Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Lola Flores

Article de referència:
Flors per als Flores
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Músics, cantants, compositors, ballarins (253)
Personatges Personatges
Antonio Flores (6)
Antonio González (5)
Antonio Chaquetas (1)
Carlos Saura (9)
Francisco Franco (47)
Lola Flores (8)
Lolita Flores (4)
Manolo Caracol (1)
Rosario Flores (4)
Entitats Entitats
Llaç d'Isabel la Catòlica (1)
Medalla d`Òr al Mèrit del Treball (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Jerez de la Frontera (Cadis) (4)
15 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
Lola Flores
Dolores Flores Ruiz va néixer a Jerez de la Frontera el 21 de gener de 1923, al número 45 del carrer del Sol, al barrí de San Miguel. La seva mare, Rosario Ruiz, era cosidora, i el seu pare, Pedro Flores, tenia un petit bar a Jerez, anomenat Los Leones, al barri gitano.

Lola va créixer entre els sons de la guitarra i del cante jondo. A dos anys ja se la podia veure damunt d'una taula ballant bulerías amb el mític Antonio Chaquetas, amb qui treballaria anys després.

Lola va anar a escola a Sevilla, on la seva família es va traslladar quan ella tenia 5 anys, i hi van viure fins al 1933, que van tornar a Jerez, on el pare va posar un altre bar, El Pavo Real. Allà va començar, de fet, la vida artística de Lola, que a 15 anys ja recorria la província amb una companyia de varietats. El 1940 es va instal·lar a Madrid, va participar en un parell de pel·lícules i va gravar el seu primer disc, Lerele.

El 1943 va iniciar a Madrid una llarga relació professional i sentimental amb el que llavors era considerat el más grande cantaor del moment, Manolo Caracol. D'aquella època, a més de milers d'actuacions per tablaos i teatres, són les obres musicals Zambra, La niña de fuego i La salvaora, la copia La zarzamora i dues pel·lícules, Embrujo i La niña de la venta.

El 1951, Lola Flores es va separar definitivament de Manolo Caracol i se'n va anar a Amèrica, on va rodar dues de les seves pel·lícules més famoses: Pena, penita, pena (1953) i La Faraona (1955). Lola compaginava el cine amb les gires i espectacles teatrals, amb un caixet d'un milió de pessetes de l'època per pel·lícula.

El 1954, es va casar amb el gitano de Gràcia Antonio González, el Pescaílla, al monestir d'El Escorial. El matrimoni va tenir tres fills, Lolita, Antonio i Rosario.

Els anys seixanta van ser també anys d'èxit per a Lola Flores, que ja va fixar la seva residència a Madrid. Llavors Lola Flores es va convertir en una mena de cantant oficial del règim, i cada 18 de juliol actuava per al general Francisco Franco al palau de La Granja, a més d'aparèixer molt sovint a la televisió juntament amb altres cantants, com ara Paquita Rico, Marujita Díaz o Carmen Sevilla, amigues totes. En aquella època va fer diverses pel·lícules, entre les quals destaquen Una señora estupenda (1967) i Cómo me las maravillaría yo (1972).

Després de la mort del dictador el 1975, va començar per a ella una llarga fase de problemes. La canción española ja no estava de moda, el flamenc, el baile español i el cante s'assimilaven al folklore que havia volgut imposar el règim, i Lola, ja coneguda com a Lola de España, va ser molt criticada per les seves relacions amb el franquisme, cosa que ella sempre va negar: "Jo el que sempre he fet és treballar, mani qui mani", deia ella.

El cert és que tot això li va portar problemes. A finals dels setanta i principis dels vuitanta, no hi havia feina per a ella, si bé el 1983 va fer una pel·lícula, Truhanes.

El 1987 van començar els seus problemes amb Hisenda, amb qui no complia les seves obligacions tributàries. El primer judici es va celebrar el 1989 i, després de recórrer, el 1991, el Tribunal Suprem la va condemnar per quatre delictes fiscals a pagar "la quantia mínima possible" com a quota defraudada, és a dir, uns 28 milions de pessetes, i a complir dues penes d'un mes i un dia d'arrest i dues més de set mesos de presó, si bé no va haver de complir-les perquè cap de les penes imposades no era de més d'un any.

Però, un cop més, sense feina i amb una imatge de delinqüent fiscal, va saber ressorgir del no-res. Amb les seves declaracions i demanant l'ajut de "todos los españoles", va aconseguir recuperar l'afecte del poble. Per pagar, va decidir treballar en una cosa nova: pintar quadres i vendre'ls a Madrid, Barcelona i Miami. Finalment, va aconseguir els milions que necessitava, però sense poder deixar mai de treballar.

El 1992 va participar en la pel·lícula de Carlos Saura Sevillanas i va encetar dues col·laboracions televisives fixes, Sabor a Lolas , primer, i Ay Lola, Lolita, Lola després.

El 1994 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit del Treball, un guardó que va sumar al Llaç d'Isabel la Catòlica, que ja tenia. En desaparèixer, l'Ajuntament de Jerez de la Frontera li va fer un monument en una avinguda que portaria el seu nom, la va nomenar filla predilecta i li va concedir, a títol pòstum, la medalla d'or de la ciutat.