Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
El rei d'Espanya, Joan Carles I, amb Mohamed VI, rei del Marroc, durant els actes de celebració del 50è aniversari de la independència del país magribí

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Democràcia, processos de democratització (137)
Drets humans (136)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Noblesa, reialesa (185)
Política espanyola (900)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Al-Hasan ibn Muhammad (23)
Francisco Franco (47)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Karen Scheele (1)
Kerr McGee (1)
Mohamed Sidati (1)
Mohammed ibn al-Hassan (62)
Mohmed Khaddad (1)
Tom Marchbanks (1)
Entitats Entitats
Front Polisario (24)
Govern del Marroc (23)
Govern d`Espanya (336)
Organització de les Nacions Unides (606)
República Àrab Saharaui Democràtica (10)
135 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
50 aniversari i el contenciós del Sàhara
Marroc
Si bé la independència del Marroc no va ser proclamada oficialment fins al 2 de març de 1956, el país magribí va celebrar el cinquantenari del cèlebre discurs pronunciat a Rabat per Mohamed V el 18 de novembre de 1955, quan va retornar al seu país després de 27 mesos d’exili entre Còrsega i Madagascar. Aquell dia el sobirà alauita va anunciar al seu poble el final del règim del protectorat i l’inici d’una nova etapa històrica. Per commemorar-ho, el regne del Marroc va proclamar tres dies festius, amb un ric programa d’actes i celebracions, i va concedir, a més, una mesura de gràcia reial especial per a un total de 10.000 presos.

A les celebracions hi van assistir en lloc destacat per acompanyar el rei Mohamed VI el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el primer ministre francès, Dominique Villepin, en la seva qualitat de representants de les dues potències que van dirigir el protectorat marroquí entre el 1912 i el 1955. Els actes van tenir lloc a l’esplanada del mausoleu de Mohamed V, avi del monarca regent, i signatari de les declaracions de París i Madrid que van significar la independència marroquina.

Malgrat el cofoisme oficial, en tot aquest temps havien estat molt tímids els avenços democràtics i econòmics registrats en el Marroc, encara determinat pel pes excessivament gran d’un empobrit sector primari, la feblesa de la indústria o uns sistemes d’ensenyament i de sanitat pública molt deficients, a més d’un sistema judicial i administratiu caracteritzat per la corrupció i la irracionalitat. Una bona mostra de la manca de llibertats polítiques i la mala situació econòmica que patia el país havia estat el creixement de la immigració cap a Europa dels darrers anys, que havia estat molt intensa, particularment cap a Espanya, i que va motivar diferents comentaris del primer mandatari espanyol durant les celebracions de 2005. A la seva estada al Marroc, Rodríguez Zapatero va comentar la proposta última que havia feta a la Unió Europea i d’acord amb França per lluitar contra la immigració il·legal, i que consistia a requerir més ajuts per al Marroc a canvi d´uns controls de fronteres més ajustats.

Al marge de la trobada, un altre dels temes irresolts del Marroc era el contenciós del Sàhara, en complir-se el 30è aniversari de la cessió del territori al Marroc i Mauritània que havia fet Espanya. La cessió havia provocat 17 anys de guerra entre l’autoproclamada República Àrab-Saharauí i Democràtica (RASD) i el Marroc, i 14 d’espera per a la celebració del referèndum d’autodeterminació que havia promès en el seu dia l’ONU. La consulta havia estat ajornada repetidament des de feia 10 anys, emparat en la raó oficial de la manca d’un cens fidedigne.

En relació en això, el 6 de novembre de 2005, amb motiu del 30è aniversari de la Marxa Verda, el rei marroquí Mohamed VI va tornar a manifestar-se a favor de la marroquinitat del Sàhara Occidental, al mateix temps que garantia la voluntat del seu país per arribar a una "solució política” al conflicte. El monarca va basar la seva proposta en la celebració d’una consulta per posar en marxa “un avançat sistema regional [d’autonomia] d’acord amb les especificitats d’aquesta estimada zona de la nostra nació”. El 6 de novembre del 1975 era un dia que simbolitza en l’imaginari marroquí una victòria davant el colonialisme i en què es reivindicava la integritat del territori. Aleshores, sota els auspicis de Hassan II, una marxa de més de 350.000 persones es va dirigir cap al Sàhara Occidental, encara sota sobirania espanyola. Dies després el règim d’un general Francisco Franco agonitzant abandonava la seva colònia i el regne alauita, tot i les resolucions en contra de l’ONU, ocupava les que considera les seves províncies del sud.

Més enllà d’aquesta mena de celebracions el tema del Sàhara no va registrar cap novetat significativa al 2005, després que Nacions Unides haguessin tret dos anys enrere les forces de la Minurso del territori i haver-hi apuntat la possibilitat de decidir sobre l’antiga colònia espanyola en termes de autonomia vinculada al Marroc. Malgrat aquesta crua realitat per als centenars de milers de refugiats sahrauís a Algèria i dels milers de sahrauís resistents en els territoris fronterers amb el Marroc, a finals de maig es va produir un fet que va ser qualificat per una majoria de mitjans com a “inaudit”: el coordinador sahrauí davant de les Nacions Unides, Mohmed Khaddad, va fer pública a Londres una oferta per a licitar l’exploració i explotació petroliera de les costes del territori del Sàhara Occidental.

Era una manera clara, tot i que paralegal en no haver estat encara reconeguda la República Sahrauí Àrab Democràtica (RASD), de reclamar el seu dret a explotar els 12 blocs en què s’ha dividit el que consideren la seva franja costera i que s’estendria entre Tarfaya, al sud del Marroc, i Mauritània. A l’acte hi havia l’eurodiputada austríaca Karen Scheele, que va donar suport a la iniciativa econòmica de la RASD, tot i no estar tècnicament confirmats els jaciments. En tot cas, cap a finals d’anys algunes companyies internacionals, com ara l’australiana Woodside Petroleum, ja havien confirmat el seu interès en les possibles explotacions, les prospeccions i verificacions de les quals havien d’iniciar-se a principis de 2006.

A la fi, però, en mitjans polítics i amb independència de les eventuals exploracions petrolieres que s’arribessin a fer, eren molts els interrogants sobre l’oferta sahrauí, tenint en compte que estava feta sobre una zona que la mateixa RASD no controlava de forma efectiva. De fet el regne del Marroc encara hi exercia la seva sobirania, malgrat que, segons el representant de la RASD, Khaddad , a causa del contenciós internacional vigent, “tot acord que es porti a terme entrarà en vigor un cop la independència del nostre Estat sigui efectiva i es produeixi la nostra plena adhesió a l’ONU, en tant que Estat plenament sobirà sobre el nostre territori i sobre els nostres propis recursos”. Segons Khaddad, “tot contracte de prospecció o d’extracció de les riqueses del Sàhara Occidental que no sigui conclòs per aquesta organització és il·legal i serà portat a terme per un Estat ocupant, la sobirania del qual sobre el territori no és reconeguda pel món sencer”, i perquè “des del punt de vista del dret internacional el Marroc no té capacitat per cloure cap tipus de contracte en aquesta regió”. Seguint la mateixa filosofia i diplomàcia, a finals d’any, Mohamed Sidati, representant per a Europa del govern a l’exili del Sàhara Occidental, va adreçar una carta al comissari de Pesca de la Unió Europea, en la qual expressava “la preocupació del Polisario per la forma com es duen a terme les coses”, en les negociacions sobre pesca entre la Unió Europea i el Marroc, ja que “el Sàhara Occidental és un territori no autònom, pendent d’un procés de descolonització davant les Nacions Unides”. Per al diplomàtic sahrauí l’estratègia del Marroc volia “incloure aquestes aigües dins del pacte per involucrar els interessos europeus en la seva ocupació militar il·legal i d’aquesta manera legitimar-la en certa mesura”.

En aquest ordre de coses, a finals del mes de novembre , nombroses associacions sahrauís es van unir per fer una crida a l’última companyia petroliera que opera a la zona, la nord-americana Kerr McGee, cridant-los perquè no portessin a terme cap mena de renovació d’acord amb el govern marroquí. Per a un membre del Polisario que s’estima més quedar en l’anonimat, “queda clar que el Marroc ha planificat robar hidrocarburs del Sàhara Occidental, cosa que, a més de ser il·legal, és absolutament immoral i no fa res més que aportar més tensió a aquest conflicte”. Tom Marchbanks, un dels impulsors de la campanya que s’ha iniciat al Regne Unit, ha dit que “és important per a les companyies de petroli acostar-se a la RASD, ja que portant a terme acords amb el Marroc legitimen en gran manera la seva ocupació sobre aquesta zona”.

Mentrestant, el Marroc, que sembla ignorar qualsevol actuació del Polisario i que no reconeix tampoc la RASD, manté les seves negociacions amb la Unió Europea per a una possible reedició d’un acord pesquer. El govern sahrauí ja ha expressat també la seva preocupació per una possible inclusió dins de l’acord dels recursos pesquers dels “territoris ocupats”. Els sahrauís es limiten a reclamar “el màxim respecte al dret internacional” en les negociacions iniciades.