Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Josep Borrell i Pasqual Maragall, candidats al Govern espanyol i a la Generalitat

La confrontació entre Pujol i Maragall marcarà les eleccions catalanes de la tardor del 1999

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Antoni Siurana (21)
Diana Garrigosa Laspenas (9)
Ernest Maragall (105)
Joan Reventós (34)
Joan Clos (169)
Joaquim Nadal (189)
Joaquín Almunia (68)
Jordi Aymamí (1)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Borrell (83)
Josep Verde Aldea (1)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Josep Maria Triginer (2)
Maria Àngels Cantero (1)
Narcís Serra (73)
Pasqual Maragall (676)
Rafael Ribó (79)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
80 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
Maragall accepta el repte
PSC
El 1998, Pasqual Maragall va confirmar-se com el candidat dels socialistes catalans per enfrontar-se a Jordi Pujol en les properes eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor del 1999. A l'anunciar el mes de juny la seva intenció d’encapçalar la candidatura, però, Maragall va presentar un projecte que s’allunyava significativament del que en un principi havia dissenyat el seu partit i va assegurar que tenia la intenció de liderar una àmplia plataforma cívico-política que aglutinés el major nombre possible d’entitats, més enllà de les sigles del seu partit.

El 19 de desembre, Maragall va concretar la seva oferta davant el consell nacional del PSC, proposant un gran pacte electoral obert a totes les formacions de centresquerra, que el consell nacional del PSC va acabar acceptant. Aquell dia Maragall va advertir sobre la necessitat de treballar dur, tenint en compte que Jordi Pujol “no és un polític acabat”, sinó un potent adversari que podia fer una campanya electoral “força agressiva” si ho creu necessari per assegurar-se el Govern de la Generalitat.

L’anunci de l’acceptació de la candidatura s’havia fet esperar gairebé un any durant el qual es van succeir les especulacions sobre la possibilitat que Pasqual Maragall esperés quatre anys més per assegurar-se el tret electoral davant una eventual retirada de Jordi Pujol. Finalment, però, el dirigent socialista va assumir el repte d’enfrontar-se a Pujol, cedint a la pressió que havia exercit durant molt de temps la cúpula socialista. L’exalcalde de Barcelona va comunicar públicament la seva decisió de presentar batalla per la Generalitat el 25 de juny en un acte convocat precipitadament a la torre de Collserola on va comparèixer acompanyat de la seva esposa, Diana Garrigosa, del primer secretari del PSC, Narcís Serra, del president del Parlament, Joan Reventós, de l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, i del regidor i germà del candidat Ernest Maragall. Posava així fi a l’estada a Roma que havia començat el setembre del 1997, després de deixar l’alcaldia de Barcelona en mans de Joan Clos.

La decisió de l’exalcalde va ser acollida amb alegria pels socialistes i per Iniciativa per Catalunya el líder de la qual, Rafael Ribó, es va mostrar disposat a treballar per aconseguir un gran pacte “unitari” amb el PSC i altres partits d’esquerra, en canvi, la notícia va ser rebuda amb força escepticisme a les files d’ERC l’altre partit del Parlament de Catalunya que podia estar interessat en una dinàmica conjunta de les esquerres. PP i CiU van aprofitar per retreure al candidat socialista que hagués passat tant de temps jugant a “cuit i amagat” des de Roma. El líder democristià Josep Antoni Duran Lleida va arribar a dir que “ja era hora que Maragall acabés amb la comèdia”.

Si més no, la decisió del futur candidat va donar brillantor a l’acte de celebració del 20 anys del PSC, que es va celebrar l’endemà de l’anunci, la nit del 26 de juny, al Palau Sant Jordi de Barcelona i en el que van participar més de 7.000 militants i simpatitzants socialistes. La formació socialista catalana va néixer el 16 de juliol del 1978 de la unió del PSC-Reagrupament, liderat per Joan Reventós -actual president del Parlament-, el PSC-Congrés dirigit per Josep Verde Aldea, i la Federació Catalana del PSOE encapçalada per Josep Maria Triginer. Aquesta aliança es va traduir en un fort increment dels vots socialistes a Catalunya en les eleccions municipals i generals, però el 1980 CiU va guanyar inesperadament els comicis catalans i, en aquella ocasió, els socialistes van refusar l’oferta del president Pujol de formar una govern de coalició a la Generalitat.

El 1998, el PSC afrontava amb optimisme la possibilitat de refer-se d’aquella inesperada derrota amb la candidatura de Maragall. I és que els socialistes, tot i ser la força més votada a Catalunya en les set eleccions generals des que es va reinstaurar la democràcia i haver estat gairebé 20 anys al capdavant dels ajuntament més importants de Catalunya -entre ells els de Barcelona, Lleida i Girona-, encara no havia aconseguit assolir el seu gran repte: el Govern de Catalunya.

Maragall va utilitzar la seva primera aparició pública com a presidenciable per exposar els seus plantejaments de futur, no només per Catalunya, sinó també per Espanya. Així, aprofitant la presència al Palau Sant Jordi de Barcelona de Joaquín Almunia, secretari general del PSOE, i de Josep Borrell, candidat socialista a La Moncloa, Pasqual Maragall va demanar als dirigents del PSOE que es posessin a treballar per convertir Espanya en un Estat federal, que sigui “un model per la resta d’Europa”. El candidat va especificar que volia “una Espanya plural amb el catalanisme al davant”.

Aquesta idea va quedar reforçada el 7 de setembre, quan el PSC va presentar al Palau de la Música Catalana el seu document Per Catalunya, on s’assenyalava que Catalunya no havia de tenir com a objectiu “essencial” reclamar la sobirania, sinó que calia impulsar una “lectura federalista” de la Constitució. El document proposava millorar els nivells d’autogovern assolits, però sense aclarir si calia retocar o no la Carta Magna. Maragall va insistir que el seu model federal permetria d’acabar amb la imatge de “regateig” i de desconfiança que generava CiU a la resta de l’estat.

La recepció oferta pel Parlament amb motiu de l’Onze de Setembre va permetre comprovar el grau de confrontació que hi havia entre Maragall i Pujol. Després d’una tensa salutació, que només va durar deu segons, el president de la Generalitat va assegurar en petit comitè que, diguessin el que diguessin les enquestes, CiU donaria “políticament una sorpresa” en les pròximes eleccions a tots aquells que esperaven la seva derrota. El mateix Maragall reconeixia que tot i que s’havien escurçat diferències amb CiU, cap sondeig deia que ell tingués guanyades les eleccions al Parlament de Catalunya i que, en cap cas, ningú no podia menystenir la capacitat de Pujol. El que ningú no dubtava és que les eleccions serien, molt probablement, les més disputades des de 1980.

També es presentava especialment interessant l’altra gran batalla electoral: la de les municipals convocades pel 13 de juny de 1999. L’alcalde de Barcelona, Joan Clos, que havia d’enfrontar-se al convergent Joaquim Molins, va fer extraordinaris esforços durant tot l’any 1998 per reforçar la seva imatge i fer créixer el nivell de coneixement que els ciutadans en tenien d’ell. Clos mai no havia anat a unes eleccions com a cap de llista i havia heretat l’alcaldia de Maragall sense necessitat de passar per les urnes. En tot cas, l’alcaldable va obtenir un aclaparador suport de les bases i simpatitzants del PSC en les eleccions primàries que el partit va celebrar el 6 de novembre per designar els candidats d’una vintena de ciutats catalanes.

Joan Clos va rebre els vots de 3.218 militants del PSC, una xifra molt superior als 2.570 vots que havia obtingut en la federació de Barcelona el candidat a La Moncloa, Josep Borrell, en el procés de primàries que s’havien celebrat a la primavera anterior. Aquesta segona tanda de primàries va estar marcada per un notable increment de militants que es van decidir a passar per les urnes, alhora que també augmentava considerablement el nombre de simpatitzants que volien participar en aquest procés. En total, a Barcelona van votar 3.158 simpatitzants, la meitat eren els que ja estaven censats des d’abril i l’altra meitat no pertanyien al grup oficial de simpatitzants però van decidir anar a votar de forma espontània. Aquests últims tenien reservada una tercera urna i els seus sufragis no tenien validesa a l’hora del recompte final. La suma total, però, va donar 6.366 vots favorables a la candidatura de Clos, d’un total de 6.410 electors.

Maragall es va traslladar a Lleida per donar suport al candidat Antoni Siurana, el qual va qualificar com “l’alcalde més estimat de la història de Lleida”. El paer en cap va ser escollit com a candidat a la Paeria amb els vots favorables de 572 militants i simpatitzants d’un total de 584 que es van apropar a les urnes. A Igualada, la capital de l’Anoia, l’única ciutat important on es presentaven dos candidats, es va imposar Jordi Aymamí, amb el suport de 482 vots, enfront els 80 que va obtenir Àngels Cantero, la seva contrincant.

A Girona, l’alcalde, Joaquim Nadal va confirmar, sense oposició interna, que es tornaria a presentar a les municipals tot i que molt probablement continuaria dedicant bona part el seu temps a la política catalana. Ja no seria el número u de les llistes socialistes al Parlament de Catalunya com el 1995, però de ben segur ocuparia un lloc molt destacat en les llistes encapçalades per Pasqual Maragall a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1999.