Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Palau i Fabre, a l'acte d'entrega, el 3 de juny

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Arts plàstiques: pintura, escultura, dibuix, fotografia (250)
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Literatura i llibres (278)
Llengua catalana (1362)
Premis, guardons i homenatges (507)
Personatges Personatges
Albert Manent (10)
Bartomeu Rosselló-Porcel (2)
Josep Palau i Fabre (22)
Pablo Ruiz Picasso (21)
Salvador Cardús (16)
Entitats Entitats
Òmnium Cultural (140)
Premi d´Honor de les Lletres Catalanes (64)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
36 lectures d'aquest article
24 impressions d'aquest article
Palau i Fabre, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
Literatura
El 3 de juny de 1999 es va celebrar al Palau de la Música de Barcelona la 31ena edició del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El premi, instituït per Òmnium Cultural i dotat en 10.000 euros, va recaure en el poeta, dramaturg i escriptor Josep Palau i Fabre.

El jurat, format per Salvador Cardús, Albert Manent, Isidor Marí, Dolors Oller, Agustí Pons, Josep Maria Puig Salleras, Teresa Rovira i Jordi Sarsanedas, va elogiar la figura i l’obra de Palau i Fabre, destacant l’originalitat i el caràcter avantguardista de la seva poesia, així com la seva gran tasca com biògraf i especialista en l’obra del pintor Pablo Ruiz Picasso.

Jordi Sarsanedas va descriure Palau i Fabre com “un intel.lectual d’una personalitat abassegadora, una figura notable, un home apassionat i molt exigent en la seva poesia, a més d’un gran picassòleg”, mentre l’altre portaveu del jurat, Albert Manent va definir el guardonat com “Un experimentador, un escriptor imaginatiu i avantguardista i un gran defensor de la cultura catalana”. Per la seva banda, Palau i Fabre va agrair la distinció, però va manifestar que no s’esperava el premi “perquè sempre he tingut una relació de tibantor amb les institucions i m’han considerat un poeta maleït.”

La maledicció a la que va al•ludir Palau i Fabre feia referència als seus començaments com a poeta avantguardisme, però no formalista, preocupat per qüestions existencials i vitals molt allunyades del noucentisme imperant. La relació de tibantor amb les institucions que havia esmentat responia més aviat al caire reservat de la seva producció literària i assagística, molt desvinculada de componendes editorials o polítiques.

Nascut a Barcelona el 21 d’abril de 1917, de ben jove ja va iniciar col•laboracions amb la premsa catalana de l’època, com a crític literari de La Humanitat i La Publicitat. El 1935 va entrevistar Federico García Lorca arran de l’estrena de Yerma a Barcelona.

En acabar la guerra, va ser un dels impulsors de la revitalització literària catalana, fundant i dirigint revistes com Poesia i Ariel, on hi va col•laborar el bo i millor de la intel•lectualitat catalana del moment: Josep Romeu, Miquel Taradell, Joan Triadú, Joan Barat, Alexandre Cirici, Rosa Leveroni, Joan Perucho o Jordi Sarsanedas. A Ariel es van donar a conèixer nous valors com Joan Vinyoli, Joan Brossa o Albert Manent. En aquells anys, Palau i Fabre feia una poesia de to suprarrealista, però valenta i marcada per un alt voltatge eròtic, que va ser considerada escandalosa pels sectors conservadors: Balades amargues (1943) o L’aprenent de poeta (1943).

Palau i Fabre va viure a País entre 1945 i 1961, on va conèixer destacats intel•lectuals com Antonin Artaud o Octavio Paz i va quedar admirat amb la figura de Pablo Ruiz Picasso. Les seves relacions el van portar a fer d’actor ocasional en films com Le salaire de la peur d‘Henri Georges Clouzot, a exercir de secretari del pavelló de Mèxic en la Exposició Universal de 1947 o, fins i tot, a treballar en un restaurant dietètic a Pont Royale. En aquest anys d’exili va escriure Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945), Càncer (1946) i Poemes de l’Alquimista (1952). D’aquesta obra, potser la més emblemàtica de la seva producció poètica, en va publicar una edició íntegra el 1977 i uns Nous quaderns de l’Alquimista el 1983.

En tornar a Catalunya es va instal•lar a Grifeu, prop de Llançà, per dedicar-se a la producció teatral, narrativa i assagística. D’aquells anys destaquen un conjunt de contes, reunits el 1995 sota el títol Contes de capçalera, a més de l’excepcional Les metamorfosi d’Ovídia, un assaig sobre Artaud, creador de l’anomenat teatre de la crueltat, i un altre assaig, titulat Quaderns de l’Alquimista, on feia una definició molt personal de la tasca poètica: “a la manera dels alquimistes medievals, fer sorgir l’or del poema, l’or del pensament i l’or de la representació...en una afirmació, potser desesperada, de la llibertat humana.”

Traductor de l’obra de Stéphane Mallarmé, Guillaume Apollinaire o Rosalia de Castro, al llarg dels anys seixantes i setantes, va desenvolupar un interès especial per la producció d’Arthur Rimbaud i Bartomeu Rosselló-Porcel i va aprofundir en el seus estudis sobre Picasso. sobre qui el 1999 havia publicat un total de 18 estudis, a destacar: Vides de Picasso (1962), , Doble assaig sobre Picasso (1967 i 1975) Picasso per Picasso (1970). Picasso i els seus amics catalans (1971), El Guernica de Picasso (1979), El secret de les menines de Picasso (1981) o Vides de Picasso. Assaig d’una biografia pura (1986). El novembre de 1999 va editar Picasso, 1917-1926. Dels ballets al drama.