d’escriptor com en la d’actor.

Altres sectors, en canvi, van veure en l’elecció de Dario Fopel premi el reconeixement a una tasca dramatúrgica compromesa i molt arrelada en el sentir i el pensar populars, el principal valor de la qual era la manera senzilla i, alhora, universal que tenia de plantejar els conflictes humans. En tot cas, l’elecció de Dario Fo pel Nobel havia canviat la tendència de l'Acadèmia Sueca a premiar la “correcció política” i constituïa el segon cas d’atorgament a un iconoclasta després de Gabriel García Márquez, molt criticat per la seva amistat amb el dictador Fidel Castro.

Dario Fo es convertia així, en el sisè Nobel de Literatura italià. Anteriorment havien rebut el guardó de l’Acadèmia Sueca Giosuè Carducci (1906), Grazia Deledda (1926), Luigi Pirandello (1934), Salvatore Quasimodo(1959) i Eugenio Montale (1975).

El nou premi Nobel havia estat processat quaranta vegades per delicte d'opinió i censurat en diverses ocasions per la cultura oficial, sense oblidar el segrest i violació que va patir la seva dona el 1973 per part d'una banda feixista.

L’obra de Dario Fono estava adreçada ni als intel•lectuals, ni a les institucions, ni tampoc a les acadèmies. El dramaturg italià escrivia per actuar, per representar i per apropar un missatge de crítica al poder i d’esperança pels que creia que eren els sectors més desvalguts de la societat. Això va ser així, particularment, en els anys seixanta i setanta quan el referent cultural bàsic era l’anomenada utopia revolucionària; però va continuar essent-ho també quan es va ensorrar el miratge de l’Europa de l’Est. Dario Fo no va canviar de terreny i va continuar amb el seu missatge crític. "Aquest Nobel l'han guanyat l'humorisme, la sàtira, el grotesc, la llibertat de poder-nos riure de nosaltres mateixos, però sobre tot de poder-nos riure dels que detenten, de manera infame, el poder.", va explicar Dario Fo, afegint “Déu existeix i és un joglar."

Dario Fo va néixer a Sangiano, Varese, a la Llombardia, el 24 de març de 1926. Fill d'una pagesa i d'un cap d'estació ferroviària, va estudiar pintura a l'Acadèmia de Brera de Milà i Arquitectura a la Politècnica de la mateixa ciutat. Atrapat en l'esperit de la Commedia dell'Arte, el 1951 va formar un trio còmic de cabaret amb Franco Parenti i Giustino Durano.

Casat des del 1954 amb l'actriu Franca Rame, amb qui va tenir un fill, Jacopo, el 1959 va fundar la companyia "Fo-Rame", en la que participava com a actor, a més de creador, i per a la que va escriure un total de 7 comèdies, entre les que destacaven La Marcolfa, Gli arcangeli non giocano a flipper i Isabel. La companyia va gaudir d'un gran èxit televisiu en produir i realitzar un programa anomenat Canzonissima.

El 1968, va fundar un grup de teatre vinculat orgànicament al Partit Comunista d’Itàlia, La Nuova Scena, amb la finalitat d'actuar a barris, fàbriques i presons. D'aquella època era una de les seves obres emblemàtiques, Il Misterio buffo (1969). El 1970, va crear juntament amb la seva muller, col•lectiu La Comune, dirigit a un públic molt ampli, però amb una finalitat de lluita política.

Tot això li va reportar problemes. El 1980 va ser vetat a la televisió estatal i se li va negar el visat d'entrada als Estats Units d'Amèrica, on no va anar fins el 1984 amb motiu de l’estrena de Mort accidental d'un anarquista (1970), la seva obra més popular i més representada.