Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Mohamed VI, rei del Marroc

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Eleccions i processos electorals (1758)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Abderrahman Youssoufi (14)
Abdul-Aziz /Abd el-Aziz /Abdel Aziz Buteflika / Bouteflika (26)
James Baker (13)
Mohammed ibn al-Hassan (62)
Zin al-Abidín Ben Ali (9)
Entitats Entitats
Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (56)
Front d'Alliberament Nacional d'Algèria (7)
Generalitat de Catalunya (1919)
Missió de les Nacions Unides per al Sàhara Occidental (3)
Moviment Nacional Popular (Marroc) (3)
Moviment Popular (2)
Moviment Social per la Pau d'Algèria (3)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit de la Justícia i el Desenvolupament (Marroc) (7)
Partit dels Treballadors d'Algèria (3)
Partit Istiqlal (Marroc) (6)
Reagrupament Nacional Democràtic d'Algèria (4)
Reagrupament Nacional d´Independents (2)
Unió Constitucional (2)
Unió Europea (1018)
Unió Socialista de Forces Populars (Marroc) - Partit Socialista del Marroc (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Algèria (77)
Marroc (87)
Tunísia (17)
57 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
Sense canvis significatius
Magrib
El 2002 i en termes generals, els països del Magrib no van presentar novetats polítiques i econòmiques gaire destacables, si bé tots ells van continuar mantenint el tradicional grau de col·laboració econòmica amb Occident i, en particular, amb la Unió Europea que els havia caracteritzat des dels anys de la descolonització. A més de l’habitual tràfec comercial de primeres matèries, gas, productes agrícoles i turisme entre Europa i el Magrib, durant l’any va continuar el trànsit migratori cap al Vell Continent, principalment del Marroc i Algèria cap a Espanya i França. També van destacar l’augment de les inversions franceses i espanyoles en aquests dos països, entre les quals destacaven les aportacions catalanes. A finals d’any, el govern català, precisament, va anunciar la seva voluntat d’obrir una oficina comercial a Rabat a principis del 2003, alhora que la patronal espanyola CEOE organitzava per les mateixes dates una trobada d’empresaris i inversors a la capital del Marroc.

Entre els aspectes negatius de l’actualitat magribina de l’any hi havia la nova demora fixada per al referèndum per a l’autodeterminació del Sàhara Occidental per part de Nacions Unides, en no haver-se resolt satisfactòriament els dilemes del cens i no avenir-se Rabat a celebrar la convocatòria ni a acceptar una autonomia provisional sahrauí, tal com havia proposat el delegat de l’ONU per al Sàhara, James Baker. A finals d’any, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va ampliar el mandat de l’ONU per al referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO) fins al 31 de gener del 2003, data en què s’hauria d’establir un nou termini per a la resolució del problema.

Un altre aspecte negatiu va ser la continuïtat de la violència islamista a Algèria, que en onze anys ja s’havia cobrat més de 150.000 vides. El 2002 també va continuar l’onada de protestes berbers iniciades l’any anterior en demanda d’un reconeixement efectiu dels seus drets lingüístics i culturals, que el mes de març van ser reconeguts formalment pel president algerià Abdelaziz Bouteflika. El balanç d’onze mesos de confrontacions i violències a la regió de Cabília havia estat de 107 morts i 6.000 ferits. Tot això succeïa l’any del 40è aniversari dels acords d’Evian, que van posar fi a la guerra de la independència (1954-1962) contra el colonialisme francès, després d’una acarnissada lluita d’anys entre el terrorisme d’Estat francès i l’FNLA. Precisament, el Front d’Alliberament Nacional Algerià (FLNA) va revalidar la seva la majoria absoluta amb 199 escons a les eleccions legislatives celebrades al país el 30 de maig. En els comicis, el Reagrupament Nacional Democràtic (RND) va obtenir 48 diputats; el Moviment Social per la Pau (MSP), 38; el Partit dels Treballadors, 21; i els independents, 29.

El Marroc també va celebrar el 2002 unes eleccions legislatives, que, tot i els resultats, van continuar refermant el poder unívoc de la dinastia alauita que governava el país, representada en la figura de Mohamed VI del Marroc, que, amb 38 anys, va contraure matrimoni amb Salma Benani, de 24, el 21 de març del 2002 en una cerimònia privada, que es va repetir de forma pública l’11 de juliol. Les eleccions van tenir lloc el 27 de setembre. Aquell dia més de 14 milions de marroquins van ser cridats a les urnes per elegir els 325 diputats de la nova Cambra de Representants (Parlament) escollits entre els candidats de 26 partits de totes les tendències polítiques. Amb una participació molt baixa, d’entre el 52% i el 55%, els comicis van donar la victòria a la Unió Socialista de Forces Populars (USPF) del primer ministre, Abderrahman Youssoufi, que va obtenir 50 escons, seguida de l’Istiqlal, amb 48 escons, i dels islamistes moderats del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), que, amb 42 escons, van triplicar el nombre de representants. La formació conservadora Reagrupament Nacional d’Independents (RNI) va aconseguir 41 escons, el Moviment Popular (MP), 27; el Moviment Nacional Popular (MNP), 18, i la Unió Constitucional, 16. Altres formacions es van repartir els 83 escons que quedaven.

Per la seva banda, el 26 de maig del 2002 el president de Tunísia, Al-Abidin Ben Alí, va guanyar el referèndum que assegurava la seva continuïtat com a cap d’Estat del país, en obtenir el 99,52% dels vots, una xifra una mica per sota del 99,91% que havia aconseguit en la seva reelecció del 1999. Segons el recompte oficial, la participació en el referèndum havia estat del 95,59% i els vots en contra van ser només 16.642, davant els 3.462.177 afirmatius.