Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Manuel Viusà

Article de referència:
L'any Tàpies
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Personatges Personatges
Gertrudis Galí (1)
Manuel Viusà (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
París (França) (222)
62 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
Manuel Viusà
El pintor, gravador i militant històric del nacionalisme català Manuel Viusà va morir l’11 de febrer de 1998 a París. Viusà va néixer al barri barceloní de la Barceloneta el 1917, en el sí d’una família republicana i obrera, el seu pare era descarregador del moll i tenor dels cors de Clavé. La seva mare era planxadora i va morir quan Viusà només tenia 9 anys. Va estudiar a l’escola Baixera, que tenia prestigi com a escola moderna, i va començar a treballar en un òptic i després en una fàbrica de vidre mentre començava els estudis de belles arts a la Llotja on va conèixer a Gertrudis Galí, de família benestant, que es convertiria en la seva esposa al 1940 i que va morir tretze dies després que Manuel Viusà. La parella va tenir quatre fills.

Als anys trenta, Viusà i Galí van contribuir a fundar la Nova Escola Superior de Belles Arts en un convent abandonat al carrer Casp. En esclatar la guerra civil, Viusà va anar amb la Brigada Roja i Negre al front d’Aragó on va ser fet pres, primer per Enrique Líster, cap de les brigades comunistes que mantenien greus diferències amb les anarquistes, i després per les tropes italianes de la Divisió Littorio, que el van internar en un camp de concentració a Valladolid. Durant la guerra, Gertrudis Galí va ser la cap de secció d’infermeria a la Casa de la Caritat de Barcelona, que s’havia habilitat com a hospital.

Acabada la guerra, Viusà, va muntar un taller al carrer Correus Vells de Barcelona per desenvolupar la seva feina artística, que també va fer servir com a taller de fabricació de papers falsos per a gent fugitiva dels camps de concentració francesos que arribaven a Catalunya indocumentats. Sempre implicat en la resistència antifranquista, també va col•laborar amb els serveis d’espionatge aliats en els anys de la segona guerra mundial. Degut a la persecució de la policia franquista Viusà es va traslladar a viure a Terrassa, però la persecució va continuar i va haver de marxar cap a l’exili.

El 1948, la família Viusà es va instal•lar a Canet de la Marenda (Rosselló) des d’on va tenir cura de la impressió de la revista Ariel. L’any 1954 va fer la seva primera exposició a Perpinyà i dos anys més tard va exposar a París, ciutat on es va quedar a viure. L’obra artística de Viusà partia d’un noucentisme tardà, amb una estètica molt centrada en els cànons de la modernitat, i destacava pel seu dibuix depurat, una tècnica precisa i un gran domini del color.

En aquests anys va escriure les biografies del presidents de la Generalitat Francesc Macià i Lluís Companys i va seguir en contacte amb la resistència antifranquista a Catalunya. Amb motiu de la caputxinada va editar unes publicacions en nom en francès i anglès per fer conèixer la lluita que es duia a terme, a la universitat, contra la dictadura. Més endavant, en els anys de la nova cançó, Viusà va ser un dels primers organitzadors dels recitals d’en Raimon, Lluís Llach i Ovidi Montllor a la capital francesa.

El 1979, Viusà -que seguia tenint problemes amb la policia espanyola- es va traslladar a Veneçuela on va donar classes de gravat català a la Universitat Simón Bolívar. Uns anys després va anar a Andorra, on va perdre una filla i una néta en les riuades de l’any 1982. Aquesta tragèdia encara el vinculà més estretament al Principat andorrà, on el 1984 va crear el Centre de Gravat d’Encamp , un centre d’estudi sobre aquesta especialitat artística. Una especialitat que ell havia conreat i on sobresortien les seves il•lustracions per El llibre de les bèsties de Ramon Llull que es van publicar en edició de bibliòfil el 1978. Aquest gravats estaven fets amb la tècnica del carborúndum, que permetia afegir tota mena de complements al gravat, com els pintors amb el collage i que ell havia definit com “un gravat de tècnica moderna, que s’aplica amb procediments antics”.