Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Joan Mª Pujals

La Llei de Normalització Lingüística, a debat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Llengua catalana (1362)
Poder judicial i jutges (405)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Personatges Personatges
Avel·lí Artís Gener (13)
Camilo José Cela Trulock (12)
Esteban Gómez Rovira (5)
Eugenio Díaz Eimil (1)
Felipe González (226)
Fernando Lázaro Carreter (8)
Francisco Rico Manrique (2)
Gonzalo Torrente Ballester (6)
Isabel Clara Simó (23)
Jesús Huguet (2)
Joan Coromines (28)
Joan Solà (16)
Joan Triadú (9)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Gabaldón López (1)
Martí de Riquer (15)
Miquel Martí i Pol (31)
Pere Gimferrer (22)
Quim Monzó (38)
Xavier Rubert de Ventós (10)
Entitats Entitats
Consell General del Poder Judicial (112)
Convergència i Unió (1824)
Generalitat de Catalunya (1919)
Generalitat Valenciana (280)
Institut d´Estudis Catalans (149)
Obra Cultural Balear (120)
Òmnium Cultural (140)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Premis Blanquerna (20)
Real Academia de la Lengua Española (37)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
Tribunal Suprem de l`Estat Espanyol (223)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Catalunya (2926)
41 lectures d'aquest article
34 impressions d'aquest article
Del Tribunal Suprem al Tribunal Constitucional
Llengua
El 15 de febrer, el Tribunal Suprem va plantejar una qüestió d'inconstitucionalitat sobre els articles 14.2, 14.4, 15 i 20 de la llei de normalització lingüística del català, després d'un recurs presentat per l'advocat Esteban Gómez Rovira, en representació de 113 pares d'alumnes, contra un decret de la Generalitat de 1983 que regula l'ús i l'ensenyament del català.

La sentència, del 23 de desembre, va considerar que tots els articles de la llei de normalització lingüística eren constitucionals i va avalar completament la política de la Generalitat, en contra dels dubtes del Tribunal Suprem. La majoria del Tribunal Constitucional (TC) -10 dels seus 12 magistrats- van estar totalment d'acord amb la sentència i només dos, José Gabaldón López i Eugenio Díaz Eimil, van presentar vots particulars.

Gabaldón, del PP i president de l'Associació Professional de la Magistratura, d'un marcat signe conservador, va lamentar que determinats silencis de la llei es poguessin interpretar com que no es podia rebre l'ensenyament en castellà. Gabaldón va trobar inconstitucional l'article 15 de la llei perquè "envaeix clarament una competència estatal, ja que determina que es tracta d'una prova específica".

Díaz Eimil, que havia accedit al TC per la quota que designa el Consell General del Poder Judicial, va centrar la seva discrepància en la política d'immersió lingüística "imposada com a tal a l'ensenyament no universitari d'una manera obligatòria i sense solució alternativa que permeti escollir el castellà com a llengua docent".

En el dictamen s'expressava que els tres articles mencionats no eren contraris a la Constitució. A més, va justificar la filosofia de la llei de normalització. El TC va assegurar que el model de conjunció lingüística que inspirava la llei del Parlament era "constitucionalment legítima" perquè responia a un propòsit d'integració i de cohesió social de la comunitat autònoma, independentment de quina fos la llengua habitual de cada ciutadà".

També va considerar legítim que la llengua catalana fos "el centre de gravetat d'aquest model de bilingüisme", sempre que no discriminés el castellà com a llengua docent, i va concloure que "no hi ha cap disposició de la llei que exclogui la utilització del castellà com a llengua docent".

El tribunal també va valorar el fet que el català fos la llengua de comunicació a l'ensenyament perquè assegurava que la seva cooficialitat "es traduirà en una realitat social efectiva, que permetrà corregir situacions de desequilibri històriques i exclourà que aquesta llengua ocupi una posició marginal o secundària".

El Tribunal Constitucional es va expressar amb molta contundència contra el Tribunal Suprem en l'argumentació que la llei de normalització "vulnera el valor superior de la llibertat i la dignitat de la persona i el lliure desenvolupament de la personalitat". El Constitucional va puntualitzar que aquest plantejament "no pot ser acollit" i que la normativa catalana tenia en compte aquestes consideracions: "Resulta difícil d'admetre que els drets inviolables de la persona puguin ser vulnerats si els estudiants reben l'ensenyament en una llengua cooficial diferent del castellà."

La sentència enduria més els seus arguments quan afirmava que "malament es pot comprendre que el coneixement i l'ús d'una de les llengües espanyoles pugui atemptar contra la dignitat de la persona quan la Constitució reconeix que la realitat plurilingüe d'Espanya és una riquesa i constitueix un patrimoni cultural digne d'un respecte i d'una protecció especials".

Pel que fa a l'argumentació sobre l'article 15, que parla de l'expedició del certificat de grau i del coneixement del castellà i del català per obtenir-lo, el Tribunal va considerar que no era inconstitucional.

Finalment, el Constitucional va trobar justificat que la llengua catalana fos la normal en les activitats internes i externes de les escoles. "No es pot fer cap retret perquè als centres establerts a Catalunya s'utilitzi la llengua catalana", remarcava la sentència, i afegia que si el català "és la llengua pròpia de Catalunya, és la llengua oficial en el territori de la comunitat autònoma i és la llengua de la Generalitat i de l'Administració catalana, ho és també de l'educativa". Això no significava que el català hagués de ser llengua única, ni que exclogués el castellà.

Tots els partits polítics catalans i la majoria de juristes es van mostrar satisfets per la decisió del TC excepte el PP. Aquesta reacció dels populars no va sorprendre ningú, ja que aquesta força política havia estat reiteradament acusada de promoure les iniciatives dels grups que s'oposaven a la política lingüística de la Generalitat de Catalunya.

La llei de normalització lingüística de Catalunya havia estat aprovada el 23 d'abril de 1983 i va ser, segons Jesús Huguet, director general de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, el model de referència seguit al País Valencià i a les Balears a l'hora d'elaborar, respectivament, la llei d'ús i ensenyament del valencià i la llei de normalització lingüística. Huguet es va felicitar perquè la sentència "ha establert, d'alguna manera, jurisprudència i fa més difícil que ara es recorra contra la llei d'ús, i, per tant, que els plantejaments desplegats per determinats grups polítics queden desfasats i fora de context".

Antoni Mir, president de l'Obra Cultural Balear, va afirmar que "la sentència fa inconstitucional que el 70 per cent de l'alumnat balear rebi les classes només en castellà".

Però durant tot l'any, la llengua catalana va rebre nombrosos atacs, propiciats sovint pel paper polític que jugava CiU donant suport al govern del PSOE. Per a l'oposició atacar la política de la Generalitat era el camí més curt per fer caure el govern. I per atacar la Generalitat, des de fora de Catalunya, el tema que més ressò aconseguia era el de la llengua i la suposada "persecució" dels castellanoparlants.

Les declaracions i campanyes de premsa van ser incomptables, però potser la iniciativa que va tenir més transcendència va ser la carta que la Real Acadèmia Espanola de la Lengua va dirigir al president del govern espanyol, Felipe González, el 3 de novembre. La carta manifestava la seva preocupació pels problemes de convivència idiomàtica, alhora que considerava necessari "el bilingüisme per garantir la convivència pacífica de totes les llengües d'Espanya". La carta, firmada pel director de la Real Acadèmia Espanola, Fernando Lázaro Carreter, proposava sis mesures que, en conjunt, anaven contra l'ús del català i a favor del castellà:

1. Fomentar el bilingüisme real sense diglòssia, de manera que el temps atenuï, fins a extingir-les, les tensions avui desgraciadament perceptibles.

2. Adoptar mesures que afavoreixin una actitud no recelosa de tots els ciutadans davant les diferents llengües de l'Estat.

3. Establir les condicions d'horaris i plans d'estudis imprescindibles perquè l'aprenentatge de la llengua espanyola doti tots els ciutadans de la destresa suficient en la lliure utilització parlada i escrita d'aquesta. Simultàniament, ha de ser obligatori en els plans d'estudi, juntament amb el coneixement de la història i la cultura de les diferents comunitats, aquelles disciplines escolars que afectin Espanya com a nació: la seva història, la seva geografia i la seva literatura molt en primer terme.

4. Determinar les situacions en què s'ha d'utilitzar la llengua comuna per protegir els ciutadans com a tals i en l'exercici d'activitats que els creïn obligacions i drets, com ara les de compradors i venedors, contractants, clients de banca, usuaris de serveis, etc.

5. Estipular la doble retolació en la llengua territorial i en castellà de tots els topònims, inclosos els urbans, que tinguin una tradició en aquest últim idioma, de tal manera que cap espanyol pugui sentir-se desorientat i pelegrí a la seva terra.

6. Disposar que les emissores de ràdio i de televisió dependents de l'Estat emetin preferentment en la llengua comuna, coordinant-se de manera que qui no conegui un altre idioma pugui sintonitzaries a qualsevol hora del dia o de la nit. Imposar a les emissores privades una programació mínima en castellà.

L'endemà de la publicació del text, nombrosos intel·lectuals van expressar el seu rebuig a aquesta carta de l'Acadèmia. Tísner, Joan Coromines, Quim Monzó, Isabel-Clara Simó, Xavier Rubert de Ventós, Miquel Martí i Pol, Joan Solà i Joan Triadú, entre altres, van considerar-la un atac frontal al català.

El 21 de novembre, el ple de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va aprovar un text on s'afirmava que l'Acadèmia havia atemptat "contra la convivència" a Catalunya, el País Valencià i les Balears, i on es considerava que la missiva no s'ajustava a les finalitats pròpies de l'Acadèmia.

El text, juntament amb un recull de premsa de les reaccions que la carta de l'Acadèmia va generar a Catalunya, es va adreçar a la mateixa Acadèmia així com al president del govern espanyol. Per la seva part, el president de l'IEC va valorar positivament la resposta dels mitjans de comunicació catalans a la carta de l'Acadèmia i també va fer un elogi de la reacció ciutadana de Catalunya.

Òmnium Cultural va denunciar i condemnar l'escrit de l'Acadèmia. En aquesta línia de denúncia, l'entitat va redactar un manifest titulat Per la llengua catalana, que va ser firmat per més de 30 associacions i més de 50 personalitats del món de la política i la cultura catalanes.

Dies més tard, els acadèmics Camilo José Cela, Gonzalo Torrente Ballester, Pere Gimferrer, Martí de Riquer i Francisco Rico van fer públic el seu rebuig a la carta de l'Acadèmia desmarcant-se radicalment del seu contingut, i recordaven que el text es va aprovar un dia que hi havia vaga de transport aeri, la qual cosa va impedir la presència dels acadèmics "perifèrics" a la reunió.

La Generalitat de Catalunya també va fer públic un comunicat en què es mostrava sorpresa i lamentava el "desconeixement de la realitat lingüística de Catalunya que es desprèn del document de la Real Acadèmia Espanola".

Lázaro Carreter havia rebut, el 17 de gener, el primer premi Blanquerna de mans del president de la Generalitat, Jordi Pujol, en un acte celebrat a Madrid, per la seva defensa de la convivència entre les diferents llengües i cultures de l'Estat.