Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2006

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Educació: ensenyament primari i secundari (417)
Llengua catalana (1362)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Ernest Maragall (105)
José Montilla (837)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Entitats Entitats
Comissions Obreres (287)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Federació d'Associacions de Pares d'Alumnes de Catalunya (5)
Fira del Llibre de Frankfurt (45)
Generalitat de Catalunya (1919)
Unión General de Trabajadores (292)
Ustec-Stes (29)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
77 lectures d'aquest article
32 impressions d'aquest article
El decret de mínims de castellà
Llengua
A finals d’any, l’aprovació del nou Estatut català va obrir una nova fase en la normalització lingüística de Catalunya, en establir per primer cop el deure de conèixer la llengua pròpia del país, el català, que passava a ser considerada cooficial amb el castellà. En aquest sentit, el nou conseller de la vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, va presentar un estudi per a adaptar a la nova norma la Llei de Política Lingüística de 1998, amb l’objectiu de fomentar millors polítiques d’immersió. Als darrers anys, aquestes polítiques s’havien mostrat del tot necessàries, en la mesura que, dia a dia, avançava l’ús social del castellà en detriment del català, malgrat l’existència d’anys d’escola pública catalana i malgrat el creixent coneixement que la població tenia del català. En aquest fet hi havia tingut molt a veure l’arribada massiva d’immigració els últims cinc anys, la majoria procedent de l’àrea llatinoamericana, que duia el castellà com a llengua materna.

El cert era que el 2006, a Catalunya el català era més conegut que mai, però menys emprat que en d’altres temps, ja que els 4 principis bàsics d'elecció i ús d’una llengua –utilitzar-la sense esforç; valor d’ús i de bescanvi; valors simbòlics de pertinença i identitat; i incentius de prestigi social–, no es complien tots d’una forma majoritària: les generacions d’origen forà no feien del català una cosa pròpia, i les autòctones en descuidaven el seu bon ús. El procés d’immersió lingüística havia començat a finals dels 70 i es va fer oficial mitjançant la Llei de Política Lingüística del 1983, reformada el 1998. Així, l’ensenyament del català es va fer obligatori en tots els nivells i àmbits educatius, mentre que les assignatures de castellà, anglès o francès sumaven tres hores setmanals.

Comparant-ho amb altres comunitats de l’Estat el cas era especial, en la mesura que al País Valencià, el País Basc o Galícia hi havia una majoria d’escoles en castellà o bilingües, i l’opció de rebre l’educació en la llengua pròpia era o bé inexistent, cas valencià o gallec, o bé formava part de l’àmbit privat, com és el cas de les ikastoles al País Basc. Pel que feia a l’estranger, a Itàlia la Constitució reconeixia l’existència de diversos models lingüístics a aplicar a regions com la Vall d’Aosta, amb presència del francès, la regió del Trentino-Alto Adigio, amb presència de l’alemany, o Sardenya, amb presència del sard i el català. Justament, en relació amb això, a finals d’any a l’Alguer semblava que hi havia moltes possibilitats que el nou Estatut de Sardenya reconegués la catalanitat de l'indret, després que amplis sectors de la societat algueresa havien fet la demanda, perquè hi havia un fort convenciment que afavoria l'economia, si més no pels milers de turistes catalans que cada any es desplaçaven a l’enclavament catalanoparlant de Sardenya. A Bèlgica, l’estructura federal permetia la presencia de quatre regions lingüístiques: la flamenca, la valona, l’alemanya i la bilingüe de Brussel•les. A Suïssa, des del 2000, eren oficials les llengües alemanya, francesa, italiana i el romanx. A Canadà, la llengua d’ús a les escoles depenia del grau d’autonomia i preferència de cada província.

En tot cas, en finalitzar l’any el govern espanyol va sorprendre tothom amb l’aprovació d’un decret d’ensenyament de mínims en l’educació primària que obligava a impartir una hora més de castellà a les escoles de Catalunya. Les primeres declaracions del conseller d’Educació, Ernest Maragall, van destacar que el decret no anava contra la salut del català, sinó que només pretenia millorar el castellà. Així, Maragall va aclarir que el govern català exerciria els seus drets si el decret de primària vulnerava les competències de la Generalitat, que van ser reclamades d’immediat pel principal partit d’oposició, CiU, i també pel segon partit del govern, ERC.

No hi van faltar les reaccions socials: el Consell Assessor de la Llengua Catalana considerava que el govern espanyol havia posat en dubte la tradicional immersió lingüística del país, mentre la Federació d’Associacions de Pares de Catalunya considerava que calia esperar l’actuació de la Generalitat abans de pronunciar-se. Pel principal sindicat del sector ensenyament, l’USTEC-STE, la millor opció era consolidar el català, perquè molta de la immigració arribada a Catalunya provenia d’Amèrica Llatina i ja tenia suficients elements de competència en castellà. Per la seva banda, CCOO i UGT van demanar la revisió del decret, i van afegir que, en tot cas, la tercera hora de castellà no es podia inscriure dins les mesures de la sisena hora, ja que el Pacte Nacional per a l’Educació especificava que no podia ser una hora curricular. A la fi, les dificultats creades amb la qüestió van motivar la intervenció del president de la Generalitat, José Montilla, que va anunciar l`encàrrec d’un informe jurídic per tal d’actuar amb rigor i garantir l’aplicació del model d’immersió lingüística català.

En un àmbit més general, i a les portes de la Fira de Frankfurt, Alemanya apareixia el 2006 com el país que més acollia i millor promovia lectorats (activitat destinada a ensenyar una llengua forana en una universitat) en català de tot el món. El 2006, Alemanya comptava amb 28 lectorats repartits en 24 ciutats (Berlin, Bielefeld, Bochum, Bonn, Braunsscheweig, Bremen, Colònia, Constanza, Eischstätt, Erlangen, Frankfurt, Friburg, Götingen, Halle, Hamburg, Heildelberg, Kiel, Mannheim, München, Munster, Siegen, Saarbrücken, Sttutgart, i Tubingen) per a un total de 800 alumnes. Al darrere d’Alemanya hi figuraven Gran Bretanya, amb 17 lectorats i 700 alumnes; Itàlia, amb 10 i 210, respectivament, i França, amb 9 i 700. També hi havia una forta presència del català a Internet (primeres posiciones mundials absolutes i relatives en presència lingüística de webs a Internet, fins i tot per davant del castellà).