Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Ricard Fornesa, nou president de La Caixa amb el seu predecessor, Josep Vilarasau

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Bancs i caixes (409)
Fusions, adquisicions, opes empresarials, acords (402)
Infraestructures viàries: carreteres, ponts, túnels (211)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Antoni Brufau Niubó (17)
Enrique Locutura Rupérez (2)
Isidre Fainé (32)
José Luis López de Silanes (4)
Josep Vilarasau (17)
Juan Antonio Samaranch (54)
Pedro Meroño (1)
Ricard Fornesa (26)
Salvador Alemany (18)
Entitats Entitats
Abertis (28)
Aigües de Barcelona (34)
Ajuntament de Sant Sebastià (2)
Àurea (5)
Autopistas Concesionaria Española, S.A. (27)
Autostrade (6)
Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (64)
Caixa Catalunya (87)
Caixa d`Estalvis i Pensions (171)
Caprabo (14)
Comissió Nacional de l´Energia (21)
Gas Natural (81)
Generalitat de Catalunya (1919)
Grup Hidrocantábrico (5)
Grupo Dragados (16)
Iberdrola (29)
Naturcorp (2)
Partit Popular (1639)
Suez (10)
50 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
Fornesa substitueix Vilarasau
Llei de caixes
D’acord amb la llei de caixes aprovada a finals del 2002 pel govern de la Generalitat de Catalunya, en la qual es va fixar en vint anys el temps màxim de mandat dels membres de l’assemblea general, els consellers i els presidents de les caixes d’estalvis, a principis d’any el consell d’administració de La Caixa va fer una sèrie de canvis per adaptar-se a la nova situació.

El gener l’òrgan de govern de l’entitat presidida per Josep Vilarasau, que va convocar la reunió per aprovar l’adaptació dels estatuts interns a les normes que dictava la nova llei financera aprovada pel govern espanyol i la llei d’acompanyament dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, va situar l’edat límit dels seus consellers en els 75 anys. També va establir que el president del consell de l’entitat havia de ser elegit amb els vots afirmatius d’almenys les dues terceres parts d’aquest consell i el límit de vint anys de permanència en el consell d’administració, computant en aquest límit el temps exercit en la direcció general. Amb aquests canvis, Vilarasau quedava obligat a retirar-se quan se celebrés la primera assemblea extraordinària.

Vilarasau va aprofitar la reunió per defensar rotundament els dos directors generals de l’entitat, Isidre Fainé i Antoni Brufau, als quals va definir com a “primeres figures” que representaven una “garantia de continuïtat” en la institució financera. D’aquesta manera, Vilarasau mantenia una actitud respectuosa en relació amb la reforma de la normativa sobre caixes que l’obligava a deixar el càrrec per haver ostentat llocs de màxima responsabilitat durant més de vint anys, i va manifestar que, tot i portar-ne 26 en el càrrec, no li agradava haver d’anar-se’n.

Aquests canvis en els directius tenien un llarg rerefons en l’opinió contrària del govern espanyol a l’expansió de les caixes i, més concretament, de La Caixa, que des de la dècada dels noranta s’havia situat en la primera línia de les inversions. L’evolució de La Caixa en aquesta direcció havia estat motivada per la necessitat d’obtenir una major rendibilitat davant de la baixada sistemàtica del preu del diner. L’entitat va anar creant una important cartera de valors i va concentrar les seves inversions en empreses relacionades amb els serveis públics i els subministraments, com ara autopistes, aparcaments, Aigües de Barcelona i Gas Natural. Fruit d’aquestes operacions financeres va passar a disposar de consellers en les empreses, cosa que va posar en alerta els tradicionals inversors espanyols en aquests sectors, bàsicament la gran banca. El 2002 els moviments del govern espanyol sobre les caixes van fer reaccionar els partits catalans, que van atribuir la llei de caixes impulsada pel Partit Popular a un intent de retallar la influència econòmica catalana i de laminar les competències de la Generalitat.

El 2003 i enmig de la seva aplicació, que havia motivat la modificació pertinent en la llei d’acompanyament als pressupostos de la Generalitat de novembre del 2002, va produir-se un important episodi de control, quan el govern espanyol va vetar l’opa llançada per Gas Natural sobre Iberdrola impulsada per La Caixa, que controlava més del 24% de les accions. L’opa va ser presentada el 10 de març per al cent per cent d’Iberdrola amb l’objectiu d’aconseguir el control de la segona elèctrica estatal, i formar un gran grup energètic que fos capaç de competir al mercat europeu. L’oferta de Gas Natural valorava la companyia elèctrica en més de 15.335 milions d’euros, i els accionistes d’Iberdrola havien de rebre 6,8 euros i 0,58 accions de Gas Natural per cada títol. Gas Natural tenia una cotització a la borsa de 7.900 milions d’euros, mentre que la d’Iberdrola era de més de 12.800 milions, cosa que obligava Gas Natural a duplicar el nombre de títols i pagar fins a 6.131 milions d’euros per tirar endavant l’acció.

Paral·lelament, i en la mateixa direcció, el 25 de març el grup Hidrocantábrico va comprar Naturcorp i va esdevenir el segon operador de gas de l’Estat espanyol, amb una quota del 10% del mercat. L’Ens Basc de l’Energia s’adjudicava el 62% de la societat de gas basca Naturcorp en l’empresa elèctrica asturiana Hidrocantábrico, un 32% l’Ens Basc de l’Energia, i la resta de la titularitat pertanyia a l’Ajuntament de Sant Sebastià. Per ajudar en l’operació a Gas Natural, el 25 d’abril Caixa Catalunya va esdevenir el tercer accionista de Gas Natural al comprar el 3,026% de la companyia per 213,9 milions d’euros mitjançant diverses operacions fetes a la borsa. Així, Caixa Catalunya passava per davant del BBK (2,8%), BBVA (2,9%) i Suez (2,6%), i quedava per darrere de Repsol (24%) i La Caixa (32%), a més del 32,7% dels accionistes en borsa.

D’aquesta manera, Caixa Catalunya va reduir la capacitat de Repsol de vetar l’opa i es va convertir en un aliat potencial de La Caixa. Però, malgrat tot, el 30 d’abril el consell d’administració de la Comissió Nacional de l’Energia (CNE) va decidir vetar definitivament l’opa amb els vots dels quatre membres designats pel Partit Popular (PP), l’independent i el president, Pedro Meroño, proposat pel ministeri d’Economia. Un informe concloïa que l’operació posava en perill les inversions en activitats regulades del sector energètic, basant-se en un punt de la llei d’hidrocarburs que deia que “podran denegar-se les autoritzacions com a conseqüència de l’existència de riscos significatius o efectes negatius, directes o indirectes, sobre les activitats regulades en la llei, i per aquestes raons es podran dictar autoritzacions que expressin condicions”. Per rematar els impediments, el 7 de maig Repsol va adquirir un 1% més d’accions de Gas Natural, i d’aquesta manera passava a controlar-ne més del 25% del capital, i així no estava obligada a llançar cap opa sobre Gas Natural per poder-ne adquirir més accions, perquè ja posseïa més del 25% del capital de la companyia. Davant de les impossibilitats, el 20 de juny La Caixa i Repsol YPF van acordar el nomenament d’Enrique Locutura Rupérez, director corporatiu de serveis compartits de l’empresa petroliera, com a nou conseller delegat de Gas Natural, que va substituir José Luis López de Silanes. Les dues entitats pactaven així dirigir Gas Natural de forma consensuada i que les operacions estratègiques, com ara l’opa d’Iberdrola, es decidiran per unanimitat. El nou pacte ampliava el nombre de consellers de Gas Natural, que passaran de dotze a disset, amb la incorporació d’un representant de Caixa Catalunya i de quatre consellers independents. D’aquesta manera, el consell d’administració mantindria la paritat entre els dos accionistes majoritaris.

El contenciós de Gas Natural va acompanyar el nomenament del nou president de La Caixa, el 20 de març del 2003, i els seus primers mesos de mandat. Ricard Fornesa, de 71 anys i president d’Aigües de Barcelona des del 1979, es va convertir en el nou president de La Caixa en substitució de Josep Vilarasau, que passava a ocupar el càrrec de president honorífic del grup, conjuntament amb Juan Antonio Samaranch. Fornesa, advocat barceloní amb una llarga trajectòria professional, era conegut com un acèrrim defensor de l’empresa privada davant de la gestió pública, i el maig també va accedir a la presidència de la Inmobiliaria Colonial, substituint Samaranch, que portava onze anys en el càrrec. Un mes abans, Fornesa també va impulsar la fusió d’Acesa Infraestructuras i Áurea, filial de concessions de Dragados, per crear Abertis, primer grup d’autopistes i infraestructures d’Espanya i el segon d’Europa per capitalització (més de 6.000 milions d’euros) i per resultat atribuït (més de 319 milions). La nova Abertis se situava per darrere de la italiana Autostrade i superava la francesa ASF, i quedava sota la direcció de Salvador Alemany, que passava de director general a conseller delegat amb màximes funcions executives. A l’agost La Caixa va entrar en el negoci de la distribució, a l’arribar a un acord amb el Grup Caprabo pel qual l’entitat d’estalvi aconseguia el 20% del capital de la cadena de supermercats catalana, previ pagament d’una quantitat pròxima als 200 milions d’euros. Finalment, al novembre Fornesa va anunciar la creació d’un grup d’empreses per atendre necessitats socials, amb una primera iniciativa de construcció de pisos de lloguer assequibles per als joves que busquessin el seu primer habitatge i a les persones de més de 65 anys que disposessin de pocs recursos econòmics.

Altres canvis promoguts per la llei de caixes van tenir lloc a Caixa Terrassa, que a l’abril va elegir el nou president de l’entitat, Francesc Astals, fins aleshores president de la comissió de control de l’entitat, i que substituïa Oriol Badia, que el 2003 feia 70 anys. A més de Badia, també va finalitzar el seu mandat el vicepresident primer, Josep Maria Dinarès, perquè superava els vint anys com a membre del consell d’administració, limitació màxima de permanència que preveu la nova regulació de la llei catalana de caixes d’estalvis, i va ser substituït per Francesc Armengol, que havia ocupat la segona vicepresidència. Jaume Ribera, fins a aquell moment vocal del consell, va ser elegit vicepresident segon. Caixa Terrassa també va renovar cinquanta dels cent consellers dels òrgans de govern. El juny Arcadi Calzada va ser reelegit president de Caixa Girona per a un tercer mandat després que l’assemblea general de l’entitat aprovés la reelecció, que posteriorment va ser ratificada pel consell d’administració per unanimitat.