Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Joan Ferraté (1924-2003)

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Personatges Personatges
Ausiàs March (7)
Carles Riba (9)
Gabriel Ferrater (7)
Joan Ferraté (3)
Josep Carner (3)
Entitats Entitats
Laye (1)
Seix-Barral (4)
Universitat de Barcelona (193)
71 lectures d'aquest article
Joan Ferraté (1924-2003)
Literatura
La nit del 12 al 13 de gener l’escriptor i filòleg Joan Ferraté va morir a Barcelona als 78 anys mentre dormia. Nascut a Reus el 1924, Ferraté era considerat un referent d’exigència, lucidesa i passió en les diferents facetes de la seva activitat literària: com a crític, com a editor de textos, com a traductor i com a poeta.

Llicenciat en filologia clàssica per la Universitat de Barcelona, Ferraté va viure a Cuba, on va exercir de professor universitari de llengües clàssiques i literatura entre el 1945 i el 1960 i també d’assessor educatiu del govern cubà. Posteriorment, va viure al Canadà, on va ser professor de literatura espanyola i de literatura comparada a la Universitat d’Alberta durant més de vint anys, fins que es va jubilar.

Va compaginar aquesta tasca docent amb la feina de director literari de l’editorial Seix Barral –entre el 1970 i el 1973– i la publicació de diversos assajos. El 1985 va tornar definitivament a Barcelona per jubilar-se.

Intel·lectual d’amplis horitzons, Ferraté –germà del també poeta Gabriel Ferrater– va deixar estudis sobre Ausiàs March, Carles Riba i Josep Carner, i traduccions de Kavafis, de poetes grecs arcaics i, fins i tot, de Du Fu, que donen una idea de la vasta cultura que posseïa.

Voluntàriament apartat d’acadèmies i capelles, quan va tornar a Catalunya es va convertir en una presència estimulant, provocadora i aguda en la premsa catalana. Els seus articles, sovint polèmics, els va reunir en llibres com Provocacions (1989), Apunts en net (1991) i Opinions a la carta (1993).

En un ambient literari que ell considerava marcat pel bany maria i per la submissió a dictats, Ferraté sempre va anar al seu aire. És el cas gairebé únic d’un crític que no es va moure per les ànsies de promoció, sinó per una passió lectora persistent i aprofundida, per un afany d’entendre i ajudar a entendre aquells escriptors que el van marcar (March, Eliot, Carner, Riba, etc.).

A Teoria del poema –que recull alguns articles publicats a la revista Laye primer i a Dinàmica de la poesia després– Ferraté va desenvolupar la seva teoria poètica, basada en esquemes lingüístics i en la concepció del poema com a un objecte imaginari i dinàmic. Aquesta obra va situar Ferraté en l’avantguarda de la crítica i la teoria literària en tot l’àmbit hispànic.

A diferència d’altres teòrics de la literatura, Ferraté va aplicar les seves reflexions a poemes concrets, i sempre va parlar i escriure amb gran claredat. A més de traduir els poemes dels altres, va recollir els seus a Catàleg general 1952-1981, un llibre publicat a Quaderns Crema el 1987, on hi ha poemes sorgits de les moltes lectures i de la seva vida.