Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El nou Parlament marroquí

Els marroquins van haver d'anar a les urnes ducs vegades: a les eleccions municipals i a les legislatives

Refugiats sahrauís a Algèria amb les banderes de la República Àrab Sahrauí Democràtica

Sàhara Occidental

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Noblesa, reialesa (185)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Al-Hasan ibn Muhammad (23)
Butros Gali (24)
James Baker (13)
Kofi Annan (135)
Entitats Entitats
Casa Reial del Marroc (6)
Front Polisario (24)
Govern del Marroc (23)
Moviment Nacional Popular (Marroc) (3)
Parlament del Marroc (7)
Partit de la Justícia i el Desenvolupament (Marroc) (7)
Partit Istiqlal (Marroc) (6)
Reagrupament Nacionalista Independent (Marroc) (3)
Unió Socialista de Forces Populars (Marroc) - Partit Socialista del Marroc (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Marroc (87)
43 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
Eleccions al Marroc i anunci de referèndum al Sàhara
Marroc
El 14 de novembre de 1997 es van celebrar al Marroc les primeres eleccions legislatives després de la reforma constitucional impulsada pel rei Hassan II del Marroc i aprovada en referèndum el 1996, que preveia la regionalització del país i la creació de dues cambres parlamentàries. Aquestes mesures representaven la materialització en el Marroc dels canvis democràtics recomenats per la comunitat internacional per donar al règim una estructura institucional que facilités un més gran apropament del Marroc a l’Europa comunitària, amb tots els beneficis comercials i econòmics que això podria tenir pel país.

Les eleccions de novembre, però, van ser les segones celebrades durant l’any al Marroc. Anteriorment, el 13 de juny havien tingut lloc unes de municipals per elegir els 24.253 regidors que havien de governar fins l’any 2002 el govern dels 1.547 ajuntaments marroquins i que havien de servir per encetar una nova via institucional al país. Aquest, de fet, havia estat el pas previ a la celebració de les legislatives, que acabarien de donar credibilitat democràtica global a les reformes impulsades per Hassan II del Marroc en els darrers anys i li permetrien de continuar gaudint de la màxima representativitat al país.

Les eleccions municipals de juny, que van registrar una participació del 75%, van ser guanyades pels partits de més tradició, encapçalats pel nacionalista Partit Istiqlal amb un 17% dels vots i 3.947 regidors, seguit de la centrista Agrupació Nacional d’Independents (ANI) amb un 12,73% de vots i 3.317 regidors, i dels oficialistes: Moviment Popular (MP) amb un 12,27% i 3.140 regidors, Unió Constitucional (UP) amb un 11,96% i 2.802 regidors i el Partit Nacional Demòcrata (PND) amb un 8,26% i 1.915 regidors. L’opositora Unió Socialista de Forces Populars, que havia denunciat pressions en el vot i irregularitats en els recomptes, va aconseguir un 11,74% i 2.468 regidors.

Per blocs, els anomenats partits de l’administració, MP, UP i PND, agrupats en la Wifaq i amb el suport de l’ANI i altres partits menors van obtenir gairebé la meitat dels vots i els ajuntaments, assegurant-se el control en les principals ciutats i poblacions, mentre la coalició opositora Kutla, que agrupava l’Istiqlal i els socialistes, només es feia amb un terç. Els resultats de les municipals, tal i com estava previst en un pacte previ entre el rei i els partits polítics, van ser acceptats per tothom i van anticipar, de fet, l’evolució de les generals, convocades pel 21 d’agost, coincidint amb el 44 aniversari de l’entronització de Hassan II.

Les eleccions legislatives preveien la formació d’un govern alternatiu que permetés l’entrada de l’oposició a les tasques governamentals i la constitució d’un nou parlament format per dues cambres, la primera, amb 325 diputats, elegida per sufragi universal el 14 de novembre, i la segona, de 270 consellers, elegida de manera indirecta el 5 de desembre pels consells municipals i cambres professionals. Les dues Cambres haurien de disposar del mateix poder, exceptuant el poder d’investidura del govern, que recauria en la primera i la prerrogativa del dret de censura al govern, que ho farie en la segona .

Amb aquestes premisses, els principals partits del país es van presentar a les eleccions del 14 de novembre agrupats en tres grans blocs, l’oficialista Wifaq, que integrava els partits de l’administració; l’opositor Kutla, format per l’Istiqlal, la Unió Socialista, el Partit del Progrés i del Socialisme, l’Organització per l’Acció Democràtica i Popular, el Front de Forces Democràtiques, el Partit Socialista Democràtic i el Moviment Popular Constitucional Democràtic, l’únic partit islamista que concorria a les eleccions; i un darrer bloc on anaven els partits de centre.

El nombre més gran de vots va ser per la Kutla, que va fer-se amb 102 escons, seguit de la Wifaq, amb 100 escons i de la coalició de partits de centre amb 97 escons. La resta de petits partits es van repartir els 26 escons que quedaven. Per partits el més votat va ser la Unió Socialista amb 57 escons, seguit de la Unió Constitucional amb 50, el centrista Reagrupament Nacional dels Independents amb 46, l’oficialista Moviment Popular amb 40, i l’opositor Istiqlal amb 32.

El govern que havia de sortir d’aquestes eleccions no es coneixeria fins el 1998, quan ja s’haguessin fet les eleccions a la segona Cambra i quan es decidís quina seria la combinatòria partidista més adient per a formar govern, tasca en la que, segurament, hi jugaria un paper destacat el rei Hassan II, que amb tot això s’havia reservat una funció privilegiada d’àrbitre.

En acabar l’any, però, quedava una qüestió cabdal per a resoldre: el contenciós del Sàhara, un problema que afectava la vida de 250.000 persones, una bona part instal•lada en campaments a les desèrtiques fronteres amb Mauritània i Algèria.

Des que el 1981 les Nacions Unides van aturar la guerra entre la República Àrab Saharauí Democràtica constituïda el 1976 i el Marroc, el referèndum de l’autodeterminació havia estat la solució instrumentada per l’ONU per a posar fi al contenciós, però la seva celebració, inicialment prevista pel 1991, s’havia anat ajornant en no haver-hi acord entre el Marroc i el Front Polisario sobre el cens de convocatòria. Marroc volia inflar el cens fins a 230.000 persones, al•legant que quan els espanyols van marxar, ja vivien al Marroc uns 150.000 Sarahís. Aquesta suposada diàspora no era reconeguda pel Front Polisari, que només admetia l’existència d’un nombre màxim de 10.000 desplaçats.

El mes de març del 1996, el bloqueig del pla de pau va determinar la retirada del Sàhara Occidental dels efectius de les Nacions Unides, seguint les directrius del llavors secretari general de l’organisme, Butros Gali, que no va trobar la manera de posar d’acord les parts en el tema del cens. El nou secretari de les Nacions Unides, Kofi Annan, que va substituir Gali el gener del 1997, va reprendre la qüestió i, poc després del seu nomenament va designar un mediador internacional nou i amb experiència, el nordamericà James Baker, que havia guanyat el seu prestigi en els acords de Dayton que havien permés la pacificació de Bòsnia.

En ser nomenat el mes de març de 1997, Baker va impulsar fortament els contactes amb el Marroc i el Polisario, convocant quatre trobades al màxim nivell per aclarir d’un cop la qüestió. Les reunions es van celebrar els dies 23 i 24 de juny a Lisboa, el 19 i 20 de juliol a Londres, el 29 d’agost un altre cop a Lisboa i el 15 i 16 de setembre a Houston, Texas, on, finalment, es va assolir un acord de principis que previa la celebració del referèndum d’autodeterminació el 7 de desembre del 1998. L’acord de principis no aclaria el tema del cens, però admetia la necessitat d’una avinentesa, que, de ben segur, seria assolida en unes noves negociacions l’any 1998.

Aquesta solució diplomàtica ajornava en el temps el que havia estat el principal problema en la celebració del referèndum, però, la mediació de l’ONU, la intervenció del secretari d’estat nordamericà i el refermament institucional del règim de Hassan II al Marroc, avalat el 1997 amb unes eleccions democràtiques, semblaven oferir suficient garanties per a que la celebració del llargament postergat referèndum fos una realitat el 1998.