Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
La cimera entre la Unió Europea i els països de l'Amèrica Llatina va reunir els principals dirigents

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Eleccions i processos electorals (1758)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Militars, policia, guerrillers (104)
Poder executiu i governs (1139)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alberto Fujimori (38)
Alejandro Toledo (23)
Álvaro Uribe (18)
Antonio Elías (2)
Enrique Bolaños Geyer (4)
Evo Morales (14)
Fernando de la Rúa (23)
Gonzalo Sánchez de Lozada (15)
Guillermo Endara (2)
Hipólito Mejía (4)
Jamil Mahuad (10)
José Miguel Alemán (2)
Leonel Fernández (5)
Lucio Gutiérrez (12)
Martín Torrijos (4)
Néstor Kirchner (26)
Omar Torrijos (2)
Shafik Handal (2)
Entitats Entitats
Cimera de les Amèriques (5)
Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (47)
Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional de El Salvador (7)
Front Sandinista d´Alliberament Nacional (4)
Govern de Bolívia (6)
Govern de Cuba (11)
Govern de França (32)
Govern de la República Dominicana (2)
Govern de Mèxic (7)
Govern de Panamà (3)
Govern de Xile (14)
Govern del Brasil (5)
Govern del Paraguai (2)
Govern del Perú (7)
Organització de les Nacions Unides (606)
Unió Europea (1018)
32 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Una mica més d’estabilitat
Llatinoamèrica
Superats ja els anys de les dictadures i de les revolucions, el 2004 Amèrica Llatina continuava sent a grans trets socialment desigual, però presentava millores considerables en nivells d’educació, sistema polític i d’activitat econòmica. Enrere en el temps, Xile havia estat el primer país a sortir de la misèria econòmica, i feia un parell de dècades que era competitiu en els mercats internacionals. Altres casos rellevants eren els del Brasil i Mèxic, molt vinculats a les iniciatives transcomercials nord-americanes, i tot seguit venien l’Uruguai, Veneçuela i fins i tot Argentina, abans d’entrar a Equador, Perú, Bolívia, Colòmbia i els països de l’Amèrica Central, que encara no havien acabat de trobar la manera de sortir del subdesenvolupament. Els països caribenys eren, amb diferència, els que anaven més malament de tots, començant per la Cuba castrista, que continuava amb l’aïllament polític i comercial dels últims anys, tot i les maniobres d’aproximació que hi va fer la Unió Europea.

Així, les dades ofertes el 2004 per la Comissió Econòmica de l’ONU per a l’Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) parlaven d’un escenari econòmic general esperançador, que es reflectia en un 5,5% de creixement de mitjana, amb puntes a Veneçuela (18%), l’Uruguai (12%) i també Argentina (8,2%), i grans potencies regionals com el Brasil, amb un creixement del 5,2%). Segons la CEPAL, era la segona vegada en vint anys que les sis economies més grans de la regió (Argentina, Brasil, Xile, Colòmbia, Mèxic i Veneçuela) havien crescut per damunt del 3% (l’anterior el 1997), cosa que havia situat l’atur regional en una mitjana del 10%. El 8 de desembre del 2004, a més, el govern Lula va obtenir una gran victòria diplomàtica i econòmica en impulsar la Comunitat Sud-americana, que va estrenar-se a Cuzco (Perú), i que havia d’intentar fusionar els blocs econòmics Mercosur (Argentina, Brasil, Uruguai i Paraguai) i la Comunitat Andina de Nacions (Colòmbia, Veneçuela, Bolívia, Equador i Perú) amb Xile, a part d’esdevenir el principal fòrum de debat regional, substituint el Grup de Rio.

La raó última dels resultats assolits era la relativa estabilitat política que regnava a la regió des de feia pocs anys, després de les crisis obertes a l’Argentina (caiguda del president Fernando de la Rúa el 2001), Veneçuela (cop d’Estat d’abril del 2002), Bolívia (rebel·lió contra el president Gonzalo Sánchez de Lozada l´octubre del 2003), Equador (revolta indígena i militar contra el president Jamil Mahuad el 2000) i el Perú (fugida del president Alberto Fujimori el 2000). El 2004, Chávez estava afermat a Veneçuela, Néstor Kirchner a Argentina, Bolívia havia entrat en una reforma institucional i política sense precedents per donar als indígenes el protagonisme que reclamaven, Xile estava a punt d’enterrar políticament l’exdictador Augusto Pinochet, Uruguai havia donat una oportunitat a les esquerres i Luiz Inácio Lula da Silva havia esdevingut el gran dirigent continental. Només el Perú i l’Equador, amb governants impopulars entre la majoritària població indígena, Alejandro Toledo i Lucio Gutiérrez, respectivament, trencaven la regla, mentre que Colòmbia seguia a la llista dels dubtosos tot i que el seu president, Álvaro Uribe, semblava decidit a acabar amb els paramilitars d’extrema dreta i obrir negociacions definitives amb la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC).

En l’àmbit electoral, van destacar durant l’any les eleccions presidencials celebrades al Salvador, Panamà i la República Dominicana, i les municipals de Nicaragua i Bolívia.

El 21 de març es van celebrar al Salvador els tercers comicis presidencials des del final de la guerra civil, que entre el 1980 i el 1992 va causar 70.000 morts, i els primers en què els exguerrillers del Front Farabundo Martí d’Alliberament Nacional (FMLN) podien accedir al poder. En una jornada que va transcórrer amb calma i marcada per una alta participació del 65% del cens, es van imposar la conservadora Aliança Republicana Nacionalista (Arena) i el seu candidat, Antonio Elías, amb el 57,73% dels vots. El seu adversari, l’excap guerriller Shafik Handal, de l’FMLN, es va situar 22 punts per darrere, cosa que va evitar la celebració d’una segona volta.

Les presidencials de Panamà, celebrades el 2 de maig, van donar com a vencedor Martín Torrijos, fill de l’exdictador Omar Torrijos i líder de la coalició opositora Pàtria Nova, en guanyar amb el 47,04 dels vots, mentre que l’expresident Gillermo Endara, del Partit Solidaritat, només va aconseguir el suport del 31,08% dels electors, i l’oficialista José Miguel Alemán, de l’aliança dretana Visió de País, aconseguia el 16,30%. Al maig també, el dia 17, Leonel Fernández va guanyar les eleccions presidencials a la República Dominicana, amb el 54% dels vots a la primera volta. Els electors van donar un vot de càstig al fins llavors president, Hipólito Mejía, que va quedar segon amb el 36% dels sufragis. Leonel Fernández ja havia estat president de la República Dominicana del 1996 al 2000, i el seu principal repte era aconseguir treure el país de la pobresa gairebé endèmica que l’afectava.

El 12 de novembre del 2004, el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) va obtenir una gran victòria a les eleccions municipals celebrades a Nicaragua en aconseguir el 43,8% dels vots emesos. El segon partit més votat va ser el dretà Partit Liberal Constitucionalista, amb el 37,4%, mentre que l’Aliança per la República (Apre), liderada pel president de Nicaragua, Enrique Bolaños, no va arribar al 10% dels vots. En nombre d’alcaldies, l’FSLN en va obtenir 84, el PLC 57 i l’Apre 7. El més important dels resultats era que indicaven un cert ressorgiment dels sandinistes, de cara a les eleccions generals del 2006.

Bolívia també va celebrar municipals el 5 de desembre, les primeres eleccions des de la caiguda del govern de Gonzalo Sánchez de Losada, l’octubre del 2003. Els grans vencedors de la jornada van ser les anomenades “agrupacions ciutadanes”, una sèrie de grups independents nascuts arran de la crisi del 2003, que van obtenir l’alcaldia en cinc de les nou capitals. Entre aquestes associacions destacaven el Moviment Sense Por (esquerra), que es va endur l’alcaldia de La Paz, i el Moviment al Socialisme, encapçalat per Evo Morales i que, si bé no va aconseguir cap alcaldia, va treure el 27% del total de vots a les nou capitals departamentals. Els dos partits que havien governat al país des de la tornada a la democràcia el 1985, el Moviment Nacionalista Revolucionari i el socialdemòcrata Moviment de l’Esquerra Revolucionària, només van obtenir quatre regidors i una alcaldia respectivament.