Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Personatges Personatges
Anna Sallés (2)
Borja de Riquer (4)
Daniel Vázquez (1)
George Brassens (4)
Guillermina Motta (5)
Joan Tugores (8)
Joan Rigol (48)
Joan Clos (169)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Saramago (12)
Manuel Vázquez Montalbán (15)
Ramon Pelegero (44)
Rosa Regàs (7)
Salvador Espriu (19)
Entitats Entitats
Avui (154)
Catalunya Ràdio (123)
Dagoll Dagom (20)
El País (48)
Futbol Club Barcelona (971)
Iniciativa per Catalunya (87)
Partit Socialista Unificat de Catalunya (46)
Premi Planeta (28)
Premio Nacional de las Letras (17)
Triunfo (5)
Universitat Autònoma de Barcelona (131)
Universitat de Barcelona (193)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
89 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003)
Literatura
El 18 d’octubre del 2003 va morir a la sala d’espera de l’aeroport de Bangkok, d’un atac de cor, l’escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán, quan tornava d’una gira per universitats d’Austràlia, Nova Zelanda i Indonèsia, iniciada el 30 de setembre per impartir una sèrie de conferències. Unes quantes hores abans de la seva mort, Vázquez Montalbán havia parlat per a Catalunya Ràdio dels seus projectes i de la pròxima publicació de l’última aventura de Carvalho, Milenio, que es desenvolupa als mars del Sud.

L’anunci de la mort de Vázquez Montalbán va causar una gran commoció en la societat catalana, que l’havia convertit en una figura emblemàtica que sintetitzava les posicions d’esquerra compromeses, la qualitat literària, el sentiment i el gust per la bona vida. Tot plegat un còctel insòlit propi d’un poeta que escrivia novel·la negra i d’un periodista capaç d’endinsar-se en els terrenys de la filosofia. Les seves novel·les, els seus llibres d’assaig, els seus poemes i, sobretot, els seus articles a la premsa (en el moment de la seva mort col·laborava setmanalment a l’Avui i El País) l’havien convertit en un referent de la societat catalana.

El sentiment per la seva mort va quedar palès en l’extraordinari espai que van dedicar tots els mitjans de comunicació a glossar la seva figura i en un gest sense precedents quan, el mateix dia de la seva mort, es va guardar un minut de silenci en memòria seva al camp del Barça després d’un emotiu parlament llegit des del centre del terreny de joc pel seu amic i company de localitat blaugrana, l’historiador Borja de Riquer.

En haver mort a l’altra punta del món no es va instal·lar capella ardent i el 21 d’octubre es va celebrar al migdia la cerimònia laica privada al cementiri de Collserola, on les restes mortals de l’escriptor van ser incinerades. La cerimònia va acabar amb el pasdoble Suspiros de España.

L’acte multitudinari de comiat de Manolo Vázquez es va celebrar el vespre del mateix dia al paranimf de la Universitat de Barcelona. Al costat d’una foto de Manolo Vázquez molt somrient, hi havia la taula presidencial on es trobaven el rector Joan Tugores, Rosa Regàs, el Nobel de literatura portuguès José Saramago i el cantant Raimon. A l’esquerra de la foto hi havia la viuda, Anna Sallés, i el fill de l’escriptor, Daniel. A la dreta, una nodrida representació institucional, presidida per les màximes autoritats de Catalunya i Barcelona: Jordi Pujol, Joan Rigol i Joan Clos.

L’acte es va iniciar amb la cançó de Georges Brassens Chanson pour l’Auvergnanat mentre Tugores qualificava Vázquez Montalbán “d’extraordinari i singular”. Posteriorment, van prendre la paraula José Saramago i Rosa Regàs, i l’acte el va tancar Raimon amb la interpretació de Cançó de capvespre, de Salvador Espriu.

Daniel Vázquez va agrair la presència de tantes persones a l’homenatge al seu pare i va destacar que “a ell que era tan tímid i introvertit li hauria encantat que estiguéssiu aquí”. Anna Sallés va tancar l’acte.

Manuel Vázquez Montalban va néixer al barri del Raval de Barcelona el 14 de juny del 1939. La seva mare era republicana i catalanista i el seu pare, membre del PSUC, estava empresonat en el moment del naixement de l’escriptor.

Vázquez Montalban va viure tota la seva infantesa i primera joventut en aquest barri, es va llicenciar en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, va estudiar periodisme a l’Escola de Periodisme de Barcelona i es va graduar en periodisme a l’Escola Oficial de Madrid.

Es va iniciar en la lluita antifranquista en les files del FOC-FLP. Condemnat per un consell de guerra a tres anys de presó, en va complir un i mig a la presó de Lleida.

Les seves primeres obres publicades van ser el llibre d’assaig Informe sobre la información el 1963 i el llibre de poemes Una educación sentimental el 1967.

Políticament, després de la dissolució del FOC i l’FLP Vázquez Montalban es va incorporar al PSUC, on va arribar a formar part del comitè central. Posteriorment, es va moure sempre en l’àmbit de l’esquerra i va donar suport a la formació hereva del PSUC, Iniciativa per Catalunya.

Com a periodista va aconseguir un gran prestigi a partir del 1969, quan la revista Triunfo va publicar Crónica sentimental de España, una sèrie d’articles amb els quals es van identificar milers de joves de la seva generació.

Treballador incansable, va col·laborar en molts mitjans de comunicació i era autor d’una vasta obra intel·lectual, poètica, novel·lística i d’assaig. Tot i l’èxit de les seves novel·les, especialment les policíaques de la sèrie Carvalho, mai no va abandonar el treball periodístic, i en el moment de la seva mort col·laborava regularment als diaris Avui i El País. Vázquez Montalbán deixa una de les obres més extenses i prestigioses de la literatura i el periodisme en llengua castellana, encara que també va utilitzar la llengua catalana, per exemple per escriure textos de cançons per a Guillermina Motta i Dagoll Dagom. Va veure traslladades al cinema i a la televisió algunes de les seves novel·les de gran èxit.

Amb la seva vasta obra va guanyar nombrosos premis entre els quals cal destacar el premi Planeta l’any 1979 per la novel·la Los mares del Sur, el Prix Internacional de Littérature Policienne el 1981, l’Ennio Flaiano el 1994 i el Premio Nacional de les lletres el 1995.

Treballador infatigable, bon gurmet i culé havia estat operat a cor obert el 1994. Estava casat amb la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona Anna Sallés i tenien un fill, Daniel, que també es dedica a la literatura.

BIBLIOGRAFIA
Novel·la i contes: Recordando a Dardé y otros retratos (1969), Yo maté a Kennedy (1972), Tatuaje (1974), Happy End (1974), La soledad del mánager (1977), Los mares del Sur (1979), Asesinato en el Comité Central (1981), Los pájaros de Bangkok (1983), La rosa de Alejandria (1984), El pianista (1985), El matarife (1986), El Balneario (1986), Los alegres muchachos de Atzavara (1987), Historias de padres i hijos (1987), Tres historias de amor (1987), Pigmalión y otros relatos (1987), Historias de política ficción (1987), Asesinato en Prado del Rey y otras historias sórdidas (1987), Cuarteto (1988), El delantero centro fué asesinado al atardecer (1988), Galíndez (1990), Historias de fantasmas (1991), Autobiografía del general Franco (1992), Sabotaje olímpico (1993), El hermano pequeño (1994), Roldán, ni vivo ni muerto (1994), El estrangulador (1994), Reflexiones de Robinson ante un bacalao (1995), El premio (1996), La muchacha que pudo ser Emmanuelle (1997), Quinteto de Buenos Aires (1997), O César o nada (1998), El señor de los bonsáis (1999), El hombre de mi vida (2000), Erec y Enide (2002), Geometría y compasión (2003).
Poesia: Movimiento sin éxito (1969), Coplas a la muerte de mi tia Daniela (1973), A la sombra de las muchachas sin flor (1973), Praga (1982), Memoria y deseo (1963-1983), Pero el viajero que huye (1990), Ciudad (1977), Ars Amandi (2001).
Assaig: Informe sobre la información (1963), Crónica sentimental de España (1971), Joan Manuel Serrat (1972), Cien años de deporte (1972), Política y deporte (1972), El libro gris de Televisión Española (1973), Las notícias y la información (1973), La vía chilena al golpe de Estado (1973), La penetración amercina en España (1974), Cien años de canción y Music Hall (1974), Lo mejor de Por Favor (1974), La Capilla Sixtina: del proceso de Burgos al espíritu de febrero (1975), 1975: el año del ¡Ay, Ay, Ay! (amb Perich, 1976), ¿Qué es el imperialismo? (1976), Diccionario del Franquismo (1977), Cómo liquidaron al Franquismo en dieciséis meses y un dia (1977), Imágenes y recuerdos 1919-1930. La rebelión de las masas (1977), L’art de menjar a Catalunya (1977), Los demonios familiares de Franco (1978), La palabra libre en la ciudad libre (1979), Historia y comunicación social (1980), Las cocinas de España, Cataluña, Extremadura, Galicia, Valencia (1980), Mis almuerzos con gentes inquietantes (1984), Diàlegs a Barcelona (1985), Crónica sentimental de la transición (1985), Contra los gourmets (1985), Tiempo para la mesa (1986), Barcelones (1987), Rafael Ribó: l’optimisme de la raó (1988), L’esquerra necessària (1989), Moscú de la revolución (1990), Veinticinco años, veinticinco anuarios: del apagón de Nueva York a la caída de Berlín (1991), Gauguin (1991), Barcelona, cap on vas? (1991), La literatura y la construcción de la ciudad democràtica (1992), Decàleg del culé (1992), Felípicas (1994), Ría de Bilbao: vulkanoren sutegia (1994), Panfleto desde el planeta de los simios (1995), Pasionaria y los siete enanitos (1995), Les meves receptes de cuina catalana (1995), El poder (1996), El escriba sentado (1997), Elogis desmesurats (1997), Y Dios entró en La Habana (1998), Marcos: el señor de los espejos (1999), Saber o no saber (2002).
Altres gèneres: Antologia de la nova cançó catalana (1968), Manifiesto subnormal (1970), Cancionero general (1972), Guillermotta en el país de las Guillerminas (musical, 1973), Cuestiones marxistas (teatre, 1974), María Hitler (guió radiofònic, 1984), Flor de nit (musical, 1992), Antes de que el milenio nos separe (1997), Carvalho 25 años. Estuche commemorativo (1997), Cancionero general del franquismo (2000).