Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Funeral a Tarragona de l'empresari tarragoní Manuel Albiac, una de les víctimes de l'atemptat de Casablanca.

Vídeos Vídeos
El Marroc al 2003
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Drets humans (136)
Eleccions i processos electorals (1758)
Política internacional (1336)
Relació entre política i mitjans de comunicació (107)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Abdallah Aloui Belghiti (2)
Abdeslam Baraka (5)
Abdeslam Imany (1)
Ali Lmrabet (5)
Ana Palacio (26)
Artur Mas (828)
Fernando Arias Salgado (3)
James Baker (13)
Joan Alié (3)
Kofi Annan (135)
Manuel Albiac (4)
Mohamed Benaissa (10)
Mohammed ibn al-Hassan (62)
Moulay Hassan (3)
Moulay Hicham (2)
Mustafà Sahel (2)
Salma Bennani (4)
Entitats Entitats
Amnistia Internacional (32)
Assirat al-Mustaquim (4)
Casa d'Espanya a Casablanca (3)
Cercle de l’Aliança Israeliana (Casablanca) (2)
Consell de Seguretat de les Nacions Unides (18)
Demain Magazine (3)
Doumane (3)
Exèrcit d´Alliberament del Poble Saharaui (2)
Front Polisario (24)
Generalitat de Catalunya (1919)
Govern del Marroc (23)
Institut Ramon Llull (113)
Parlament del Marroc (7)
Partit de la Justícia i el Desenvolupament (Marroc) (7)
Partit Istiqlal (Marroc) (6)
Reagrupament Nacionalista Independent (Marroc) (3)
Reporters Sense Fronteres (4)
República Àrab Saharaui Democràtica (10)
Tribunal d'Apel·lació del Marroc (1)
Unió Socialista de Forces Populars (Marroc) - Partit Socialista del Marroc (6)
Universitat Hassan II (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Marroc (87)
Casablanca (Marroc) (8)
Sàhara Occidental (21)
152 lectures d'aquest article
131 impressions d'aquest article
Colpit pels atemptats
Marroc
L’any es va obrir al Marroc amb la notícia de la reconciliació diplomàtica amb Espanya, aparaulada el 30 de gener entre els respectius ministres d’Afers Exteriors, Ana Palacio i Mohamed Benaïssa, i que va representar el retorn a les seves places de l’ambaixador marroquí, Abdeslam Baraka, i de l’espanyol, Fernando Arias Salgado. El fons de l’acord consistia en uns nous compromisos d’inversió espanyola al país magribí i en unes promeses governamentals marroquines de controlar millor la immigració il·legal que arribava des del país a Espanya a través del mar i que aplegava també un bon nombre de persones subsaharianes, que eren explotades per les màfies d’immigració que operaven des del Marroc. Indirectament, Catalunya es va beneficiar d’aquest nou clima hispano-marroquí, a l’inaugurar el 26 de març l’aleshores conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, una oficina del govern català a Casablanca i també al signar un acord per a la creació d’un lectorat de català a la mateixa ciutat entre l’Institut Ramon Llull i la Universitat Hassan II.

Una altra notícia d’especial significat al país va ser el naixement el 8 de maig del fill primogènit del rei Mohamed VI del Marroc, de quaranta anys, i de la seva dona, Salma Bennani, de 26, Moulay Hassan, que esdevenia automàticament príncep hereu de la monarquia alauita, passant pel davant del germà del rei Mohamed VI, Moulay Rachid, tot i que la Constitució preveia la possibilitat que el rei pogués designar un altre successor entre els altres fills barons.

Però vuit dies més tard de la grata notícia del naixement de l’hereu a la corona marroquina, el Marroc va experimentar l’atac del terrorisme islamista amb un seguit de cinc atemptats suïcides que van sacsejar Casablanca, la capital econòmica del país. Els atemptats van provocar 41 morts, incloent-hi els catorze suïcides que hi van participar pertanyents al grup islamista Assirat al-Moustaquim (el Recte Camí), i més d’un centenar de ferits, i els seus objectius van ser la Casa d’Espanya, el Cercle de l’Aliança Israeliana, un antic cementiri jueu, un restaurant italià propietat d’un jueu i l’Hotel Safir. L’atemptat a la Casa d’Espanya, club privat situat en un edifici molt cèntric que acollia un restaurant i la Cambra de Comerç, va provocar entre 20 i 25 morts, entre els quals hi havia dos empresaris catalans, Manuel Albiac, de Tarragona, i Joan Alié, vicepresident de la Casa d’Espanya a Casablanca. En el moment de l’atemptat a l’Hotel Safir s’estava celebrant un seminari antiterrorista amb responsables marroquins i dels EUA. La resposta policial marroquina va ser contundent i el 19 de maig, el ministre de l’Interior del Marroc, Mustafà Sahel, va informar de l’arrest a Casablanca d’un dels terroristes implicats, que hauria sobreviscut als atemptats, juntament amb 29 implicats més, tots joves de 20 a 25 anys, que havien de ser interrogats immediatament, vuit dels quals eren del barri marginal de Sidi Moumen de Casablanca. Els investigadors aviat van deduir la pista d’Al-Qaida, perquè una part dels implicats havien rebut ensinistrament a l’Afganistan i perquè eren membres d’Assirat al-Moustaquim.

La societat marroquina tampoc es va quedar enrere en la condemna del terrorisme i el mateix 19 de maig milers de persones es van concentrar a Casablanca i d’altres ciutats marroquines per condemnar els atemptats. Aprofundint en el tema, sis dies després, el Parlament del Marroc va aprovar sense esmenes una nova llei antiterrorista, que definia l’activitat terrorista com “tot acte premeditat, individual o col·lectiu que tingui com a objectiu atemptar contra l’ordre públic mitjançant el terror i la violència” i que establia penes mínimes d’entre deu i vint anys, si es produïen ferides o lesions a víctimes, i la pena de mort si hi havia morts. La llei també establia penes de dos a sis anys si hi havia apologia del terrorisme. L’aprovació de la llei va coincidir amb una comunicació del fiscal del Tribunal d’Apel·lació, Abdal·lah Alaoui Belghiti, en què informava de la mort del “cervell dels atemptats de Casablanca” a mans de la policia marroquina “per problemes de salut”. El rei també es va pronunciar al respecte, declarant contra els islamistes que no acceptaria “que algunes forces polítiques l’utilitzin per assolir les seves ambicions de poder en nom de la religió” i encara menys “per fer actes de terrorisme”. El monarca va afegir que “no hi ha cabuda per als partits polítics que monopolitzen l’Islam” i que “cap força pot substituir el paper del príncep dels creients”, referint-se a ell mateix.

D’altra banda, la llibertat d’expressió va viure un dels seus episodis més tristos al Marroc amb la persecució del periodista Ali Lmrabet, director dels setmanaris satírics en francès i en àrab Demain Magazine i Doumane, que el 21 de maig va ser condemnat a quatre anys de presó per “ultratge” al rei Mohamed VI del Marroc. El periodista va ser jutjat per publicar unes caricatures, un fotomontatge i alguns articles considerats ofensius per les institucions “sagrades”, segons el fiscal reial, Abdeslam Imany. Per la seva banda, Lmrabet va fer una vaga de fam de setze dies a “favor de la llibertat d’expressió”, alhora que Amnistia Internacional i Reporters Sense Fronteres criticaven internacionalment la condemna. Tot i això, el Tribunal d’Apel·lació marroquí va confirmar el 17 de juny la condemna imposada a Lmrabet, mentre que aquest era ingressat a un hospital de Rabat a causa del seu estat de salut.

El tema del Sàhara Occidental també va planar en la política marroquina des que el 30 de maig el Consell de Seguretat de l’ONU va decidir estendre el mandat de la missió al Sàhara Occidental fins al 31 de juliol, per donar més temps al secretari general de l’organització, Kofi Annan, d’estudiar la quarta versió del pla de pau de l’exsecretari d’Estat nord-americà James Baker. El pla apostava per la convocatòria d’eleccions abans d’un any i d’un referèndum d’autodeterminació en quatre o cinc anys. El Sàhara Occidental aconseguiria així l’estatus de territori autònom dins del Marroc i seria administrat per un executiu i una assemblea legislativa provisionals, per arribar a decidir sobre la seva independència en un termini màxim de cinc anys. Al juliol el Front Polisario va anunciar la seva disposició a debatre el nou pla Baker, que va confirmar en l’onzè congrés popular general celebrat a la localitat de Tifariti, amb la participació de 2.600 delegats, que representaven tots els sectors de la societat saharauí, així com membres del secretariat nacional del Front, del govern, ambaixadors de la República Àrab Saharauí Democràtica (RASD), membres de l’estat major de l’Exèrcit d’Alliberament del Poble Sahrauí (ELPS) i altres representants de la comunitat. La resposta marroquina a tot això va ser de no-conformitat amb al pla Baker, va demorar una resposta oficial i va tornar a plantejar la qüestió del cens com a aturador de fons de la proposta, ja que Rabat no estava conforme amb el recompte plantejat pels sahrauís.

Finalment, el 12 de setembre es van celebrar al Marroc les primeres eleccions municipals sota el regnat de Mohamed VI i les vuitenes des que el Marroc va accedir a la independència el 1956. Les eleccions van estar marcades per un alta abstenció, del 50,16%, i tenien per objectiu escollir els 122.658 candidats per a alcaldes i regidors en 23.689 municipis urbans i rurals. Les forces de la coalició governamental, encapçalada pels nacionalistes del Partit de l’Istiqlal (PI) i els socialistes de la USFP van obtenir la victòria amb dos milions de vots. La tercera força més votada va ser el Reagrupament Nacional Independent, amb 783.000 vots, mentre que els islamistes del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) van assolir només 320.000 vots.