Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Elfriede Jelinek

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Literatura i llibres (278)
Premis Nobel (196)
Premis, guardons i homenatges (507)
Personatges Personatges
Elfriede Jelinek (4)
Entitats Entitats
Reial Acadèmia de les Ciències de Suècia (32)
23 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Elfriede Jelinek
Literatura
El 7 d’octubre, l’Acadèmia Sueca va concedir el premi Nobel de literatura 2004 a l’escriptora austríaca Elfriede Jelinek pel “fluir musical de veus i contraveus en les seves novel·les i obres, que amb un extraordinari zel lingüístic revelen l’absurditat dels clixés de la societat i el seu subjugant poder”.
Nascuda el 20 d’octubre del 1946 a Mürzzuschlag (Estíria, Àustria), de pare jueu txec i mare austríaca de bona societat, Jelinek es va criar a Viena. Després d’interrompre els seus estudis el 1967, va començar a escriure lírica i textos en prosa i aquell mateix any va publicar el seu primer poemari, Les ombres de Lisa.

El 1968 va ser activista del moviment contestatari austríac i el 1974 va ingressar al partit comunista. De fet, no hi ha hagut esdeveniment de rellevància a Àustria del qual Jelinek no hagi opinat –alguns mitjans de comunicació la titllen de “màquina d’opinió”–, sobretot en el moment en què el Partit Popular va decidir formar coalició amb el partit nacional liberal del populista Jörg Haider.

Durant els anys setanta, va viure una bona temporada a Berlín, a Roma i a Munic, on es va casar amb Gottfried Hüngsberg.

Pel seu estil propi, tant estilísticament com formalment, Jelinek no es pot inscriure en cap corrent literari. Les seves novel·les, començant per Somos reclamo, baby (1970), mai han estat convencionals. En algunes renuncia a protagonistes, altres vegades prescindeix d’una trama. Les amants (1974) –que Proa publicarà en català ben aviat– és una caricatura de les novel·les roses, Los encerrados (1980) ho és dels petits burgesos i ¡Oh bosque silvestre, cómo protegerse de él! (1985) nega l’existència del sentiment de la pàtria.

El 1983 va escriure la seva obra mestra, La pianista, una novel·la de contingut clarament autobiogràfic que va ser portada amb èxit al cinema per Michel Hanake el 2001. Amb Desig (1989), va denunciar la violència sexual contra la dona com a exponent de la brutalitat de la societat, una societat, l’austríaca, que la va crucificar per Els fills dels morts (1995), en què pinta Àustria com un regne de morts.
Jelinek, minoritària, rebel i provocadora, és poc coneguda a l’Estat espanyol (només s’han traduït al castellà tres títols seus Los excluidos (1992), La pianista (1993) i El ansia (1993) i cap en català), però en l’àmbit germànic és una autora teatral molt prestigiosa i reconeguda per la crítica.

El 10 de desembre, Jelinek no va assistir a la cerimònia d’entrega dels premis, al·legant fòbia social, una patologia que fa que les multituds li provoquin al·lèrgia. L’austríaca va enregistrar el seu discurs en un vídeo i el va enviar a Estocolm. Alhora va ser difós per Internet.