Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
La Generalitat de Catalunya va nomenar Narcís Serra nou cap de la Caixa de Catalunya

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Bancs i caixes (409)
Economia catalana (535)
Economia espanyola (471)
Economistes, empresaris, emprenedors (301)
Poder legislatiu i lleis (992)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Antoni Serra Ramoneda (9)
Antoni Castells (265)
Juan Basurto (1)
Juan Ramón Quintás (5)
Mariano Rajoy (296)
Narcís Serra (73)
Entitats Entitats
Associació Espanyola de la Banca (2)
Caixa d`Estalvis i Pensions (171)
Confederació Espanyola de Caixes d'Estalvis (10)
Congrés dels Diputats (476)
Federació de Caixes d'Estalvi de Catalunya (1)
Generalitat de Catalunya (1919)
Tribunal Superior de Justícia del País Basc (16)
43 lectures d'aquest article
63 impressions d'aquest article
Objecte de polèmica
Llei de Caixes
El 2005 la normativa de les caixes va ocupar l’actualitat econòmica per dues raons principals, la discussió estrictament política i les polèmiques sorgides entre la patronal bancària i la confederació de caixes pels avantatges de mercat que, segons els bancs, tenien les caixes en estar emparades pel seu caràcter de fundacions i no poder ser adquirides segons les regles del mercat.

Al mes d’octubre, el president del Partit Popular (PP), Mariano Rajoy, va reclamar al Congrés dels Diputats canvis a la llei de caixes amb l’objectiu, d’evitar ingerències polítiques, al·ludint directament a la reforma de l’Estatut de Catalunya, que, segons ell, si prosperava, determinaria que la Generalitat de Catalunya acabés nomenant directament el president de “la Caixa”. Per al líder del PP, la polarització s’estenia a d’altres entitats, com ara Caja Madrid o les caixes valencianes, i arribava fins a criticar el conjunt de lleis relatives a les caixes d’estalvis aprovades pel govern del PP al 2002 (llei financera, llei de transparència, llei d’acompanyament als pressupostos de 2003), justament perquè afavorien la politització de les caixes d’estalvi.

La resposta del govern del PSOE va ser contundent, argumentant que si quan el PP manava no va voler rebaixar més la presència política al consells de les caixes d’estalvis, al 2005, ja no hi havia cap motiu per a preocupar-se´n. Rajoy va respondre que sí que hi havien elements de preocupació, com havia demostrat el nomenament per decret del govern català el 16 de març de 2005 de Narcís Serra al front de Caixa Catalunya, sense esperar a que expirés el mandat de Josep Serra Ramoneda. Rajoy va insistir llavors que aquesta pràctica podia generalitzar-se si arribava a aprovar-se el nou Estatut de Catalunya, que en el seu article 117 deia que seria la Generalitat qui hauria de decidir sobre els òrgans directius de les caixes i qui nomenaria al president de “La Caixa”. La nova al·lusió de Rajoy va motivar la intervenció del conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, qui, després de reunir-se amb la Federació de Caixes d’Estalvi de Catalunya, va reafirmar el seu compromís de conservar el model vigent i a introduir alguns canvis en l’article 117. A finals de novembre tots els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats ja havien donar el seu vistiplau a les correccions fetes, la primera consistent en especificar que la competència de la Generalitat a les caixes s’aplicaria només a les agrupacions que tinguessin la seva seu social a Catalunya, i la segona apuntava que la Generalitat de Catalunya tindria competències sobre la regulació “dels excedents i de l’obra social” i no sobre “els excedents de l’obra social”, com deia inicialment l’article en discussió.

Més enllà de les discussions entre els dos grans partits espanyols, al 2005 el govern aragonès va plantejar la reforma de la llei de caixes abans de finalitzar la legislatura el 2007. Va aprofundir en tres aspectes: modernitzar la legislació, incorporar els canvis legislatius estatals produïts el 2002 i 2003, i regular d’una manera més adequada l’obra social. A Canàries, el 2005 també es va iniciar els tràmits de la nova llei, i es preveia l’aprovació del projecte que preparava el govern pel gener de 2006. Així mateix, durant l’any, el projecte de fusió que havien impulsat les tres caixes basques (BBK, Kutxa y Vital) podria desembocar en una nova reforma de la llei de caixes basques, que va introduir les novetats a la llei financera del maig de 2003. En tot cas, els presidents de les tres entitats van demanar cap a finals d’any un canvi a la normativa per a poder avançar en el procés de fusió. Segons els presidents, els canvis permetrien una representació més plural als òrgans de govern, davant l’actual situació que facilitava un control exclusiu per part dels partits polítics que governaven. Al juny, el Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPV) havia anul·lat 11 articles del decret de caixes d’estalvis aprovat pel govern basc a l’exercici 2003, regulació contra la que havia recorregut Caja Vital d’Àraba en considerar que l’executiu de Vitòria havia vulnerat en 20 articles el que era establert per la Llei de Caixes d’Estalvi d’Euskadi. Entre els articles anul·lats destacava el que estipulava que les caixes d’estalvis havien de comptar amb l’autorització del govern basc per a prendre participacions de relleu en terceres societats.

Pel que feia a les disputes sorgides entre caixes i bancs, encara a finals d’any, la patronal bancària espanyola i la confederació de caixes continuaven a mata-degolla, després de les últimes declaracions del president de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis (CECA), Juan Ramón Quintás. Quintás havia declarat que les queixes de la banca en relació a les caixes provenien del gran retrocés del mercat sofert per la banca en relació les caixes, mentre que l’assessor financer de l’Associació Espanyola de Banca (AEB), Juan Basurto, demanava al Banc d’Espanya que s’eliminessin els avantatges de mercat que tenien les caixes pel fet de ser entitats de caràcter fundacional. En el rerefons, hi havia polítiques diferents, ja que mentre les caixes havien apostat els darrers deu anys per a potenciar i fer créixer la seva xarxa d’oficines, la banca havia optat pel contrari, reduint costos, però també possibilitats d’accés directe als clients. Per altra banda, aquesta proximitat, en coincidir amb el boom del mercat hipotecari havia acabat donant més volum de negoci a les caixes espanyoles que als bancs.