Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Ana Orantes, assassinada pel seu marit, després d'explicar per televisió els maltractaments que havia patit

La violència domèstica a Espanya

Una manifestant mostra un adhesiu contra els maltractaments a les dones

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Poder legislatiu i lleis (992)
Violència domèstica (70)
Personatges Personatges
Ana Orantes (2)
Ana Belén Barroso (1)
Fernando Álvarez de Miranda (5)
Javier Arenas (60)
Jesús Cardenal (22)
Joaquima Alemany (2)
José Parejo Avivar (1)
Manuela Moreno (1)
María Bernarda Barrios (1)
Entitats Entitats
Associació de Dones Separades i Divorciades (2)
Consell Assessor de la Dona (1)
Generalitat de Catalunya (1919)
Govern d`Espanya (336)
Institut Català de la Dona (12)
134 lectures d'aquest article
19 impressions d'aquest article
Contra la violència domèstica
Maltractaments a dones
El 1998, el conjunt d’administracions van reaccionar amb considerable contundència contra el fenomen de la violència domèstica , després que el 1997 s’hagués tancat amb l’esfereïdora xifra de 91 dones mortes a tot l’Estat, víctimes de la violència marital, cosa que representava una víctima cada quatre dies.

Les 20 dones mortes a Catalunya per aquest motiu van motivar la ràpida reacció de la Generalitat de Catalunya, que, a través de l’Institut Català de la Dona (ICD) havia impulsat la creació d’una comissió per treballar en l’eradicació d’aquest tipus de violència que, segons un estudi del mateix organisme, afectava el 10% de la població femenina del país. Els treballs de la comissió havien donat com a resultat més clar un augment significatiu del nombre de denúncies cursades al 1998, que fins al mes d’octubre havien estat 556 enfront de les 473 del 1997. El mes de novembre, l’Institut Català de la Dona va fer públic un estudi sobre el tema que aprofundia en les causes de la violència domèstica, com a pas previ en l’elaboració d’un protocol d’ajuda a la dona agredida, en el qual es constatava que el 70% d’homes que maltractaven les seves dones eren alcohòlics. Aquest fet, segons la presidenta de l’ICD, Joaquima Alemany, evidenciava la complexitat del problema i les possibles solucions, tenint sempre en compte el caràcter social de la qüestió, en què “no hi ha ningú bo ni dolent i tothom n’és víctima”.

En aquesta línia, el mes de gener del 1998, el Govern del PP va presentar un pla de prevenció i eradicació dels maltractaments domèstics en el qual estava previst invertir-hi gairebé 9.000 milions de pessetes fins l’any 2000. El pla incloïa, entre d’altres mesures, la creació de més centres d’acollida i d’atenció policial a la dona, l’establiment de cursos de reinserció laboral femenina i la posada en marxa d’una àmplia campanya de sensibilització social. Durant la presentació, el ministre de Treball i Afers Socials, Javier Arenas, va afirmar que l’objectiu que es perseguia era “evitar més morts” en l’extensió d’un fenomen que ja era conegut com terrorisme domèstic.

La mort, l’any 1997, d’Ana Orantes, la dona de Granada que va ser cremada viva pel seu marit uns dies més tard que la dona expliqués en una televisió que havia aconseguit separar-se després de patir 30 anys de violència, havia contribuït a destapar la brutal estadística de maltractaments. Precisament, el 16 de desembre de 1998 l’Audiència de Granada va condemnar a 17 anys de presó el marit d’Ana Orantes, José Parejo Avivar, en una sentència que l’obligava a pagar 30 milions de pessetes d’indemnització als seus fills i que, quan sortís de la presó, li prohibia durant dos anys i mig de residir en el mateix lloc que ells.

Per tots aquests motius, al llarg del 1998, van ser diversos els col•lectius que van reclamar més implicació i sensibilitat per part de la Justícia en aquest tipus de violència, sobretot pel que feia als reincidents. Aquestes peticions van obtenir el suport del Defensor del Poble, Fernando Alvarez de Miranda, que va demanar més fermesa contra aquests delictes en un extens informe de més de 350 folis. En l’informe es recollien dades sobre el col•lectiu d’agressors que evidenciaven que el 98% de les dones assassinades l’any 1997 havien presentat denúncies per maltractaments abans que el seu assassí hagués fet efectives les seves amenaces de mort. Davant d’aquests fets, el Defensor afirmava amb rotunditat que si l’Administració no impedia la consumació d’aquestes reincidències en les agressions a les dones, per negligència o manca d’efectivitat en el funcionament dels serveis públics, se’n hauria d’acabar fent responsable civilment.

El 30 de setembre, Alvarez de Miranda va entregar al president del Congrés, Federico Trillo, l’exhaustiu estudi titulat La violència domèstica contra les dones, en el qual concloïa : “El que es reclama és una mena de marxa nacional per defensar les dones i acabar amb una tirania absurda i masclista” i alertava sobre el fet que en els primers nous mesos del 1998 la xifra de dones mortes a causa de la violència practicada contra elles pels seus marits ja era de 43, cosa que equivalia a un assassinat cada sis dies, mentre que el nombre de denúncies presentades per vexacions i maltractaments físics de tota mena ja era de 13.000.

L’informe també advertia del fet que un 90% de les dones afectades “no ho denuncia perquè considera que li pot suposar més inconvenients que avantatges”. Alvarez de Miranda incloïa en l’informe un seguit de fins a 51 recomanacions a institucions i organismes per ajudar a desvetllar aquest fet quan es produís, fent perdre la por de les dones a la denúncia, oferint-los una protecció més gran quan calgués. Així, proposava la reforma dels codis Civil i Penal per tal d’incloure el càstig dels maltractaments psicològics i la possibilitat que en cas de violència es pogués tramitar el divorci sense esperar els terminis legals preceptius, per tal d’allunyar l’agressor de la víctima el més aviat millor. El Defensor del Poble també recomanava que les futures sancions econòmiques als agressors se substituïssin per altres tipus de càstigs, al considerar que les sancions “afecten el patrimoni familiar i, per tant, a la dona”.

Pel que feia al perfil de la víctima i l’agressor, l’estudi dibuixava un home d’entre 30 i 40 anys, amb valors “tradicionals” i que mostrava una imatge “pacífica” de cara al exterior, però que quan era a casa tenia necessitat de pal•liar la seva inseguretat i baixa autoestima demostrant el seu domini i control de la situació, que s’acabaven traduint en maltractaments físics i psíquics cap a la dona, a qui volia tenir-la “sempre tancada a casa, aïllada i dependent” d’ell per a tot. En el 80% dels casos reproduïen la mateixa violència que van viure de petits amb els seu pares. En més de la meitat d’ocasions, les dones atribuïen l’actitud de l’home a l’alcohol, les drogues o a l’addicció al joc. La víctima, en tot cas, acostumava a ser una dona d’uns 30 a 35 anys, amb una mitjana de 10 anys de convivència amb la seva parella i amb dos fills en comú. Moltes tenien un nivell d’estudis molt baix i no treballaven fora de casa. Amb el temps, aquesta dona acabava patint un procés de desvalorització i no només no hi lluitava, sinó que intentava adaptar-se a la situació de violència amb una mena de esperit “de sacrifici i abnegació” per la família.

El mateix dia que es donava a conèixer l’informe d’Alvarez de Miranda, una noia de Madrid, de 25 anys, relatava com el seu exmarit la va perseguir fins l’ambulatori on havia anat per a ser atesa dels maltractament físics rebuts per clavar-li una ganivetada. De poc la navalla no li havia arribar al cor però, en tot cas, no era la primera vegada que denunciava una agressió d’aquesta mena. Ana Belén Barroso afirmava que, després del calvari viscut a casa, ja no confiava en ningú perquè “els jutges m’han fallat i la policia no em protegeix” i la seva família havia hagut de contractat un servei de vigilància privada. Tres setmanes després s’enregistrava un altre cas molt similar: el de Manuela Moreno, una dona de Linares (Jaén), que es va precipitar des d’un segon pis per fugir de les constants agressions del seu marit, que havien motivat la interposició de més de 20 denúncies en els 30 anys que feia que estaven casats. La víctima es preguntava des de l’hospital què passaria quan li donessin l’alta.

Durant el temps en què es va produir aquestes dues agressions, a tot l’Estat només hi havia 76 dones protegides pels cossos de seguretat. Rafael García, un alt càrrec del Ministeri de l’Interior responia que no es pot tenir cura dels milers de dones que presenten denúncia. “No totes poden tenir un seguiment especial; no tindríem prou personal”, va afegir. Pel que feia al cas d’Ana Belén, fins que no es va patir aquesta última lesió greu, les més de 20 denúncies que acumulava el seu exmarit no havien estat considerades delictes, sinó faltes i aquest mateix era el cas del 95% de les denúncies per agressions físiques i psíquiques que arribaven als jutjats espanyols.

Segons un informe del Consell Assessor de la Dona de la comunitat de Madrid elaborat a partir d’una mostra de 1.400 processos judicials, només cinc de cada cent denúncies es va acabar tramitant com a delicte, tot i que en moltes ocasions es tractava d’amenaces directes de mort, tipificades al Codi Penal. El col•lectiu advertia que, pel que fa a la resta de casos estudiats, la qualificació de l’agressió com a simple falta havia deixat la dona indefensa, fins al punt que, en moltes ocasions, s’havia hagut d’enfrontar a l’agressor en un judici sense l’ajut de cap advocat i sense la presència de cap representant del ministeri fiscal.

Davant de totes aquestes evidències, el fiscal general de l’Estat, Jesús Cardenal, també va intervenir en la qüestió per demanar als fiscals una més gran contundència en les seves actuacions i que s’ajustessin al màxim a les possibilitats de pena que hi ha previstes al Codi Penal contra els agressors domèstics, sol•licitant l’aplicació de mesures de presó preventiva i que no es decretessin permisos penitenciaris en aquells casos que hi hagués un perill efectiu per la víctima.

Seguint la proposta, el mes d’octubre, la junta de fiscals de sala va remetre una circular en la qual demanava que s’actués punitivament , fins i tot, en els casos en què la víctima hagués desistit d’acusar el seu agressor, si és que hi havia el mínim indici de maltractament. Els fiscals també recomanaven una major vigilància de les conductes reincidents i, en el casos de violència psíquica, es trobés la manera d’encabir aquesta forma més refinada d’agressió en alguns tipus de tipificació penal (vexacions, tracte degradant, etcètera), que evités la consideració de simple falta. Per la seva banda, el fiscal general de l’Estat va tornar a incidir en la qüestió declarant que era prioritari acabar “amb la sensació d’impunitat” que hi havia entre els agressors i d’inseguretat absoluta entre les víctimes. Segons el fiscal Cardenal, calia posar fi a la situació que feia que l’agressor “se sentís més envalentit davant la percepció de la ineficàcia del sistema legal”.

Amb tots aquests precedents, el mes de novembre el Govern va aprovar un avantprojecte de llei orgànica que modificava el Codi Penal per tal de reforçar la protecció de les víctimes i ampliava el pla iniciat el mes de gener. L’avantprojecte establia l’estranyament de l’agressor per tal d’evitar que es pogués apropar a la seva víctima, la tipificació de violència psíquica habitual -que podia ser castigada amb fins a 3 anys de presó- o la possibilitat de perseguir un delicte, ja sigui d’ofici o per la presentació de denúncia de qualsevol persona que tingués coneixement d’una situació de violència domèstica. Uns quants dies més tard, el PP va presentar al Congrés una proposició de llei de reforma del Codi Civil que permetés accelerar els divorcis en cas de maltractaments. Aquell dia, la diputada popular María Bernarda Barrios va assegurar que des del 1995 les víctimes mortals de la violència domèstica a Espanya s’acostaven a les 300, “una xifra superior”, va afirmar, “a les que ha provocat ETA”.

Aquesta reflexió es va produir l’endemà que el ministre Javier Arenas, coincidint amb el Dia Internacional contra la Violencia cap a les Dones, fes balanç dels primers mesos d’aplicació del pla presentats a principis d’any. Segons el titular de Treball, fins el 24 de novembre les xifra de víctimes havia estat de 32 dones mortes, un 60 per cent menys que el 1997. En la seva anàlisi, Arenas, va insistir que no es podia ser “triomfalista” perquè “és aviat per parlar d’un canvi de tendències”. Les xifres del Govern quadraven poc amb les que un dia després va presentar l’Associació de Dones Separades i Divorciades, que havia comptabilitzat un total de 48 víctimes mortals durant el mateix període, un nombre molt més aproximat al que dos meses abans ja havia fet públic el Defensor del Poble en el seu informe.