Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Jaume Fuster

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Literatura i llibres (278)
Llengua catalana (1362)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
34 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
L'ofici d'escriure, 1996



"La creativitat dels escriptors no ha minvat, ni minvarà per més que alguns crítics s'entestin a parlar-ne, apocalíptics, des de la trona incontestable dels papers"

Jaume Fuster

L’any que tot just encetem serà bo per a la literatura catalana. Segur. Segur que algú, en algun lloc del país, produirà una bona obra, ja sigui narrativa, ja sigui poètica, ja sigui de reflexió, ja sigui dramàtica o en forma de guió per a audiovisual. La creativitat dels escriptors no ha minvat, ni minvarà per més que alguns crítics s'entestin a parlar-ne, apocalíptics, des de la trona incontestable dels papers.

Però, des d'un altre punt de vista, serà dolent. Com sempre en els darrers tres-cents anys. M'apresso a explicar-me: la anormalitat lingüística que vivim d'ençà del Decret de Nova Planta -i una mica abans, em temo- genera una anormalitat cultural flagrant. La de la substitució. És a dir, la de la diglòssia cultural, si és que els sociolingüistes em permeten usar aquest terme de la seva especialitat. Vull dir amb això que, a casa nostra, per més autonomia, autogovern, represa de la identitat nacional i sentiment de poble que hi hagi o que diguin els polítics que hi ha, continuarem pensant, literàriament, en termes dels altres. I continuarem identificant com a mites literaris propis els escassos mites literaris del veí: la picaresca de pigalls i fidalgos vinguts a menys, la follia del Quixot o l'erotisme culpabilitzat de Don Joan. Oblidant o ignorant el valor forassenyat del Tirant, els amors contrariats de Curial i Güelfa o la innocència una mica ximple de Manelic. I, és clar, del mite al creador: la societat catalana continuarà reconeixent com a propis l'infatigable Don Camilo, que amb una guia comercial a la mà ens diu des de la tele com n'és de saberut i que bé que parla la llengua veïna; el sofisticat i escarnit Gala, amb bastó de puny de plata incorporat, o l'exitós de torn que perquè presenta les notícies en una cadena pública guanya els milions a cabassos. Ignorant, desconeixent o -encara pitjor- menystenint la collita pròpia d'un starsystem literari gairebé inexistent.

Davant d'aquesta situació, no hi valen ni Institucions de les Lletres Catalanes, ni Associacions d'Escriptors en Llengua Catalana, ni premis literaris més o menys milionaris -sempre tres quartes parts menys milionaris que els premis dels veïns-, ni Escriptors del Mes, ni tan sols el culte a la Mort i als morts, que tan sovint practiquem i que fa pensar que, a casa nostra, l'únic escriptor reconegut com a tal és l'escriptor mort.

Però els soferts agremiats del ram de la ploma -a hores d'ara, afortunadament, n'hauríem de dir del ram de l'ordinador- continuarem entestats a produir les nostres obres, en aquest terreny hostil, amb la confiança que, algun dia no llunyà, la societat catalana prengui consciència que, a més del Barça, de la Moreneta i de l'Orfeó Català, hi ha un col·lectiu que s'entossudeix a exercir el segon ofici més vell de la humanitat: el d'ajuntar paraules per tal d'inventar-se mentides que ens facin la vida una mica més suportable.