Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El president de la Generalitat, envoltat dels guanyadors dels Premis Nacionals de Cultura

Un poema visual de Brossa, a la Vall d'Hebron

Articles dependents
Pere Gimferrer
José Saramago
Jaume Fuster
Maria Mercè Marçal
Joan Brossa
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Literatura i llibres (278)
Llengua catalana (1362)
Premis Nobel (196)
Premis, guardons i homenatges (507)
Teatre (195)
Personatges Personatges
Albert Roig (1)
Albert Roca i Orta (2)
Àngel Guimerà (6)
Anna Ricci (2)
Antoni Marí (4)
Antoni Dalmases (3)
Antònia Vicens (6)
Baltasar Porcel (44)
Camilo Castelo Branco (1)
Carles Sentís (8)
Carles Hac Mor (4)
Enric Sòria (6)
Enric Casassas i Figueres (6)
Federico García Lorca (8)
Francesc Parcerisas (7)
Imma Monsó (2)
Jesús Moncada (10)
Joan Coromines (28)
Joan Brossa (26)
Joan Barril (8)
Joan Rebagliato (1)
Joan Rodon (1)
Joan Seguí (1)
Joana Bel (2)
Jordi Mata (2)
Jordi Tiñena (3)
Jordi Tous Vallvé (2)
Jorge Amado (2)
Jorge Sampaio (21)
José Saramago (12)
José María Eça de Querioz (1)
Josep Pujol (2)
Josep Porcar (2)
Josep Pla (17)
Josep Maria Fonalleras (6)
Josep Vicenç Foix (8)
Josep-Joan Bigas Luna (10)
Julià de Jòdar (9)
Leopoldo Pomés (2)
Lluís-Anton Baulenas (8)
Luis de Camoens (1)
Maria Rovira (3)
Maria Mercè Marçal (17)
Miquel de Palol (13)
Miquel Martí i Pol (31)
Miquel Àngel Casanovas (1)
Pere Gimferrer (22)
Pere A. Serra (5)
Pompeu Fabra (14)
Rafael Vallbona Sallent (2)
Salvador Espriu (19)
Sergi Pàmies (7)
Valentí Puig (8)
Entitats Entitats
Premi Andrés Estellés (13)
Premi Andròmina (20)
Premi Carlemany (24)
Premi Carles Rahola (3)
Premi Carles Riba de Poesia (17)
Premi Crítica Serra d`Or (44)
Premi Nacional de Literatura (17)
Premio Nacional d'Arts Plàstiques (8)
Premio Nacional de Cine (Español) (3)
Premio Nacional de Dansa (4)
Premio Nacional de Música (6)
Premio Nacional de Narrativa (7)
Premio Nacional de Poesía (4)
Premio Nacional de Teatro (8)
Premio Nacional de Traducción (6)
Premis Ausiàs March (10)
Premis Ciutat de Palma (23)
Premis Literaris Ciutat de Tarragona (7)
Premis Nacionals de Cultura (14)
Premis Nobel (98)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
177 lectures d'aquest article
101 impressions d'aquest article
Molts premis i massa comiats
Literatura
L’actualitat literària internacional el 1998 va estar presidida per la concessió el 8 d’octubre del Premi Nobel de Literatura a l’escriptor portuguès José Saramago, era el primer guardó atorgat a un representant de la llengua portuguesa. A Portugal i Brasil, la notícia va ser molt ben rebuda, considerant que s’havia posat fi a un greuge que ja durava massa anys i que, de fet, havia menystingut la llengua en què s’havien expressat autors universalment consagrats com Luis de Camoens, Camilo Castelo Branco, Eça de Queiroz, i, més modernament, el brasileny Jorge Amado.

Saramago va rebre la notícia a la Fira del Llibre de Frankfurt, on havia arribat el dia anterior per pronunciar una conferència sobre l’actualitat del comunisme a la fi del segle XX. L’escriptor va cancel•lar immediatament els seus plans de retorn cap a Madrid, previstos pel migdia del mateix dia 8, i va convocar una roda de premsa improvisada a la caseta de Portugal, on va dir: “el premi Nobel de Literatura em fa molt feliç i, al mateix temps, sento una gran responsabilitat per ser el primer escriptor en llengua portuguesa que el rep”. Saramago, casat amb l’espanyola Pilar del Río i resident a l’illa canària de Lanzarote des del 1992, enemistat amb el ministeri de Cultura del seu país per la censura exercida sobre el seu llibre L’Evangeli segons Jesucrist (1991), va aclarir: “sé que a Espanya senten el premi com si fos una mica seu”, perquè “visc a Canàries i estic vinculat sentimentalment a Espanya”. Tot i això, el president de Portugal, Jorge Sampaio, va qualificar immediatament el guardó com un “motiu d’orgull i satisfacció col•lectiva” pel seu país.

Qui no se’n va alegrar va ser el Vaticà, L’Osservatore Romano va criticar la concessió del premi a Saramago per tractar-se d’un “comunista recalcitrant”, amb una obra en la que s’observava “una visió substancialment antireligiosa”. Més enllà de les crítiques, el cert era que Saramago havia estat traduït ja a més d’una vintena de llengües, entre elles el català, i la seva literatura era considerada pels crítics una producció reflexiva i concentrada, que proposava una cosmogonia personal, construïda des d’un ideari polític, però plena de reflexió vital i crònica històrica.

A Catalunya, al 1998 també es van crear certes expectatives de Nobel després que el mes de novembre l’Acadèmia sueca fes un requeriment explícit a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, presidida per Antònia Vicens, i a l’organització homònima del Principat d’Andorra sol•licitant la presentació de candidats catalans per a la propera edició del premi. Era el primer cop que es produïa una iniciativa similar i, malgrat que no representava cap garantia efectiva d’obtenció del guardó per part d’un autor en llengua catalana, va obrir una finestra d’esperança i se’n va fer més rebombori del que desitjava l’Acadèmia Sueca, vella amant de la discreció i la sorpresa. En acabar l’any, cap institució catalana havia contestat encara de forma oficial a la proposta, si bé en mitjans especialitzats s’havien apuntat els noms del poeta Miquel Martí i Pol, que també era reivindicat com a candidat per Andorra, l’escriptor mallorquí Baltasar Porcel, o l’acadèmic Pere Gimferrer, entre d’altres, mentre una part de la societat catalana recordava com, en el seu moment, un conjunt d’interessos no massa clars havien fet que no poguessin obtenir el premi les candidatures d’Àngel Guimerà, Josep Vicenç Foix o Salvador Espriu.

Un d’aquest possibles candidats a un Nobel català, l’escriptor i membre de la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola, Pere Gimferrer, ja va ser objecte d’un important reconeixement en obtenir el 25 de novembre de 1998 el Premio Nacional de Las Letras que atorgava anualment el ministeri de Cultura, en reconeixement al conjunt de la seva obra, que, en paraules del jurat, havia tingut el mèrit de “renovar el llenguatge poètic dels últims 30 anys”. Anteriorment havien rebut aquest mateix premi el poeta Josep Vicenç Foix, el 1984, i el filòleg Joan Coromines, el 1989. Gimferrer va remarcar que aquest era el primer premi que recompensava la totalitat de la seva trajectòria literària, una trajectòria que, en paraules del guardonat, “exceptuant la decisió que vaig prendre el 1970 d’escriure en català, en l’essencial no ha canviat tant.”

Des de El mensaje del Tetrarca, el 1963, fins a L’agent provocador, presentat a principis de novembre de 1998 a Barcelona, Gimferrer havia publicat fins a 30 títols –10 en castellà i 20 en català- conreant tots els gèneres: poesia, assaig, narració, crítica. En tots ells havia construït un món propi on l’erudició i la passió per la paraula exacta acabaven convertint-se en els autèntics protagonistes. El premi a Gimferrer va culminar un any prou consistent en el panorama literari català, en el que es van lliurar un considerable nombre de premis en tota l’àrea de parla catalana, consolidant el bon moment viscut pel món editorial i potenciant la feina dels vells i nous autors en novel•la, poesia, teatre i assaig.

Un altre dels possibles candidats al Nobel, Miquel Martí i Pol, va veure també reconeguda la seva tasca. El 20 de setembre de 1998 li va ser concedit el Premi Nacional de Literatura, mentre el de Teatre el rebia el i poeta i dramaturg Joan Brossa, que moriria pocs mesos després. La resta de guardonats amb els Premis Nacionals concedits per la Generalitat de Catalunya, eren El Periódico de Catalunya que va rebre el premi de Foment de l’Ús de la Llengua Catalana per l’edició en català del diari, el de Periodisme va ser per Carles Sentís, en reconeixement a la seva trajectòria. Josep-Joan Bigas Luna va guanyar el de Cinema per La camarera del Titánic, la coreògrafa i ballarina Maria Rovira el de Dansa, el de Música va ser per a Anna Ricci i el d’Arts Plàstiques per a Leopold Pomés. El Premi de Cultura Popular va anar a parar al festival SOLC, música i tradició del Lluçanès i el Premi Nacional de patrimoni cultural al projecte d’ampliació de la Biblioteca de Catalunya obra de Joan Rodon.

D’entre els premis concedits al País Valencià, va destacar la vint-i-setena edició dels Premis Octubre, celebrada el 31 d’octubre i marcada com ja començava a ser tradicional per l’absència total de representants de la Generalitat Valenciana. La vetllada va estar dedicada a homenatjar al pare de la gramàtica catalana, Pompeu Fabra, en el 50 aniversari de la seva mort. L’escriptor Carles Hac Mor (Lleida 1940) va obtenir el premi d’assaig Joan Fuster per Despintura del jo. El premi Andròmina de narrativa el va guanyar Josep Pujol de Vilobí d’Onyar (1964) amb l’obra Adolescents amb tatuatges i el jove escriptor de Castelló Josep Porcar (1973) va aconseguir el premi Vicent Andrés Estellés de poesia, amb el poemari satíric La culpa.

A les Illes Balears, el 18 de desembre, l’Obra Cultural Balear (OCB) va lliurar els premis 31 de desembre a l’economista Joan Seguí pel llibre Les Balears en venda; Joves de Mallorca per la Llengua, per la seva activitat en favor de la normalització; Miquel Àngel Casasnovas per la seva innovadora Història de les Illes Balears. També va premiar Edicions Nura, l’Associació Solleria de Cultura Popular, la Trobada d’Escoles d’Eivissa i Antoni Martorell i va atorgar el premi Gabriel Alomar a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, editada per Pere Serra.

La cinquena edició del premi Carlemany, atorgat pel govern andorrà, en col•laboració amb la Fundació Enciclopèdia Catalana i les editorials Columna i Proa, va ser lliurat el 17 de setembre a Lluís-Anton Baulenas per la novel•la El fil de plata, una obra situada a la guerra civil de temàtica amorosa i pacifista, que tancava la trilogia començada amb Noms a la sorra i continuada amb Alfons XIV. L’acte de concessió del premi, a l’Auditori Nacional d’Andorra, a Ordino, va estar marcat per l’homenatge pòstum a Maria Mercè Marçal, primera guanyadora del Carlemany amb La passió segons Renée Vivien i desapareguda el 5 de juliol de 1998 a Barcelona.

En el camp del premis estrictament editorials, el 6 de gener de 1998, el crític i escriptor mallorquí Valentí Puig va guanyar la 30ena edició del premi Josep Pla atorgat a Barcelona per l’editorial Destino amb l’obra L’home de l’abric, un reflexió sobre la vessant intel•lectual i humanística de l’escriptor empordanès, que feia la cloenda dels actes del centenari de Josep Pla. El dia 20 del mateix mes, l’escriptor Jordi Coca va ser guardonat amb el premi de narrativa de la Fundació Enciclopèdia Catalana amb la novel•la De nit sota les estrelles, mentre l’escriptor gironí Josep Maria Fonalleras i el barceloní Enric Casassas guanyaven, respectivament, els Premis Ciutat de Palma de novel•la (La guerra de marca de l’ham) i poesia (La cosa aquella).

La XVIII edició del Premi de les Lletres Catalanes d’Editorial Planeta va premiar, l’11 de març, al periodista Joan Barril per la novel•la Parada obligatòria i el 2 d’abril, el poeta Miquel Martí i Pol va guanyar per primer cop el premi Crítica Serra d’Or amb el poemari Llibre de solituds. En la mateixa edició, Jesús Moncada va rebre el de novel•la amb Estremida memòria, i Sergi Pàmies el de contes amb La gran novel•la sobre Barcelona. El 18 d’abril, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va concedir a Palma de Mallorca els premis Cavall Verd 1998. El Blai Bonet de narrativa va ser per Julià de Jòdar amb la seva novel•la, L’àngel de la segona mort; el de poesia Josep Maria Llompart, se’l va endur Antoni Marí per El desert.

La divuitena edició del Premi Sant Joan atorgat per Caixa de Sabadell va guardonar el 17 de juny l’escriptor Antoni Dalmases per la novel•la Al mig del camí, una reflexió sobre l’amistat ambientada a la Bretanya. Dalmases (Sabadell, 1953) ja havia obtingut el 1992 el premi Andròmina amb l’obra L’última primavera. El 16 d’octubre, l’escriptora Imma Monsó va obtenir el premi Prudenci Bertrana de novel•la per Els estranyats i en la mateixa vetllada, celebrada a Girona, el periodista Joan Barril va guanyar el premi Ramon Muntaner de literatura juvenil per Tots els ports es diuen Helena; Albert Roig el Miquel de Palol de poesia per L’ús del vent i Joan Rebagliato el Carles Rahola d’assaig per La Hispània catalana.

El 21 de novembre es van concedir a Gandia els premis de la 20ena edició del premi de novel•la Joanot Martorell i la 26ena edició del premi de poesia Ausiàs March. Els guardonats van ser Jordi Mata, amb la novel•la La compassió del dimoni, i Joana Bel amb el poemari No sé si imagino. Al mateix dia, la novena edició dels premis literaris Ciutat de Tarragona va guardonar: en narrativa, Jordi Tiñena amb la novel•la Dies de ciutat, en assaig, al reusenc Jordi Tous Vallvé per Antoni Andreu Abelló. Correspondència política de l’exili 1938-1939; i en poesia, Rafael Vallbona Sallent per Encara queda el blues.

L’11 de desembre, durant la celebració a Vilafranca del Penedès de la tradicional Festa de les Lletres Catalanes de la Nit de Santa Llúcia, Miquel de Palol va obtenir el premi Sant Jordi de novel•la amb El quincorn i Enric Sòria va guanyar el Carles Riba de poesia amb el poemari L’instant etern. El primer premi Mercè Rodoreda de contes i narracions -que substituïa el Víctor Català- va ser per a Albert Roca, de 27 anys, amb Galeries subterrànies.

Tradicionalment, la concessió del premi Sant Jordi era l’última gran notícia de l’any literari, però el 1998 es va tancar amb una notícia ben diferent: el 30 de desembre va morir el poeta Joan Brossa a conseqüència de les gravíssimes ferides que s’havia fet el dilluns 28 en caure per les escales del seu estudi del barri barceloní del Guinardó. Feia poc que havia rebut, a més del Premi Nacional de Teatre, la medalla d’or del Círculo de Bellas Artes de Madrid i se li estaven preparant diversos homenatges per als primers dies de gener, quan hagués fet 80 anys. En morir, va deixar inacabada una gran escultura-homenatge a Federico García Lorca que li havia encarregat la Residencia de Estudiantes de Madrid.

Creador incomparable, sempre vinculat a l’art català d’avantguarda, cofundador de la revista Dau al Set, creador de la poesia visual, prolífic dramaturg, escultor, escenògraf i guionista de pel•lícules experimentals, enamorat del cinema, el circ, el transformisme o la tipografia, Brossa havia representat la síntesi de l’artista il•lustrat i compromès amb el poble que havien preconitzat a principis de segle els defensors d’un ordre nou social per a la humanitat. La seva complexa personalitat artística s’escapava a qualsevol intent de definició simple. Ell s’havia autodefinit amb frases com :“Sóc un poeta, no em digueu artista”, “El meu pedestal són les meves sabates” o “La veritable avantguarda és la que surt de la barretina del poble”. Sempre allunyat dels circuits oficials, el 1987 Brossa va cedir a la ciutat de Barcelona les seves obres d’art, manuscrits i materials bibliogràfics i col•leccions de tota mena, a canvi d’una pensió vitalícia per a ell i la seva dona, Pepa Llopis.

La pèrdua de Brossa no va ser l’única que van patir les lletres catalanes el 1998. També ens van deixar dos escriptors més joves, membre d’allò que alguna vegada se n’havia dit la generació del setanta. Eren Maria Mercè Marçal, que va morir amb 45 anys, i Jaume Fuster, que en tenia 52.

Maria Mercè Marçal va morir el 5 de juliol al seu domicili barceloní, víctima d’un càncer que se li havia diagnosticat dos anys enrera. Considerada una de les autores catalanes més importants del segle XX, havia publicat nombrosos llibres de poesia, d’un intimisme radical i combatiu, com corresponia a la triple condició, que ella reivindicava constantment, de dona, d’origen humil i pertanyent a una nació oprimida. La seva única obra de narrativa publicada, La passió segons Renée Vivien, era la biografia novel.lada d’una poetessa homosexual del segle XIX, en la que Marçal havia treballat més de 10 anys, i amb la que va obtenir la primera edició del premi Carlemany el 1994 i tres premis de la crítica. L’escriptora, que ensenyava llengua i literatura catalanes a l’Institut d’Ensenyament Secundari Joan Bosco de Barcelona, va deixar inacabada un altra novel•la i una antologia de poesia.

Jaume Fuster va morir el 31 de gener a l’hospital de Bellvitge a conseqüència d’un càncer de ronyó i pulmó que li havia estat diagnosticat a mitjans de desembre. Fuster, autor de novel•les de diversos gèneres: policíaques, històriques i d’aventures, també havia treballat com a guionista de cinema i televisió, traductor i assagista. La seva obra traspuava una reflexió profunda sobre el temps que li havia tocat viure. Les seves preocupacions de tipus humà i social, apareixien, però, tractades a través d’uns personatges actius i compromesos amb les problemàtiques que protagonitzaven, en un discurs que, independentment del gènere emprat, sempre evidenciava una cura especial per la creació lingüística i literària.

A més de la seva feina de creador, Fuster tenia des de feia anys un paper destacat com a impulsor de les plataformes col.lectives de defensa dels drets dels escriptors. Quan va morir, era el president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Per substituir-lo va ser elegit, el 26 de març, el poeta i traductor Francesc Parcerisas qui el 6 de juny va dimitir després d’haver estat nomenat director de la Institució de les Lletres Catalanes. Antònia Vicens es va fer càrrec de la presidència fins la celebració al 1999 d’una nova assemblea d’associats.