Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
El president de l´Institut d´Estudis Balears (IEB), Gabriel Janer Manila, principal promotor del català a les Illes

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Llengua catalana (1362)
Països Catalans (217)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Bernat Joan (19)
Carles Solà (13)
Carlos Bastarreche (1)
Carmen Calvo (23)
Enric Aloy (4)
Enrique Múgica Herzog (16)
Eva Pons (3)
Francisco Camps (177)
Gabriel Janer i Manila (21)
Guillem Chacón (7)
Ignasi Jiménez (2)
Jaume Matas (174)
Josep Huguet (100)
Marcelino Iglesias (63)
Mateu Martínez (1)
Pasqual Maragall (676)
Peter Staub (1)
Salvador Alegret (4)
Xavier Vila (3)
Entitats Entitats
Acadèmia Valenciana de la Llengua (52)
Agència Catalana de Consum (10)
Comitè de les Regions de la Unió Europea (24)
Convergència i Unió (1824)
Diputació d`Aragó - Diputació General d`Aragó (20)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat de Catalunya (1919)
IB3 (24)
Institució Cultural de la Franja de Ponent (11)
Institut d`Estudis Baleàrics (23)
Institut d´Estudis Catalans (149)
Institut Ramon Llull (113)
Obra Cultural Balear (120)
Observatori de la Llengua Catalana (8)
Parlament Europeu (140)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista de les Illes Balears (77)
Partit Socialista del País Valencià (143)
PSM-Entesa Nacionalista (23)
Ràdio Televisió Valenciana (32)
Tribunal Europeu de Drets Humans (31)
Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (37)
TV3 (363)
Unió Europea (1018)
Universitat de València (80)
Universitat d`Alacant (20)
Voltor (9)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Països Catalans (124)
47 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Un primer pas a Europa
Llengua catalana
L’informe publicat el 21 de juny de 2005 per l’Observatori de la Llengua, que portava per títol ”Informe sobre la Situació de la Llengua Catalana (2003-2004)”, va constituir una bona radiografia de la situació viscuda pel català en la seva àrea d’influència. Va permetre que els seus autors, Xavier Vila i Eva Pons, constetessin el delicat moment que travessava una llengua: trenta anys després de la mort del dictador, encara precisava del reconeixement i el suport dels Estats on es parlava per tal de no perdre la seva vitalitat. L’informe assegurava que la fragmentació territorial era un dels problemes principals de la llengua, en la tendència a utilitzar la diversitat lingüística com a eina de separació, en lloc de treballar per a la normalització, especialment al País Valencià i a les Illes Balears. A la Catalunya Nord, es patia, també, les conseqüències que París encara no hagués aprovat una Carta de Drets de les Llengües Minoritàries, i la manca absoluta d’interès per promoure la llengua històrica de la regió. En tota l’anàlisi planava el fet immigratori com a causa de nous retrocessos en la parla del català i convertia la consolidació del català com a vehicle d’integració en un repte clau.

En el terreny institucional, l’expectativa màxima de l’any va estar centrada en la perspectiva del reconeixement oficial del català a Europa que va obrir el govern de la Generalitat gràcies a les seves bones relacions amb el govern socialista espanyol i la bona voluntat manifestada pel seu president, José Luis Rodríguez Zapatero. Entre els plans inicials i la realitat assolida, però, hi va haver molta distància. En tot cas, el 7 de novembre es va signar un acord administratiu entre el Govern espanyol i la presidència del Consell Europeu pel qual s’autoritzava l’ús oficial en aquesta institució de les llengües distintes al castellà que tinguessin estatut de llengües oficials segons la Constitució Espanyola. L’Acord, que tenia l’origen en el Memoràndum presentat pel Govern espanyol el 13 de desembre de 2004, feia referència a les comunicacions escrites presentades al Consell i a la traducció i publicitat dels actes adoptats conjuntament pel Consell i el parlament Europeu.

L’acord sobre el català seria aplicable a partir de la data en què el Govern espanyol comuniqués a la Secretaria General del Consell l’organisme designat per fer les traduccions previstes. Va ser el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, qui va intervenir per primer cop en català a la Unió Europea el 16 de novembre de 2005 davant el plenari del Comitè de les Regions. El fet va ser considerat històric a tots els efectes, en esdevenir així la primera institució de la Unió Europea que permetia l’ús del català després de gairebé vint anys de pertinença d’Espanya a la Unió Europea. La sessió, però, també va comptar amb la intervenció del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, assegurant que ho feia en valencià i no en català, i havia estat possible mitjançant l’acord signat el mateix dia entre el president del Comitè de les Regions, Peter Staub i l’ambaixador espanyol davant la Unió Europea, Carlos Bastarreche, que permetria des llavors l’ús del català, el gallec i l’euskera, i també del valencià com a llengua diferenciada.

A la fi, el manteniment de la dualitat entre el català i el valencià per motius polítics, va ser una de les principals debilitats en la manera de conduir el reconeixement del català a Europa, demostrava la poca voluntat del govern espanyol d’acabar amb el secessionisme lingüístic que això representava. L’altre gran debilitat va venir donada pel malestar creat en mitjans europarlamentaris catalans pel retard de la mesa del Parlament Europeu en la decisió de permetre la utilització de les llengües oficials incloses en l’acord en les sessions plenàries de l’Eurocambra i en els escrits que els ciutadans adrecessin a la institució. En acabar l’any, ja havien estat tres els ajornaments patits, mentre el Parlament Europeu adduïa falta de mitjans.

En l’ordre intern, a mitjan abril, el Departament de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat de Catalunya va fer balanç del 2004, tot anunciant que havia quadruplicat les inspeccions i les sancions per incompliment de la Llei de Política Lingüística en matèria de consum en passar de 348 inspeccions al 2003 a 1.401 en el 2004 i d’obrir 29 expedients al 2003 a 156 al 2004. Els incompliments de la llei de política lingüística en matèria de consum havien comportar l’any anterior la imposició de 28 sancions. Segons Enric Aloy, responsable de l’Agència Catalana de Consum, les principals irregularitats i mancances lingüístiques es detectaven en el sector immobiliari, els establiments en temps de rebaixes, en els crèdits, botigues multipreu, entitats financeres i vendes per Internet. Pel que fa a les multes, un 29% eren a comerços; el 25% als serveis d’assistència tècnica, i el 10% a habitatge. En el 36% restant destacaven gasolineres, tintoreries i establiments de venda i reparació de vehicles.

Al juny, Josep Huguet, conseller de Comerç, Turisme i Consum, va fer públic a Barcelona el resultat de les 209 inspeccions que el departament havia fet a les 58 entitats financeres que operaven a Catalunya. Les inspeccions havien detectat 582 infraccions, entre les quals hi havia una vulneració de drets lingüístics dels clients, irregularitats en la lletra petita dels documents, manca de fulls oficials, etc, que havien originat 80 expedients, tot evidenciant que només dues entitats financeres complien la normativa de Consum. Malgrat els expedients, el conseller va assegurar que la majoria de les faltes eren lleus i que totes les entitats havien demostrat ganes de col·laborar.

Per les mateixes dates, un estudi elaborat pel departament de Comerç i la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya posava de manifest que l’ús del català als supermercats i hipermercats de Catalunya havia disminuït un 13% des que havia entrat en vigor la llei de política lingüística l’any 2000. L´administració atribuïa la davallada a la immigració i culpava l’antic govern de CiU de no haver fet complir la llei, en no donar prioritat a les inspeccions de consum. Segons l’estudi, el català s’utilitzava de forma específica en el 51,6% de les superfícies comercials, i en un 8,7% de forma mixta amb el castellà. El castellà s’imposava als súpers de baix preu, on el català comptava només amb un 19% d’utilització i un 31% en etiquetatge i comunicació comercial, fet que suposava un 10% menys que l’any 2000.

Al País Valencià, el projecte d’Estatut que va arribar a les Corts espanyoles el 20 de setembre de 2005, beneït per socialistes i populars, incorporava un conjunt d’articles ben explícits que restauraven els Furs del Regne de València, emparant-se en la disposició addicional primera de la Constitució espanyola. Així mateix, derogava expressament el decret de Nova Planta del 1707 i, el més interessant des del punt de vista lingüístic, introduïa reiteradament l’expressió “idioma valencià”, si bé aquest terme tenia un significat diferent per a cada partit impulsor de la reforma, ja que mentre el PSOE-PSPV reconeixia la unitat de la llengua catalana, el PP jugava a l’habitual secessió lingüística.

En aquest context de la llengua, i donat que l’Estatut es va anar discutint al llarg de tot l’any sense arribar a concloure, el 30 de novembre de 2005 el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va donar la raó a la Universitat de València (UV) en el litigi que mantenia amb la Generalitat Valenciana per l’ús del terme “llengua catalana” en referir-se a la denominació acadèmica de l’idioma en l’àmbit de la UV. En canvi, el TSJCV censurava la utilització per part de la UV del terme “País Valencià”, que segons la decisió judicial, s’havia de substituir pel nom fixat per l’Estatut d’Autonomia: “Comunitat Valenciana”. La sentència del TSJCV, seguia la pauta marcada al febrer per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que, després d’un mes i mig de deliberacions, va aprovar per unanimitat un dictamen reconeixent la unitat de la llengua catalana. El text establia que “la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra” i que aquesta llengua tenia dues denominacions legals, la de valencià i la de català.

Seguint aquesta pauta, el 2 de novembre es va inaugurar a la Universitat d’Alacant una seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). A l’acte inaugural hi participen Salvador Alegret, vicepresident de l’IEC, Ignasi Jiménez, rector de la Universitat d’Alacant , i el conseller d’universitats de la Generalitat de Catalunya, Carles Solà. Alegret va explicar que la seu d’Alacant responia a un dels objectius principals de l’Institut: la descentralització i la presència activa en tots els territori del mateix àmbit lingüístic i cultural. Aquesta era la segona seu de l’IEC al País Valencià, ja que la primera era des de feia tres anys a Castelló de la Plana.

A les Balears, des del punt de vista de la llengua, l’any es va obrir amb la sentència del 29 de gener de 2005 del Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJB) que instava el govern de les Illes a valorar obligatòriament el coneixement de la llengua pròpia del territori en la contractació de places en el Servei Balear de la Salut. La sentència donava la raó al Sindicat de Treballadors d’Ensenyament de les Illes (STEI) que havia interposat un recurs quan es va posar a concurs una plaça de radiòleg sense que les bases tinguessin en compte el coneixement del català. En la mateixa línia, però des de l’òptica social, al maig l’Obra Cultural Balear (OCB) va denunciar durant la celebració de la Diada per la Llengua i l’Autogovern convocada a Palma de Mallorca els retrocessos produïts en l’ensenyament, la cultura, la protecció del patrimoni, la integració dels nouvinguts i els mitjans de comunicació a les Illes Balears.

Tot i això, al juliol, Gabriel Janer Manila, escriptor i president de l’Institut d’Estudis Balears (IEB) va anunciar que l’entitat que presidia només promouria autors que escrivissin en català a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, alhora que qualificava d’indigne la pretensió de la ministra espanyola de Cultura, Carmen Calvo, de portar a Frankfurt autors que escriguessin en castellà. Una de les actuacions prioritàries de l’IEB era justament la col·laboració amb altres entitats per fer política exterior en favor del català, per la qual cosa comptava amb un pressupost de 1.300.000 euros pel 2005, i durant l’any va centrar les seves tasques en convèncer l’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè també fes promoció del català fora del País Valencià per aconseguir així un marc estable de col·laboració entre l’Acadèmia, l’IEB i l’Institut Ramon Llull.

Aquestes pautes institucionals positives pel català, però, no van ser seguides per la nova televisió balear, IB3, que ja des de la seva inauguració el 5 de setembre de 2005 va presentar una graella bilingüe de programació, de 12 del migdia a 1 de la matinada, que va ser denunciada per PSM-Entesa Nacionalista, en considerar que feia un ús del català en el prime time només testimonial. Segons aquesta formació, que va analitzar en un informe el model lingüístic i l’ús de la llengua a cadascuna de les franges horàries de la nova televisió pública, les emissions i programes en castellà ocuparien el 70% del prime time de la cadena. Associat en aquesta denúncia, també al setembre, l’entitat Voltor, filial de l’Obra Cultural Balear (OCB), va portar davant el Tribunal Superior de Justícia de les Illes la pèrdua de la gestió dels repetidors que permetien veure els canals de TVC i de TVV des de feia 20 anys a les Illes Balears.

Pel que feia a les discussions en matèria lingüística que centraven les negociacions entre partits balears per a la reforma estatutària que es van desenvolupar durant tot l’any, la posició del majoritari i governant Partit Popular era de posar especial èmfasi en garantir la condició del català com a llengua cooficial de les Balears, si bé els poders públics havien de vetllar per protegir, respectar i mantenir la riquesa lingüística de les modalitats insulars, raó per la qual proposaven el reconeixement de les distintes varietats dialectals de les Illes. Pel govern que dirigia Jaume Matas, el nou Estatut no havia de modificar les polítiques que ja duia a terme el govern en matèria de normalització lingüística, ensenyament i model lingüístic a ràdio i televisió. Aquesta, justament, era una posició contrària a la sostinguda per l’antic partit de govern, PSIB-PSOE, i diametralment oposada a la que defensava el PSM, que apostava per un model de normalització com el català. En aquest sentit, el conseller de Cultura del Consell de Menorca, Mateu Martínez (PSM), va indicar, però, que no es tractava d’obrir cap guerra lingüística a les Illes, tot i que es precisava preservar un gran pacte de la societat civil entorn del català com a llengua pròpia, així com l’aplicació decidida de polítiques de normalització lingüística.

A la Franja de Ponent, i al marge de la polèmica i el litigi administratiu organitzat per l’exigència vaticana de trasllat al bisbat de Barbastre-Montsó de les obres d’art de les antigues parròquies de la Franja que administrava el bisbat de Lleida, van continuar les tradicionals reivindicacions de normalització lingüística cap a la Diputació General d’Aragó, encapçalades per la Institució Cultural de la Franja de Ponent que al maig de 2005, va inaugurar nova seu a Calaceit, al Matarranya. Justament, la Institució Cultural de la Franja de Ponent duia anys reivindicant el reconeixement oficial per part de la Diputació General d’Aragó de la parla catalana, reivindicació que havia dut al seu president, Marcel·lí Iglesias, de la Franja també, a prometre l’elaboració i aprovació d’una nova llei de llengües, que reconegués el fet català, així com la fabla, considerada la llengua autòctona d’una gran part de l’Aragó, tot i ser una variant dialectal barreja de català i castellà.

Per tot això, i perquè aquesta llei no acabava mai d’arribar, el 9 de setembre, el secretari general de la Institució Cultural de la Franja de Ponent, Guillem Chacon, va anunciar a Lleida la intenció de la institució que dirigia de denunciar al govern d’Aragó per discriminació cultural i lingüística davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans. L’entitat pretenia pressionar les autoritats aragoneses per tal que la llengua catalana fos cooficial i que, almenys a la Franja, el català s’ensenyés a les escoles i als instituts. La denúncia prenia sentit en el fet que aquestes dues reivindicacions de l’entitat, llargament reivindicades, no s’incloïen a l’avantprojecte de llei de llengües que preparava l’executiu aragonès, ja que els primers esborranys descartaven la cooficialitat per ser “constitucionalment impossible”, i catalogava l’ús del català com a dret i no com a deure.

El gabinet jurídic de l’entitat cultural va presentar la denúncia el 26 d’octubre de 2005 a Estrasburg, mitjançant una delegació, que coordinava la seva acció amb l’eurodiputat d’ERC, Bernat Joan. Es tractava de la segona acció legal que emprenia la Institució Cultural de la Franja de Ponent després que al maig hagués presentat a Madrid una primera reclamació al Defensor del Poble, Enrique Múgica, també per discriminació lingüística. La iniciativa va ser acceptada a tràmit i havia de resoldre’s al 2006. En cas de fracassar la mesura, la branca jove de la Institució de la Franja, Enfranja’t, ja ha anunciat que organitzarà accions de protesta a Saragossa coincidint amb la celebració de l’Exposició Universal del 2008.

A la Catalunya Nord, el fet més rellevant de l’any en el conjunt de reivindicacions lingüístiques va ser la participació de més de tres mil persones el 5 de novembre a Perpinyà en la manifestació de l’acte final del Correllengua 2005, on es reivindicava la unitat de la llengua catalana i la reunificació dels Països Catalans. El Correllengua havia començat el 3 de setembre a Rià (el Conflent) i va finalitzar a Perpinyà, coincidint amb la diada del 7 de novembre que commemorava la signatura del Tractat dels Pirineus el 1659, pel qual les comarques nord-catalanes van passar a ser d’administració francesa.

A Andorra, les autoritats del país van constatar una preocupant disminució de l’ús del català, alhora que la llengua castellana experimentava creixements importants, sobretot pel que feia a la seva utilització en les relacions privades i informals. A més, augmentava la percepció entre els residents al Principat que el català era cada cop menys necessari per desenvolupar-se en qualsevol àmbit social, tot i ser la llengua oficial del país. Aquestes van ser algunes de les conclusions d’un estudi elaborat pel servei de Política Lingüística del govern andorrà.

Segons aquest informe, que seguia les pautes dels elaborats el 1995 i 1999, l’ús social del català s’havia reduït en 5,4 punts el 2004 respecte al 1999 i se situava en la posició 48,5 d’una escala de 100. L’estudi de 1995 situava aquest indicador d’ús en el 56,3. El castellà seguia una tendència a la inversa. El seu ús augmentava un 2,6 i pujava del 58,2 al 60,8, és a dir, per sobre del català. Entre les causes del fenomen, hi destacava la gran immigració registrada als últims anys a Andorra, amb una gran presència de portuguesos i espanyols. Pel que feia al francès es mantenia al voltant d’un indicador de 18 i el portuguès creixia quasi 3 punts en només cinc anys i arribava a l’11,4 de l’ús social a Andorra.

El servei de Política Lingüística d’Andorra també havia detectat que els immigrants adoptaven el castellà com a llengua alternativa a la materna, a la vegada que els andorrans que tenien el castellà com a llengua materna no donaven prioritat al català en les seves relacions habituals. Els andorrans i espanyols catalanoparlants, que eren el 40,5% de la població, tenien un índex mitjà d’ús de 80,3, i el 60% restant dels residents al Principat només arribaven a un 26,8 pel que feia al català. L’informe també assenyalava quan un 61% dels enquestats creia que no calia saber català per a trobar feina a Andorra, alhora que un 59% opinava que l’administració ja feia prou per la seva difusió. Un 30% donava més importància al castellà, anglès o francès que el català en l’àmbit professional, hi havia divisió d’opinions sobre si l’ús del català era imprescindible per a integrar-se al país o si els empresaris havien d’obligar els seus treballadors a parlar-lo.