Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Els Reis reben Mohammed VI al palau d'El Prado

Un grup de saharauis el camp de refugiats d'Asmara, a Algèria

Un soldat patrulla per un districte als afores d'Alger.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Hidrocarburs i carburants: petroli, benzina, gasoil, gas (141)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Abdul-Aziz /Abd el-Aziz /Abdel Aziz Buteflika / Bouteflika (26)
Abraham Sefarty (1)
Ahmed Benbitour (1)
Al-Hasan ibn Muhammad (23)
Driss Basri (3)
Jacques Chirac (161)
James Baker (13)
Joan Carles de Borbó (205)
José María Aznar (620)
Kofi Annan (135)
Lionel Jospin (68)
Luali Mustafà Sayed (1)
Mohammed ibn al-Hassan (62)
Romano Prodi (88)
Entitats Entitats
Comissió Europea (242)
Exèrcit Islàmic de Salvació (3)
Front Islàmic de Salvació (17)
Front Polisario (24)
Grup Islàmic Armat (Algèria) (34)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització Mundial del Comerç (56)
República Àrab Saharaui Democràtica (10)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
Magrib (13)
Algèria (77)
Marroc (87)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
París (França) (222)
Sàhara Occidental (21)
Sidi-Bel-Abbès (Algèria) (1)
41 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
El Sàhara tanca el segle esperant el referèndum
Magrib
El 18 de febrer del 2000, el secretari general de l'ONU, Kofi Annan, va anunciar l’ajornament del referèndum del Sàhara Occidental, que estava previst pel mes de juliol. La raó eren els 140.000 recursos que havia presentat el Marroc en publicar-se les llistes definitives del cens. Les diferències en l’elaboració del cens havien estat sempre el principal impediment a la consulta, en la mesura que determinava clarament el resultat. Tot i la intercessió de l’enviat especial a la zona, l’exsecretari d’Estat nord-americà James Baker, la qüestió no es va resoldre i així, el 14 de juliol, Annan va descartar obertament la possibilitat de celebració del referèndum d'autodeterminació al Sàhara. L’ONU, però va exhortar el Marroc i el Front Polisario a que fessin un darrer esforç de negociació política i evitessin l’esclat d’una nova guerra.

La pèrdua de possibilitats del referèndum va coincidir amb el vint-i-cinquè aniversari dels anomenats acords de Madrid, mitjançant els quals Espanya va cedir l’administració del territori sahrauí a Marroc i Mauritània a canvi de beneficis econòmics en matèria de pesca, indemnitzacions i fosfats, que mai no es van arribar a plasmar. De fet, l’aniversari, més que no pas el dels acords esmentats va ser el de la Marxa Verda organitzada per Hassan II del Marroc el 5 de novembre del 1975 que va finalitzar amb l'annexió de facto del Sàhara Occidental al Marroc. Deu dies més tard, el llavors secretari general del Front Polisario, Luali Mustafà Sayed va declarar la guerra al Marroc i, uns mesos després, el 27 de febrer del 1976, va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Llavors va començar un conflicte bèl·lic i diplomàtic, que, per una banda, va consolidar la supremacia marroquina a tota la zona fronterera i, per l’altra, va suposar al reconeixement de la RASD per més de 80 països del món, entre els que no hi era Espanya.

Un quart de segle després, en haver-se anul·lat el referèndum, considerat fins llavors la principal garantia de pau a la regió, les coses seguien igual. El Front Polisario continuava exigint el dret a decidir sobre la seva independència i el Marroc seguia sense atendre la reivindicació sahrauí, tot i l’arribada al poder del fill de Hassan II, Mohammad VI el 30 de juliol del 1999.

En un primer moment, els aires de renovació instaurats pel 18è monarca alauita en amnistiar 45.000 presos, apartar del poder el totpoderós ministre d’Interior Driss Basri i acceptar el retorn al país del líder opositor Abraham Sefarty, van fer pensar en una possible solució negociada al conflicte sahrauí, però tampoc va ser així. Mohammad VI va continuar amb la política de fermesa en la reivindicació pel Marroc del Sàhara Occidental instaurada pel seu pare. Ho va deixar ben clar e un discurs commemoratiu de la Marxa Verda: "qualsevol solució al conflicte només podrà ser viable en el marc de la sobirania marroquina." Davant el bloqueig de la situació, a finals d’any, el Front Polisario va fer seriosos advertiments sobre un possible retorn a les armes.

Mentrestant, Mohammad VI va reforçar les seves tradicionals bones relacions amb les antigues potències colonials. El 19 de març va anar a París per entrevistar-se amb el president francès Jacques Chirac i el primer ministre Lionel Jospin, en el que era el seu primer viatge oficial des que va arribar al tron. El 9 de maig, va rebre la visita del president del govern espanyol José María Aznar, i el 19 de setembre va viatjar a Espanya per entrevistar-se amb el rei Joan Carles I. El rei de Marroc va demanar als governs francès i espanyol que ajudessin el seu país a obtenir una ampliació de les exportacions agràries marroquines a la Unió Europea, l’augment de les compensacions financeres pel desarmament aranzelari, una més gran col·laboració industrial i comercial i més capacitat de moviments a la UE per als seus empresaris i professionals.

A canvi el Marroc pressionava amb temes com la immigració o la pesca. El Marroc havia rebut 21.000 milions de pessetes per cada any que va durar el conveni pesquer amb la UE que havia expirat el novembre del 1999 i volia aconseguir les mateixes compensacions econòmiques per part de Brussel·les, amb una reducció considerable de les captures. En acabar l’any, la resolució d’aquestes disjuntives estava supeditada a les negociacions directes que iniciarien el 14 de gener del 2001 a Rabat el rei de Marroc i el president de la Comissió Europea, Romano Prodi.

Al costat d’aquesta posició de força del Marroc, el tradicional aliat del Front Polisario, Algèria, es trobava en una situació de gran debilitat, consumida per la guerra civil des del 1991. Des llavors, la violència integrista havia provocat més de 100.000 víctimes entre la població civil, en una lluita fratricida que oposava els enigmàtics terroristes dels Grups Islàmics Armats (GIA) a l’estat en el seu conjunt, i a la població civil agrària del nord i el centre del país, mentre l’exèrcit mantenia sota control, i en calma, els jaciments gasístics i petrolers del sud.

Les expectatives creades per la iniciativa pacificadora presentada pel president Abdelaziz Buteflika el 1999 no van quallar. El 13 de gener del 2000 va vèncer el termini que l’anomenada Llei de Concòrdia Civil donava als islamistes perquè abandonessin la violència i es reintegressin al món civil, a canvi d’una amnistia. La mesura només va ser acceptada per l’Exèrcit Islàmic de Salvació, el braç armat del FIS, però els grups islamistes més radicals van continuar les matances mentre es produïen serioses protestes socials a les principals ciutats del país pel deteriorament de l’economia i l’augment de l’atur. Aquestes protestes van tenir el seu punt àlgid el 24 de juliol a Sidi-Bel-Abbès, a l’oest algerià, quan 10.000 manifestants van prendre els carrers i van atacar l’ajuntament i la comissaria central de policia, provocant la dimissió del cap de govern algerià, Ahmed Benbitour, a mitjans d’agost.

Des llavors, Algèria va entrar en una situació general d’impasse, en haver-se constatat el fracàs de la pacificació projectada per Buteflika i crear-se una sensació general de desesperança i de sospita sobre a qui beneficiava, en realitat, la continuïtat del terror, que des de començaments d’any i comptant les darreres matances de més de 20 persones perpetrades pel GIA el 17 de desembre a l’oest d’Algèria, el nombre total d’assassinats arribava als 2.500.

Cada cop eren més els analistes que creien que el terror només afavoria als anomenats décideurs, els sectors que dirigien el país des de l’ombra i que formaven la junta cívico-militar que havia pres el poder el 1991. Aquesta sensació de poder a l’ombra també era compartida pels sectors empresarials algerians als que Buteflika havia promès millorar les infrastructures viàries i l’ingrés del país a l’Organització Mundial del Comerç (OMC). En acabar l’any, la principal esperança econòmica del país era la negociació, a principis del 2001, d’un acord de lliure canvi amb la Unió Europea que se suposava podia resultar favorable donada la condició que encara mantenia Algèria de primer exportador de gas natural al continent. Però aquest possible acord depenia també de la capacitat que demostrés el govern algerià per respectar els drets humans i per buscar vies efectives de pacificació.