Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Els marroquins van demostrar el seu dol per la mort del rei Hassan II manifestant-se pel carrer

Articles dependents
Mohammad VI
Hassan II
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Noblesa, reialesa (185)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Abderrahman Youssoufi (14)
Abdul-Aziz /Abd el-Aziz /Abdel Aziz Buteflika / Bouteflika (26)
Abdul-Qàdir Haixani (2)
Abdul-Rahman Tlili (1)
Ahmad Midaui (2)
Al-Hasan ibn Muhammad (23)
Driss Basri (3)
Fuad Ali al-Himma (1)
Kofi Annan (135)
Liamine Zéroual (21)
Mohammad Belhaj (1)
Mohammed ibn al-Hassan (62)
Zin al-Abidín Ben Ali (9)
Entitats Entitats
Front Islàmic de Salvació (17)
Govern de Tunísia (2)
Govern d`Algèria (8)
Grup Islàmic Armat (Algèria) (34)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit de la Unitat Popular (Tunísia) (1)
Reagrupament Constitucional Democràtic (Tunísia) (5)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Magrib (13)
64 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
La mort de Hassan obre el Marroc als canvis
Magrib
1999 va ser un any de canvis als principals països del Magrib. Al Marroc, la mort de Hassan II va conduir a l’entronització del seu fill, Mohammad VI i a l’aparició d’uns primer símptomes de reforma, que van tenir en un nou ajornament del referèndum del Sàhara la seva limitació més gran. Algèria també va viure canvis com ara l’elecció d’Abdelaziz Buteflika com a nou president del país en uns comicis boicotejats per l’oposició, si bé el nou president va demostrar la seva voluntat reformista en convocar el referèndum sobre la llei de concòrdia civil que va permetre amnistiar els integristes sense en delictes de sang. Tunísia també va viure unes eleccions -les primeres en que es presentaven tres candidats- que van confirmar el president Zine El Abidine Ben Ali cinc anys més en el poder. Malgrat el fort continuisme imperant en tots aquests països, semblava clara la voluntat dels seus respectius governs d’aprofundir en les vies democràtiques per garantir l’aixopluc dels països occidentals que impulsaven el seu creixement econòmic.

El 23 de juliol de 1999 va morir als 70 anys a l’hospital Acivena de Rabat el rei Hassan II del Marroc a causa d’una pneumopatia, que ja feia anys que arrossegava. Dos milions de marroquins van participar en els funerals oficials celebrats a Rabat amb l’assistència dels líders de les principals potències mundials i dels caps d’Estat de la majoria de països àrabs. El 30 de juliol, el príncep hereu del regne, Hassan II, Mohammad Ben Hassan, va ser proclamat rei amb el nom de Mohammad VI.

El nou monarca va prometre lluitar contra l’atur, la pobresa i l’analfabetisme i donar suport a les polítiques de millora social que volia tirar endavant el primer ministre Abdul-Rahman Yussufi, líder de la Unió Socialista de Forces Populars que havia guanyat les eleccions legislatives de l’any anterior. En arribar al tron, el rei va decretar un perdó general que va afectar la pràctica totalitat dels 46.212 presos del país, en forma d’excarceració o reducció de penes. Les promeses fetes van obtenir una plasmació més gran en el discurs d’obertura del Parlament que va tenir lloc el 8 d’octubre. Llavors, Mohammad VI va trencar l’immobilisme tradicional del règim instaurat pel seu pare i va manifestar la seva intenció d’encapçalar un veritable procés de transició, que tingués com a prioritats bàsiques la lluita contra l’atur i l’analfabetisme.

En aquest context, el gest més audaç del jove sobirà del Marroc va ser la destitució del fins llavors tot poderós ministre de l’Interior, Driss Basri, de 61 anys, que en els darrers vint-i-cinc anys s’havia destacat molt en la repressió dels opositors. Paral•lelament, Mohammad VI va nomenar el seu antic cap de gabinet, Fouad Ali Al-Himma, secretari d’Estat d’Interior, un càrrec de nova creació del que dependria el nou ministre de l’Interior, ara anomenat cap de seguretat nacional, Ahmed Midaoui.

El nomenament d’Al-Himma va obrir moltes esperances de democratització interna (exemplificades en el retorn de l’exili d’Abraham Serfaty i de la família del desaparegut Mehdi Ben Barka), i en la resolució del contenciós del Sàhara occidental, que, tot i això, a finals d’any, va patir un nou ajornament. El 7 de desembre el secretari general de Nacions Unides, Kofi Annan, va descartar la celebració del referèndum el juliol del 2000 i va postergar la consulta fins el 2002 a causa del gran nombre d’al•legacions presentats a l’elaboració dels cens que estava fent l’ONU. Annan es va refermar en la seva decisió, malgrat les protestes del Front Polisari i alguns països aliats de la causa saharaui com Mauritània i Algèria.

L’actualitat algeriana va seguir estant presidida el 1999 pel gran nombre de matances fetes pels integristes islàmics del GIA, tot i que la política de repressió policial del règim havia aturat una mica les seves actuacions a les zones més poblades del país. Paral•lelament, el règim algerià va presentar la victòria del candidat oficial (60,25% dels vots) a les eleccions presidencials del 15 d’abril, Abdelaziz Buteflika, com l’inici d’una nova etapa en les relacions amb els islamistes que havia de conduir a la pacificació del país.

El conjunt de partits d’oposició, que havien boicotejat les eleccions en considerar Buteflika un continuador de la política de l’anterior president, Liamine Zéroual, van donar suport a la iniciativa de legalització del Front Islàmic de Salvació (FIS) que el president algerià va impulsar a partir de juny i a l’amnistia decretada el 4 de juliol per a tots els islamistes sense delictes de sang. Buteflika va obtenir un nou suport de l’oposició a la convocatòria el 16 de setembre d’un referèndum sobre la llei de concòrdia civil, que va ser votada afirmativament per un 98,63% dels 85,06% del cens electoral algerià. En acabar l’any i després d’aquestes mesures de caire reformista, Buteflika havia aconseguit legitimar el seu mandat, tot i l’assassinat el 22 de novembre d’un dels líders del FIS, Abdelkader Hachani, que el govern va atribuir als sectors islamistes contraris a la negociació i a la pacificació del país.

Qui també va aconseguir legitimar el seu mandat el 1999 va ser el president de Tunísia, Zin al-Abidín Ben Ali a les eleccions presidencials i legislatives celebrades el 24 d’octubre, que eren les primeres en la història del país on s’havien presentat tres canditats: Abderrahman Tlili de l’Unió Democràtica Unionista, Mohammad Belhaj, del Partit de la Unitat Popular i l’Agrupació Constitucional Democràtica (RCD) de Ben Ali, que amb una participació ciutadana de més del 90% va obtenir el 99,55% dels vots, demostrant l’alt grau de refrendament del seu règim, tot i portar més de 12 anys seguits en el govern.