Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Miquel Bauçà va morir a Barcelona, sol al seu pis, deixant una gran obra pòstuma

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Personatges Personatges
Jordi Coca (22)
Miquel Bauçà (6)
Entitats Entitats
Edicions 62 (21)
Editorial Empúries (17)
Premi Andrés Estellés (13)
Premi Cavall Verd (8)
Premi Crítica Serra d`Or (44)
Premi de la Crítica Narrativa Catalana (1)
Premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya de creació literària (2)
Premi Joan Salvat-Papasseit (1)
Premis Ciutat de Barcelona (40)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
Felanitx (Mallorca) (1)
323 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Miquel Bauçà (1940-2005)
Literatura
El 3 de gener, els Mossos d’Esquadra van trobar el cadàver de l’escriptor Miquel Bauçà i Rosselló en avançat estat de descomposició al pis barceloní on vivia aïllat del món. La seva mort es devia produir els últims dies de 2004, en circumstàncies desconegudes, tot i que tot apuntava a una mort natural.

Bauçà, escriptor minoritari i singular, admirat però poc llegit, va deixar una obra inclassificable i elogiada per la crítica.

Nascut a Felanitx (Mallorca) el 7 de febrer de 1940, fill de camperols, Bauçà va quedar orfe de mare als dotze anys. Va ser educat al seminari, d’on va passar directament a fer el servei militar.

Socialment esquerp però personalment afable, Bauçà va triar la literatura, la beguda i la soledat com a vies per afrontar l’esquizofrènia que l’afectava des de ben jove.

Va irrompre en la literatura catalana amb el llibre de poemes Una bella història (1962), que va tenir un gran impacte, perquè era una veu diferent i original.

En la seva llarga trajectòria com a poeta destaquen El noble joc (1971), recull de poemes epigramàtics escrits en octosíl·labs; Poemes (1973), Notes i comentaris (1975), Cants jubilosos (1980) i Les Mirsines: colònia de vacances (1983). El 1987 va aplegar tota la seva obra poètica al volum Obra poètica 1959-1983.

La seva primera novel·la va ser Carrer Marsala (1985), títol que fa referència al carrer on vivia el seu amic Jordi Coca, a casa del qual va escriure bona part de l’obra. Després va publicar L’estuari (1990) i El vellard. L’escarcellera (1992).

Voluntàriament, va anar perdent tot contacte amb familiars i amics i només es comunicava amb la seva editorial dels últims anys, Empúries, a través d’un apartat de correus.

El 1992 va tornar a la poesia i va publicar El crepuscle encén estels (1992), El canvi: des de l’Eixample (1998) -la seva obra de referència-, Els estats de connivència (2001) i Els somnis (2003).

L’autor representava una literatura radical, sense consciència de ser-ho, escrita sense afany de notorietat, que abordava amb naturalitat els grans temes de l’home contemporani, enfrontat al temps i al sagrat. Bauçà assegurava que no sabia ni llegir ni escriure, sols somniar.

La seva última aparició pública va ser el març de 1999, quan va abandonar el seu retir per recollir el premi Crítica Serra d’Or per El canvi, obra en què trobem tot el seu univers, tancat i obsessionat, a través d’aforismes, poemes i relats íntims.

De premis n’havia rebut d’altres: Joan Salvat-Papasseit el 1961, els Premis Octubre-Vicent Andrés Estellés de poesia el 1974, el Ciutat de Barcelona i el Cavall Verd el 1985, el de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya de creació literària el 1986, el Premi Sant Joan el 1989 i el Premi de la crítica narrativa catalana el 1998, entre d’altres.

Bauçà deixa una monumental obra pòstuma, Rudiments de saviesa, un extens text en vers, de més de 500 pàgines, que és la continuació d’El canvi. L´havia enviat feia uns mesos encriptada amb un complex sistema infomàtic a Edicions 62, que la publicarà a principis d’abril. Empúries també té un altre manuscrit acabat de l’autor, Certituds immediates, de moment inèdit.