Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Política espanyola (900)
Personatges Personatges
Concepción Dancausa (3)
Eduardo Tamayo (8)
Esperanza Aguirre (56)
Fausto Fernández (2)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
María Teresa Sáez (8)
Rafael Simancas (7)
Entitats Entitats
Izquierda Unida (222)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Comunitat de Madrid (50)
43 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Eleccions dos cops
Madrid
La Comunitat de Madrid va ser l’escenari d’un dels enfrontaments polítics més durs de l’any entre el Partit Popular i el PSOE, ja que el que succeís en aquell territori en les eleccions municipals i autonòmiques del maig tenia per als partits espanyols un valor premonitori del que podia passar a les generals de març del 2004. Abans de la cita electoral, el PSOE creia tenir moltes possibilitats de guanyar les municipals en vots i regidors i d’aconseguir molt bons resultats a les autonòmiques, basant-se en el gran desprestigi social assolit pel PP en l’abocament del Prestige a Galícia i amb el posicionament proamericà en la guerra de l’Iraq.

A Madrid, el PSOE pensava decantar els millors resultats obtinguts pel PP sense majoria fent un govern de coalició amb IU, però el 10 de juny, en la sessió parlamentària d’elecció de la presidència i la mesa de l’assemblea, dos diputats socialistes, Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez, van abstenir-se en la votació, fet que va donar el càrrec a la popular Concepción Dancausa El líder de la federació socialista madrilenya i candidat a la presidència de la Comunitat de Madrid, Rafael Simancas, va anunciar l’expulsió automàtica dels dos diputats i els va exigir la renúncia a l’escó, però Tamayo i Sáez s’hi van negar, justificant la seva acció pel desacord en el repartiment de poder que el PSOE pensava fer amb Izquierda Unida i negant-se a renunciar a l’acta de diputat. En aquestes condicions, que haurien donat la presidència de la comunitat a la candidata del PP, Esperanza Aguirre, el secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, va apuntar que els dos diputats, que pertanyien al sector del PSOE anomenat Renovadors per la Base, havien actuat per interès personal i no per discrepàncies polítiques, i va suggerir la possibilitat d’un tracte secret amb els populars. Les polèmiques i acusacions entre el PP i el PSOE es van prolongar durant tot l’estiu, sense arribar mai a prosperar cap de les investigacions parlamentàries o judicials iniciades en el sentit de provar la suposada connivència entre els trànsfugues i el PP.

Finalment, es va optar per una nova convocatòria electoral que va tenir lloc el 26 octubre i en la qual el Partit Popular es va imposar amb el 48,4% dels vots i 57 escons, mentre que el PSOE en va obtenir 45, dos menys que els aconseguits al maig, i el 38,9% dels vots. Izquierda Unida es va mantenir amb 9 escons, i el 8,5% dels vots. La participació va ser del 64%, 5 punts per sota de la del maig. Després d’aquestes segones eleccions, Esperanza Aguirre va accedir a la presidència de la comunitat, alhora que Rafael Simancas reconeixia la legitimitat dels resultats i el líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, admetia la necessitat que els socialistes recuperessin la confiança dels electors, mentre que el candidat d’Izquierda Unida, Fausto Fernández, lamentava no haver arribat als deu diputats.