Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Les eleccions a Tunísia van ser guanyades pel president Zine El Abidine Ben Ali

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Democràcia, processos de democratització (137)
Eleccions i processos electorals (1758)
Fonamentalisme islàmic (82)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Personatges Personatges
Abdellah Djaballah (2)
Abdul-Aziz /Abd el-Aziz /Abdel Aziz Buteflika / Bouteflika (26)
Ahmed Ouyahia (7)
Ali Benflis (4)
Álvaro de Soto (2)
James Baker (13)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
José María Aznar (620)
Kofi Annan (135)
Mohamed Abdelaziz (5)
Mohammed ibn al-Hassan (62)
Nabil Sahraoui (2)
Osama Bin Laden (108)
Zin al-Abidín Ben Ali (9)
Entitats Entitats
Al-Qaida (241)
Front d'Alliberament Nacional d'Algèria (7)
Front de Forces Socialistes (5)
Front d`Alliberament Nacional de Còrsega-Front d`Alliberament Cors (16)
Front Polisario (24)
Grup Islàmic Armat (Algèria) (34)
Moviment de la Reforma Nacional (3)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Popular (1639)
Reagrupament Constitucional Democràtic (Tunísia) (5)
República Àrab Saharaui Democràtica (10)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Algèria (77)
Marroc (87)
Tunísia (17)
Sàhara Occidental (21)
32 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
El signe de la continuïtat
Magrib
El 2004, els països del Magrib àrab van continuar sota el signe de la continuïtat política, sota uns règims de factura democràtica, però de funcionament despòtic en formes diverses: la monarquia alauita de base parlamentària al Marroc, el presidencialisme algerià de base militar i el tunisià de fonaments policials, que, a més, comptaven amb el suport geoestratègic dels Estats Units i de la UE, i el particular de França.

El 24 d’octubre del 2004, Tunísia va celebrar eleccions legislatives i presidencials, que van ser guanyades de forma aclaparadora pel president tunisià, Zine El Abidine Ben Ali, al poder des del 1987. Amb una participació de més del 90% de l’electorat inscrit, el president va ser elegit per quarta vegada consecutiva com a cap d’Estat per un mandat de cinc anys, mentre que el seu partit, el Reagrupament Constitucional Democràtic, aconseguia mantenir la majoria absoluta al Parlament. L’única força política amb un cert perfil opositor, Ettajdid (excomunista), va tenir molts problemes per dur a terme la seva campanya electoral i no va aconseguir obrir la més mínima escletxa en el sistema autoritari de Tunísia. Ni la crida al boicot electoral feta per diversos grups opositors i pels islamistes d’An-Nahda, ni les denúncies d’ONGs occidentals sobre l’absència de llibertats públiques i la repressió subjacent al país àrab, no van aconseguir erosionar el poder de Ben Ali.

Al Marroc, l’actualitat de l’any va estar marcada per la prevista refeta de les relacions entre la monarquia alauita i el govern espanyol que augurava l’arribada al poder del socialista José Luis Rodríguez Zapatero el 14 de març, després d’una llarga fase de tensions diverses entre Rabat i Madrid, durant el darrer mandat del Partit Popular de José María Aznar. La refeta de relacions, que va començar amb una visita de Zapatero al Marroc a l’abril, havia d’incloure, a més, una estreta col·laboració en matèria antiterrorista, després que es produïssin els atemptats de Casablanca del 16 de maig del 2003 contra delegacions espanyoles al Marroc.

Així mateix, havia de suposar l’acostament de posicions per a una solució consensuada, justa i definitiva al conflicte del Sàhara, en el marc de la legalitat internacional i dels esforços de les Nacions Unides. Per ajudar en això, el líder del Front Polisario i president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Abdelaziz, s’havia adreçat al govern i al monarca espanyol perquè fessin de mitjancers enfront Rabat a l’hora d’aconseguir un pronunciament favorable a un futur referèndum d´autodeterminació sobre el Sàhara, superada la fase d’autonomia que havia prescrit Nacions Unides com a alternativa al mai no aplicat pla Baker.

Justament, el 12 de juny del 2004, el responsable del pla, James Baker, va renunciar a la seva tasca de mediador entre el Marroc i el Front Polisario, que havia encapçalat des del 1997, adduint la poca cooperació, la falta d’alternatives a les seves propostes i el bloqueig sistemàtic a intentar nous camins per resoldre el contenciós. Tres dies més tard, el diplomàtic peruà Álvaro de Soto va ser nomenat nou representant de l’ONU en el conflicte del Sàhara Occidental pel secretari general de Nacions Unides, Kofi Annan. De Soto va rebre l’encàrrec de mitjançar entre Rabat i el Polisario i acostar posicions entre el Marroc, el Polisario i Algèria, país que carregava amb la responsabilitat d’acollir el gruix de la població sahariana de la fi de l’enfrontament bèl·lic entre el Front Polisario i Rabat. En relació a tot plegat, el 30 de juliol, el rei del Marroc, Mohamed VI, coincidint amb la celebració del cinquè aniversari del seu accés al tron, va fer una crida a favor de “la transició democràtica” i “la resolució de la qüestió del Sàhara”, en un termini que va establir en cinc anys més. En el primer camp promet una llei de reforma dels partits polítics perquè representin millor la ciutadania i mesures que permetin una clara separació entre els àmbits polític i religiós.

A Algèria, l’any va començar amb una forta tensió política i social a la Cabília, la regió majoritàriament berber d’Algèria, tot i l’acord firmat a principis de gener entre el cap del govern algerià, Ahmed Ouyahia, i els delegats dels aarxs (assemblees de tribus) per destituir tots els càrrecs escollits als comicis legislatius i municipals de l’any anterior, que havien estat massivament boicotejats per la població i havien desfermat protestes i crítiques. La mobilització dels berbers havia generat, a més, les reaccions contràries de l’FLN, l’antic partit únic, i del Front de Forces Socialistes (FS), que van manifestar que l’acord havia estat fruit d’un “tripijoc” entre Ouyahaia i els aarxs “contraris a les lleis de la República”. Per la seva banda, la majoria de l’opinió pública àrab també va desqualificar l’acord, tot acusant el president Abdelaziz Bouteflika d’anar contra l’Estat de dret i la moral política.

Uns mesos després, però, el 8 d’abril del 2004, Bouteflika va revalidar les eleccions amb un 83,49% dels sufragis, seguit a molta distància pels seu opositor i rival a les presidencials, l’antic primer ministre Ali Benflis, del Front d’Alliberament Nacional. En tercer lloc es va situar el Moviment per a la Reforma Nacional (MRN) de tendències islamistes radicals i liderat per Abdellah Djaballah, amb un 4,84% dels sufragis. Els altres partits, Reagrupament per la Cultura i la Democràcia, partit de la Cabília, el Partit dels Treballadors, trotskista, i els nacionalistes van obtenir l’1,93%, l’1,16% i el 0,64%, respectivament. La participació va ser del 57,78%, amb 10 milions i mig de votants dels 18 milions que van ser cridats a les urnes. Els candidats opositors a Bouteflika van qüestionar la veracitat dels resultats i van assegurar que les eleccions havien estat un frau per mantenir l’actual president al poder.

Durant l’any, en l’àmbit de la lluita antiterrorista, va destacar la liquidació per part de les forces policials algerianes el 20 de juny del número u del Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (GSPC), Nabil Sahraoui, (conegut com a Abu Ibrahim Mustafa) i de 4 importants dirigents més del grup terrorista algerià. El GSPC, fundat el 1998 a partir d’una escissió del GIA, era una organització vinculada a les trames de l’organització Al-Qaida d’Ossama bin Laden, i Sahraoui havia estat cap del Grup Islamista Armat GIA, l’organització armada més sagnant que ha conegut Algèria en els últims 12 anys, responsable de l’assassinat de més de 10.000 persones, preferentment entre la població berber del norest del país.