Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Terenci Moix

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Personatges Personatges
Terence Stamp (1)
Terenci Moix (11)
Entitats Entitats
Ajuntament de Barcelona (355)
Cuadernos para el Diálogo (1)
Editorial Mateu (1)
Film Ideal (1)
Fotogramas (5)
Premi Crítica Serra d`Or (44)
Premi Fernando Lara (6)
Premi Joan Estelrich (1)
Premi Josep Pla (33)
Premi Planeta (28)
Premi Prudenci Bertrana (27)
Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes (30)
Premi Víctor Català (4)
Tele-Estel (4)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
195 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
Terenci Moix (1942-2003)
Literatura
El 2 d’abril del 2003 va morir als 61 anys a la seva casa de Barcelona i acompanyat de la seva germana l’escriptor Terenci Moix, a conseqüència d’una obstrucció pulmonar causada per la seva addició al tabac, que havia intentat abandonar reiteradament sense èxit.

La notícia va trasbalsar la societat catalana, que veia en ell la representació d’un autor original i compromès amb el seu temps que havia contribuït a renovar els continguts de la literatura espanyola i catalana contemporània, a l’aconseguir enllaçar la cultura dels mass media de les dècades dels seixanta i setanta amb la millor tradició literària de postguerra.

La capella ardent va ser instal·lada al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, per on van passar milers de persones per retre-li el darrer homenatge. Seguint la seva voluntat, les despulles van ser incinerades i les cendres llençades en tres parts del món que ell havia estimat particularment: al carrer Joaquim Costa del barri del Raval, a la ciutat d’Alexandria i al poble de Deir-el-Medina, l’antic indret on els artesans de l’Egipte faraònic decoraven les tombes de la Vall dels Reis.

Nascut al si d’una família humil del barri del Raval de Barcelona el 5 de gener del 1942, Ramon Moix i Messeguer va ser des de petit un nen solitari que va trobar en la figura de Peter Pan la seva primera font d’inspiració literària, tal com va reconèixer en la segona part de les seves memòries, El beso de Peter Pan.

Moix va fer els seus primers estudis als Escolapis i després va anar a la Llotja, on es va especialitzar en dibuix lineal. Professionalment, va començar a treballar en una impremta i més tard a l’editorial Mateu, on feia de retolador. Amb vint anys i després de la mort del seu germà, va marxar cap a París, a la recerca de la llibertat personal i intel·lectual que trobava a faltar a la Barcelona franquista. A París va exercir diversos oficis per amarar-se dels aires de modernitat de la capital francesa fins que va marxar cap a Londres, on va poder gaudir dels nous moviments contraculturals com ara el pop, el rock i el hippisme.

El 1966 Moix va retornar a Barcelona, ja convertit en escriptor i autorebatejat com Terenci Moix, en homenatge personal a l’actor Terence Stamp. Dos anys més tard obtenia el premi Víctor Català per La torre dels vicis capitals, novel·la que va escriure en l’etapa londinenca. El 1969 va guanyar el premi Josep Pla de novel·la amb Onades sobre una roca deserta i el 1970 va ser guardonat amb el premi de la Crítica Serra d’Or per El dia que va morir Marilyn.

En aquestes obres Moix va trencar amb l’estil i els continguts de la literatura catalana del moment i hi va introduir el cinema, la joventut, el sexe, el pop i els nous mites cinematogràfics. La seva literatura va ser una revolució per als joves i per a la crítica del moment, que en ell van veure una ruptura artística i social.

Des de finals de la dècada dels seixanta, Moix va estar vinculat amb l’efervescència intel·lectual barcelonina de la gauche divine, a l’entorn de la qual va ampliar el ressò de la seva literatura i les seves idees, que exposava en col·laboracions en diferents publicacions com Tele/Estel i Cuadernos para el Diálogo Com a gran amant del cinema, Moix també va signar crítiques a les revistes especialitzades com ara Film Ideal i Fotogramas.

El 1972 va guanyar els premis Prudenci Bertrana i novament el de la Crítica Serra d’Or amb Siro o la increada consciència de la raça. El 1976 va obtenir el premi Joan Estelrich amb Sadístic, esperpèntic, i àdhuc metafísic i va publicar el recull L’imperi sodomita i altres històries herètiques. El 1978 va publicar Lilí Barcelona i altres travestís i el 1979 Assassinar amb amor.

A la dècada dels setanta també va desenvolupar la seva passió pels viatges i particularment per Egipte, passió que fructificaria a la dècada següent en novel·les com ara Terenci del Nil, Viatge sentimental a Egipte i No digas que fue un sueño, que li va valer el premi Planeta el 1986. De temàtica egípcia també va publicar El sueño de Alejandria (1988) i La herida de la esfinge (1991). A la dècada dels noranta Moix va fer una certa crítica social amb Garras de Astracán (1991), Venus Bonaparte (1994), Mujercísimas (1995) i Chulas y famosas (1999). El 1992 va rebre el premi Ramon Llull per El sexe dels àngels i el 1996 el premi Fernando Lara per El amargo don de la belleza.

El 2002 va publicar El arpista ciego, guardonat amb el premi José Manuel Lara Hernández, i el 2003, poques setmanes abans de la seva mort, va publicar tres volums de les seves memòries associades a la història del cinema de les dècades dels trenta, quaranta i cinquanta. El cine de los sábados, El beso de Peter Pan i Extraño en el paraíso. Abans d’acabar l’any es va editar el quart volum, dedicat al cinema de la dècada dels seixanta, que incorporava la reproducció de la seva col·lecció particular de fotos de primeres figures del cinema internacional.