Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Amb la nova llei financera, Josep Vilarasau hauria de deixar el càrrec el 2003, quan finalitzés el seu mandat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Bancs i caixes (409)
Finançament de partits i d`entitats (69)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Josep Vilarasau (17)
Josep Parera (1)
Pere Rifà (1)
Entitats Entitats
Caixa d`Estalvis i Pensions (171)
Caixa Manlleu (15)
Caixa Penedès (23)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat de Catalunya (1919)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
48 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Vilarasau deixa la presidència de La Caixa
Llei financera
El 13 de novembre del 2002 el govern de la Generalitat va fixar en 20 anys el temps màxim de mandat dels membres de l´assemblea general, els consellers i els presidents de les caixes d´estalvis, sense fixar un límit temporal en el mandat dels directors generals, ja que aquests darrers, segons l´executiu, mantenien una “relació contractual’ amb l´entitat. Aquesta decisió s´emmarcava en l´adaptació catalana de l´anomenada llei financera promoguda pel govern espanyol i que havia generat una llarga polèmica en fixar que els directors generals de les entitats d´estalvis no podien tenir més de 70 anys en el moment de ser elegits. Aquesta disposició va provocar l´oposició del govern català, que considerava que envaïa les seves competències, però va ser notícia especialment perquè afectava la figura de Josep Vilarasau, president de La Caixa d´Estalvis i Pensions de Barcelona, que, d´aplicar-se la norma estatal, es veuria obligat a abandonar el seu càrrec un cop finalitzat el seu mandat (el 30 de juny del 2003). De la mateixa manera, ho haurien de fer Josep Parera, president de Caixa Penedès, i Pere Rifà, de Caixa Manlleu.

La norma aprovada per la Generalitat de Catalunya estava inclosa en la llei d´acompanyament del pressupost per a l´any 2003 i, a efectes pràctics, suposava també la jubilació de Vilarasau, ja que acumulava més de vint anys de mandat. La norma precisava que la computació dels anys de mandat s´havia de fer de forma acumulativa (anys ocupant el càrrec i antiguitat en tots els anys que s´hagués ocupat el càrrec de director general per després passar a formar part de l´assemblea general o del consell d´administració). La decisió del govern català va provocar les crítiques de l´oposició parlamentària d´esquerres. ERC considerava que la llei s´hauria d´haver tramitat de manera independent i amb un debat parlamentari específic, a més d´explicar que creien millor limitar la durada d´aquests càrrecs a dos mandats, és a dir, vuit anys. Des del PSC s´especulava que l´únic motiu de la reforma havia estat la persona de Vilarasau, que CiU hauria volgut apartar de la direcció de la principal caixa d´estalvis del país per raons polítiques.

Tret de l´especificitat catalana, la nova llei financera de l´Estat espanyol, que a finals del 2002 encara estava pendent d´aprovació al Senat, incidia, principalment, en la limitació d´edat dels seus consellers, que haurien de ser menors de 70 anys en el moment de la seva presa de possessió. En relació amb aquest punt, la nova llei donava a les comunitats autònomes la possibilitat d´eliminar el límit dels 70 anys i d´introduir-ne un altre, i aquesta possibilitat va eliminar les reticències de Convergència i Unió sobre una possible invasió de competències.

En general, la llei financera no canviava l´estructura dels òrgans de govern de les caixes d´estalvis, que seguirien sent els mateixos: assemblea general, consell d´administració i comissió de control.

A l´assemblea general, els impositors podrien elevar el seu pes del 25% al 50% i hi haurien d´estar representats, a més, les corporacions locals, les entitats, els fundadors i els empleats. La representació pública, però, no podria superar el 50% dels drets de vots a l´assemblea. Això significava que 21 de les 45 caixes d´estalvis espanyoles haurien de disminuir el pes del segment públic.

Un altre dels aspectes fonamentals de la llei financera era la regulació dels recursos propis, que complien la missió de protegir dipositants i creditors davant d´una potencial insolvència de l´entitat. Ja el 1985 havia entrat en funcionament l´anomenat coeficient de solvència, que relacionava els recursos propis amb les inversions fetes i els riscos assumits: deute subordinat i quotes participatives. Segons la nova llei, en les entitats amb més dèficit de recursos propis, almenys la meitat de l´excedent anual hauria d´aplicar-se a reserves. S´obria però una nova via de capitalització en configurar les quotes participatives com a títols representatius del capital de les caixes d´estalvis, amb dret al repartiment de beneficis o a cotització borsària, i sobre els quals les persones físiques o jurídiques només podrien tenir una representació màxima del 5%. La possibilitat d´emetre aquesta mena de participacions feia témer a alguns que la nova llei obrís la porta a la conversió de les caixes en meres entitats financeres, pràcticament equiparables als bancs.